Jump to navigation
Sarcòfags clàssics, tombes eclèctiques, influències gaudinianes, formes orgàniques, una tanca de reixa majestuosa... El Cementiri de Lloret de Mar és un batibull d'estils de principis del segle XX i un dels indrets més misteriosos i espirituals de la ciutat selvatana. Aquesta obra modernista va iniciar-se a finals del segle XIX i es va anar configurant durant els primers anys del següent segle. La inauguració oficial del recinte va tenir lloc el 2 de novembre del 1901 i, des d'aquell moment, van acollir els treballs d'arquitectes i escultors de renom i alguns deixebles de l'escola de Gaudí.
L'època de les Amèriques El cementiri de Lloret conserva la petjada del llegat indià, ja que la reforma del que va ser el nou cementiri va ser impulsada a finals del segle XIX per un sector de la població enriquit i vinculat a les famílies relacionades amb les Amèriques i el comerç d'Ultramar. Durant aquesta època, els indianos, un cop consolidada la seva posició social i econòmica, decidien retornar a la seva vila natal i construir-se un bon mausoleu, que era un signe de distinció. De fet, la major part de l'espai del cementiri està dedicat als grans panteons i als hipogeus, enterraments a terra amb una decoració escultural a sobre.
Art funerari Dins del cementiri municipal, podem trobar un dels conjunts d'escultura funerària modernista més importants del país. Hi convergeixen totes les tendències artístiques del segle XX, amb obres que van elaborar-se per passar a la posteritat i ser recordades, juntament amb el nom del difunt. Es tracta d'un autèntic museu a l'aire lliure amb mostres d'arquitectura i escultura d'alguns dels autors més destacats de l'època.Un exemple és Puig i Cadafalch, un dels arquitectes més importants del modernisme català, que va construir-hi el Panteó Costa-Macià (1902), un dels més complexos i rics del conjunt amb una petita capella neogòtica amb coberta sobre fines columnes i arcs de mig punt als quatre costats i, a l'interior, un petit altar de mosaic policromat de Lluís Brú.
El barceloní també va deixar-nos altres obres com la decoració interior amb mosaic i la gàrgola fictícia d'Eusebi Arnau. D'altra banda, també trobem peces d'Antoni Maria Gallisà, com el panteó Casanovas-Terrats (1901), Bonaventura Conill i Montobbio, amb el Panteó Esqueu-Vilallonga (1904-1909) i Vicenç Artigas i Albertí, amb el Panteó Cabañas (1902), un magnífic mausoleu-capella amb quatre àngels orants a les cantonades i una creu decorada al cim, per sobre d'una cornisa barroca.