Jump to navigation
Naixem, vivim i morim és una visió molt simplista, però c’est la vie i de cadascun de nosaltres dependrà com la voldrem i decidirem viure. Tots i totes estem units a la vida, però també a la mort. La periodista Janice Turner escrivia a la seva columna del Times que la vida seria molt millor si ens enfrontéssim a la mort. Quan els arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós presentaren el seu projecte per guanyar el concurs del cementiri nou d’Igualada, de ben segur que també es plantejaren molt reptes filosòfics i arquitectònics, però un si el tenien ben clar: tenir el màxim respecte amb un concepte tan punyent com és la mort. Volien allunyar aquell espai de ser un cementiri tradicional i convertir-lo en un parc on passejar, un indret que no només servís per enterrar els difunts, sinó que convidés a la reflexió, a pensar, a evadir-se; i és que el que més destaca d’aquest espai singular és com tot el conjunt arquitectònic abraça la natura, com s’integra en l’entorn natural de la riera d’Òdena i com acaba confluint en una obra totalment mimètica.
El Zementiri és un emblema per a l’arquitectura dels nostres temps més recentsA moltes ciutats europees no és d’estranyar que turistes d’arreu del món visitin els seus cementiris, ja sigui per visitar les tombes de personatges històrics, famosos... O per contemplar-ne les seves obres funeràries, panteons, és un fenomen que és coneix com a necroturisme i no és nou. Qui no ha passejat pels cementiris anglesos o els jueus de ciutats com Praga o Cracòvia? Qui no ha visitat necròpolis romanes? A Igualada passa el mateix: el Zementiri és un emblema per a l’arquitectura dels nostres temps més recents, i no és d’estranyar que sigui l’equipament turístic més visitat de la ciutat. Turistes, arquitectes, estudiants d’arreu del món vénen a contemplar i estudiar l’obra del tàndem Miralles-Pinós. I és més: la maqueta d’aquesta obra arquitectònica va ser comprada pel MOMA de Nova York.
Que per morir, s’ha de viurePocs anys després de l’arribada de la democràcia, a la ciutat d’Igualada es va fer palesa la necessitat d’un nou cementiri: el cementiri vell, ubicat a l’avinguda Pau Casals -i inaugurat el 1819- no disposava de prou espai, així que l’Ajuntament d’Igualada va convocar un concurs per realitzar el nou cementiri. Carles Crespo, arquitecte municipal d’Igualada explica que “va ser una decisió molt valenta, fer en aquells temps, un cementiri en un lloc com aquell. Va ser un gran repte per l’Ajuntament. Això era a l’any 1983, feia pocs anys que els ajuntaments fossin democràtics. Es comença a veure que l’arquitectura i l’equipament és un valor afegit. Jo crec que en aquell moment, fer un concurs no era normal, en aquella època. I molt menys en aquell temps, ja que es tractava d’una nova manera de veure i concebre l’arquitectura funerària”, detalla Crespo.“El tema de la mort i els cementiris és molt complicat perquè depèn de com ho viu i ho veu cadascú. A darrere hi ha molta història. Tant l’Enric Miralles com la Carme Pinós, però sobretot l’Enric, tenia un gran coneixement de la religió i la Bíblia, i del món espiritual i ell buscava tots aquests símbols, però no només catòlics, sinó d’altres religions. Aquí a Igualada hi ha gent que encara no l’ha entès, o sempre ha sigut el cementiri nou que està allà apartat... Tot i que ara, cada cop més, hi ha més acceptació, però tot i així, ha costat i costa”.
El Cementiri Nou: un paisatge retòricPassejar pel Cementiri Nou d’Igualada és submergir-se en un paisatge retòric, de missatges i figures retòriques com les metàfores, on es pot copsar l’empremta del temps, de la natura; el diàleg de la vida i la mort, l’inesborrable pas del temps, o que per morir, s’ha de viure. Però tot evoca el temps, el nostre pas per la vida: els mateixos materials emprats ens ho recorden, com les travesses de fusta que hi ha al terra, serpentejant com el riu de la vida, com si flotessin damunt, en moviment; o com els ferros que s’han anat rovellant i que rememoren i al·ludeixen que el temps passa, que tot és efímer; mentre que a la seva essència s’hi respira un ball de llums i ombres, de contrastos de llum, de penombres, tot en un clima i una reminiscència completament austera.Els materials utilitzats transformen tot el conjunt de l’obra creant una composició ben clara, com si el cementiri existís de fa molts anys, com si formés part del paisatge, una arquitectura orgànica: “Tot està integrat. No hi ha afegits: ell juga amb quatre elements: la inclinació dels nínxols, les cornises, aquella doble paret per fer les ombres... I ho va aplicant a tot arreu, depenent del lloc i de la llum. La decoració és el propi edifici. Tot i que sigui auster, no vol dir que sigui senzill, al contrari: és molt complex. Va ser molt complicat de construir. Els nínxols estan inclinats, estan desplaçant-se a cada pis... era molt complex de fer. Ara hi ha mitjans informàtics, però en aquell moment això no existia, estava tot dibuixat a mà”, raona Crespo.
Un cementiri integrat al paisatgeCrespo detalla que una de les singularitats del cementiri es que està integrat al paisatge i que fer-ho, s’havia d’entendre l’orografia. “El primer de tot és que és molt important explicar el lloc: i és que és molt estrany situar un cementiri i molta gent es pensa que enlloc d’estar en un cementiri estan en una cantera. L’Enric i la Carme arriben aquí i no coneixien primerament l’orografia del lloc on s’hi volia construir. Arriben i s’hi troben una parcel·la, apartada de la ciutat, en un polígon industrial. Però ells capten que aquell terreny no és el final d’un polígon: és un lloc molt especial, és un meandre de la riera, que té una forma singular. Copsen tota la formació geològica que hi ha, de colors grisos, i no volen amagar-ho ni ho intenten. Ells entenen que és el meandre d’un riu, que té un moviment. Fan una incisió amb la Z del zementiri, dins, com ho faria l’aigua. No hi ha edificis. Els edificis integrats al paisatge és una tradició nòrdica, dels enterraments del Nord d’Europa. Aquí, a la nostra cultura, els nínxols són edificis”, explica Crespo.
“Reivindica el paisatge propi de la Catalunya Central, de les margues grises d’Igualada” Carles Crespo explica que en el seu moment, és un dels primers projectes que planteja un tema paisatgístic en un paisatge que no és fàcil, “I tot i ser un paisatge dur, s’integren totalment, és mimetisme. Si mires des de dalt, veuràs que es torna a posar la terra, fa una incisió. Com si allà no hagués passat res, torna a créixer la vegetació. És un paisatge molt típic d’aquí. No està rememorant un paisatge idíl·lic de la Garrotxa o d’un altre indret. Sinó que es reivindica el paisatge propi de la Catalunya Central, de les margues grises d’Igualada -que a vegades sembla que les considerem com un element per tapar-, és que això ens distingeix! És tan important aquest paisatge com l’idíl·lic d’altres llocs. Recordo aquest concurs, era dels primers que es van presentar, feia molt poc que havien acabat la carrera. Tots els arquitectes joves s’hi van presentar perquè era dels primers concursos que es realitzaven i tothom pensava, "ostres, un concurs sobre el cementiri d’Igualada!". S’hi van presentar moltes propostes. La proposta d’ells era molt diferent perquè era totalment radical: era molt especial, entenien el terreny. El concurs ja es plantejava com un parc cementiri, ja es dirigia cap a aquesta integració del paisatge. Era un encàrrec molt complicat, eren parcel·les industrials, situar-les en aquell meandre... No era cosa fàcil! Ni tampoc es podia tornar a repetir el cementiri que ja hi havia. Tothom intentava copsar la baixada de la riera, hi havia sensibilitat... Però ells van entendre l’encàrrec -i aquest estava ben plantejat- i van integrar el paisatge a la seva obra”, explica Crespo.
“Els arquitectes tendim a organitzar la vida de les persones: ells plantejaven la uniformitat”, explica Crespo. Un missatge que tots érem iguals davant la mort. “Comenten que s’ha desvirtuat amb el tema de les làpides, però va haver-hi un moment que quan es va començar a enterrar, va haver-hi una polèmica perquè això tothom s’enterrés igual, no estava assolit. Ells havien plantejat totes les làpides iguals, però després, van entendre que si no era així, no consideraven que desvirtués el projecte. L’Enric també li donava la volta a les coses, i tot i que fos un tema controvertit, no va negar-s’hi i es va acceptar aquest fifty-fifty i ell mateix va considerar que tampoc desvirtuava el projecte.Les obres van començar el 1988 i el 1992 s’inaugurava, però està inacabat: en l’actualitat, només hi ha un eix de la Z. “Mentre es construïa el cementiri, com que no s’acaba, s’anava construint entremig del vell uns blocs petits prefabricats perquè faltaven nínxols. Aquells es construïen perquè no s’acaba a temps el cementiri nou per poder enterrar, però perquè hi havia les propietats, els nínxols no es gestionaven, les famílies anaven heretant nínxols, no es pagava manteniment, no es regularitzava... Però hi havia molts nínxols que potser feia més de cent anys que les famílies no utilitzaven. Això va obligar, per una banda, a gestionar el cementiri i a pagar-ne el manteniment, s’actualitzen els censos... I es retornen molts nínxols, per tant hi ha una rotació. A més, també per l’altra, cada cop hi ha més incineracions. Per això, es va decidir posar el crematori al cementiri nou: en un futur, no es necessitaran més nínxols, sinó més columbaris”, explica Crespo.“S’ha d’acabar el cementiri, diuen. Sí, però no té res a veure el que es va plantejar en aquell moment amb ara: hi havia una sala d’autòpsies, això ja pot fer-se legalment perquè la normativa sanitària va canviar. Ha canviat tot completament. Ha canviat completament, la concepció. La cultura que hi havia aleshores amb la que hi ha ara, és totalment diferent. Als anys vuitanta, pensar que a Igualada hi hauria un crematori era increïble. Però ara, amb la incorporació del crematori al Zementiri, ha estat bé perquè li ha donat continuïtat a aquest projecte, s’ha replantejat per adaptar-lo a la realitat d’ara. L’arquitectura és continuista, d’ara, la Carme l’ha continuïtat i l’ha tornat a reprendre amb la idea original però adaptada al segle XXI, a les costums i a la cultura del segle XXI”
Miralles és imprevisible“És una corrent diferent. L’Enric va ser molt novedós, amb el sentit que s’estava fent, recollint idees visionàries i fent una arquitectura lliure. L’arquitectura catalana de postguerra és molt important, però l’Enric va trencar i obrir un camí molt personal. Hi ha el cementiri, però hi ha el Mercat de Santa Caterina de Barcelona, el Parlament d’Edimburg... No són edificis previsibles. Miralles és imprevisible. Ha estat un edifici molt reconegut per premis, però des del punt de vista de la ciutat, de l’usuari, sovint, no ha estat apreciat”, conclou Crespo. Miralles va morir prematurament, al 2000 i està enterrat al Zementiri, a la seva obra, on descansa eternament. Només cal observar com els escrits i els missatges d’admiradors el recorden i l’admiren per sempre.
