Mar Molero Dolz
,
23/01/2020
Espectacles

"El teatre comença molt abans d’entrar a la sala i acaba molt després"

Els dramaturgs Isis Martín i Aleix Fauró ens parlen de ‘Com menja un caníbal’
La Virgueria

Foto: 

Cedida
La Virgueria
La companyia teatral La Virgueria arriba a Olot el dia 31 de gener amb la seva última producció teatral ‘Com menja un caníbal’. L’espectacle, que es tracta del més ambiciós de la companyia fins ara, parla de tota aquella gent que no resulta productiva pel sistema i que queda arraconada de la societat. En un intent de fer visible aquest funcionament, se’ns presenta la història de la Dora, la protagonista de l’obra i que forma part d’aquest col·lectiu bandejat per la societat. Hem pogut parlar amb els creadors d’aquest espectacle, Isis Martín i Aleix Fauró, abans de passar pel Teatre Principal d’Olot.
"És important que entenguem que les relacions que hem establert amb els altres són el nostre llegat: la manera com hem cuidat o no hem cuidat, la manera com hem escoltat o no hem escoltat..."

- La protagonista de l’obra relata la seva vida a la filla i la néta. S’explica una situació greu, un tema cru, però com es tracta aquesta tema?
Isis: És una història molt fantasiosa, molt onírica, poètica i amable. És la història de la Dora que arriba a la ciutat amb el seu germà que té una discapacitat. Davant la duresa de la ciutat ella s’inventa un món de fantasia per fer la vida més fàcil i més amable. L’obra està relatada amb aquesta amabilitat i aquesta poesia, sobretot.

- Què és “l’univers dels fràgils”?
Aleix: “L’univers dels fràgils” se centra en el garito, que és un espai que en el fons no existeix, se l’inventa la Dora. Tots els “fràgils” es reuneixen de nit i de dia per compartir les seves experiències i ajudar-se. Un “fràgil” en aquest espectacle és una persona que el sistema no considera productiva. Des de persones com en Luis, el germà de la Dora que té la síndrome del cromosoma X fràgil, un poeta que no publica, una persona a l’atur o una cuidadora. Gent que no està en el sistema productiu i que per tant el sistema els deixa de banda.

- “L’home és un llop per l’home”?
A: Té molt a veure amb per què l’obra es diu ‘Com menja un caníbal’. L’ésser humà és caníbal per definició perquè ens aprofitem de l’energia dels altres pel propi benefici.
I: Sobretot el sistema capitalista, que utilitza la suor i el treball mecànic dels altres per al benefici propi. Però no només ens referim al sistema, sinó que parlem de la humanitat en general i de com ens tractem els uns als altres, de si ens tractem amb humanitat, empatia o a vegades som una mica caníbals i ens aprofitem dels altres en benefici propi.

- Sovint som caníbals sense voler ser-ho.
I: Al principi sembla que el caníbal sigui en un bàndol i el fràgil a l’altre. Però a l’obra es va veient que tots som fràgils en algun moment de la nostra vida, tots som caníbals en algun moment de la nostra vida i es tracta de posar-ho sobre la taula, parlar-ne, adonar-nos de quan fem una cosa, prendre consciència però sense jutjar a ningú. A vegades ho classifiquem tot en blanc o negre i hi ha una gamma de grisos immensa entremig. Només es tracta de reflexionar i tenir consciència com a espècie i com a individu. De fet, tots els nens són fràgils, com a persones no productives per la societat, o sigui que tots hem sigut fràgils.

- Què creieu que podem fer per canviar-ho des de baix, des de les petites coses?
I: A l’últim monòleg de l’obra es parla d’això, de com passem per aquesta vida, quin rastre deixem, a qui entreguem la nostra suor, les nostres ganes de viure.
A: Al final, un dels llegats que deixarem són les relacions que hem establert amb les altres persones i com hem tractat els altres. I una de les reflexions que es fa a l’obra és que estaria bé poder mesurar les ganes de follar o les ganes de morir-nos. Perquè l’únic valor que tenim acceptat universalment és el monetari, què valen les coses, què val cuidar una altra persona. Però hi ha moltes altres coses segurament molt més importants que no estem posant sobre la taula com a valors per quantificar. És important que entenguem que les relacions que hem establert amb els altres són el nostre llegat: la manera com hem cuidat o no hem cuidat, la manera com hem escoltat o no hem escoltat...

- De qui sóc jo ara al fràgil hi ha un pas. És fàcil passar a formar part de la part de la societat no productiva pel sistema.
A: Absolutament. Ara, a més de ‘Com menja un caníbal’, també estem treballant en un espectacle que parla entre altres coses de la indigència, i arribar a dormir al carrer ve d’un dia de diferència a vegades.

- Dieu que és l’espectacle més ambiciós que heu fet fins ara.
I: Amb l’Aleix, quan estàvem escrivint, ens vam posar d’acord a no pensar en la producció. Ser totalment lliures per crear. Quan vam acabar el text van sortir 25 personatges i al final n’han acabat sent 22. I vam pensar "ara com ho fem, això?" A més, hi volíem incloure dansa, circ i la banda sonora de la Clara Peya, que és molt important. Al final van acabar sent deu actors i la Clara quan ve a tocar.
A: És el més ambiciós perquè per una companyia com La Virgueria, que fa deu anys que existim però que les condicions econòmiques que està vivint la cultura són molt complexes, tenir un equip de deu persones sobre l’escenari més un equip de quinze persones a fora és un equip molt gran i significa una inversió de diners també molt gran. Però vam decidir que podíem fer-ho, que ho volíem intentar i estem molt contents i orgullosos d’aquest espectacle i d’un equip humà del qual no en podem estar més agraïts.

- I pel que fa a la producció?
I: Decidir produir aquest espectacle ha estat un acte reivindicatiu i polític. No hem passat pels llocs que sembla que s’ha de passar sempre, i en canvi hem comptat amb la generositat dels petits, petites entitats, ajuntaments...
A: I que des de la Xarxa Transversal amb diferents teatres de tot el territori ens garantissin la possibilitat de girar amb aquest espectacle ens permet no dependre de les grans institucions de Barcelona, que no vol dir que no ens vingui de gust estar en programació a Barcelona, però ens ha permès imaginar aquest espectacle a nivell de producció i fer-lo possible. Pel moment que viu el teatre a Catalunya, és quasi un miracle la manera com s’ha gestat aquest espectacle i no ho hauria de ser. Reivindiquem que les companyies puguin treballar els seus llenguatges, que l’administració es posi les piles, que s’incrementi el pressupost en cultura i fem una societat més rica i amb més capacitat de pensament crític.

- D’on surt la motivació per tractar aquest tema de les persones “no útils” per la societat?
I: És una història que ens uneix una mica a l’Aleix i a mi. El germà de l’Aleix té la síndrome del cromosoma X fràgil. Jo el coneixia a ell, abans que a l’Aleix, perquè era la seva monitora. Tots dos volíem parlar d’aquesta síndrome, però vam veure que la fragilitat era una cosa molt més comuna i teníem ganes de parlar de la fragilitat dins el sistema.

- A més de l’espectacle, heu ideat una sèrie d’activitats que travessen les parets d’una sala de teatre.
A: La idea amb ‘Com menja un caníbal’ és, per exemple amb l’Associació Catalana de la Síndrome X Fràgil, donar a conèixer aquesta malaltia, perquè és una malaltia minoritària. Nosaltres estem oberts per a que puguin passar altres coses, ja que considerem que el teatre comença molt abans d’entrar a la sala i acaba molt després.
I: Això és l’ADN de la companyia. Sempre pensem que ens agrada que transcendeixi a l’abans i el després. Ens agrada que la gent se’ns emporti a la cervesa de després o que amb el flyer o l’anunci de l’espectacle la gent comenci a imaginar, a suggerir.

- L’espectacle està coproduït per l’Arnau Itinerant.
A: L’espectacle forma part de la programació de l’Arnau Itinerant. És una manera nova de concebre el teatre públic, que serà una realitat que esperem que no trigui gaire. Però mentre l’Arnau no és un edifici, formem part del programa l’Arnau Itinerant. I una de les claus és hibridar el projecte amb altres projectes que tinguin més a veure amb comunitat, història, educació, els barris de Poble Sec, el Raval i Sant Antoni. Hem tingut l’oportunitat d’entrar dins l’escola Collaso i Gil, fer un assaig, i que els alumnes de 5è i 6è poguessin fer una exposició que ens emportem a tots els bolos a partir dels diferents temes que apareixen a l’obra. Barrejar educació i cultura d’aquesta manera per nosaltres és un privilegi i una eina molt útil per intentar explicar les històries que expliquem nosaltres.

- Com és escriure un text a quatre mans? No és el primer que feu junts.
A: De fet sempre escrivim a quatre mans, no hem escrit mai cap text sols. Ens coneixem des de fa molts anys. Tenim molts punts en comú a nivell artístic i tenim punts no tant en comú però que ens complementem, on no arriba un arriba l’altre. Creiem que és molt ric tenir dos cervells pensant i portant-se la contrària perquè això et fa créixer i no et permet l’autocomplaença. A nosaltres ens ha funcionat sempre i seguirem fent-ho d’aquesta manera.
I: Ens surt natural.

- A l’obra també feu servir cos i música.
A: La Virgueria sempre es planteja que el text és un pretext per fer un espectacle. És veritat que sempre partim d’un text escrit, nostre o d’un altre. Però per nosaltres no tindria cap sentit no treballar amb totes les eines possibles. Aquí hi entra el món del circ, perquè ens ofereix una fragilitat i alhora un virtuosisme estètic que ens interessa molt. L’expressió corporal és bàsica, en aquets espectacle tant l’Isis com la Patrícia Bargalló han estat generant una sèrie de moviments i d’escenes sense text que són tant o més importants que el text en si. La música de la Clara Peya ens transporta d’un lloc a un altre d’una manera espectacular, perquè creiem que la música és pura energia.
I: L’escenografia també és molt important. Hi ha un doble espai: l’habitació on està morint la Dora aquella nit i el garito i tot el que ella imagina. S’ha fet una feina meravellosa, súper poètica, els llums... Tot ha de confluir a generar aquesta màgia i aquest món de fantasia i poesia visual que també és marca de la casa, ja que no concebem el teatre sense poesia. ‘Com menja un caníbal’ és una obra multisensorial, passen moltes coses a la vegada. Té un llenguatge propi, bastant diferent i peculiar però que apel·la a tothom. Quan hem fet xerrades postfunció és molt bonic veure com persones de totes les edats estan profundament emocionades i sorpreses d’haver viscut aquesta experiència i sentir la vida de la Dora i aquest món que genera. Sempre que podem ens agrada fer xerrades.

Més informació: 

També et pot interessar