Mònica Ramoneda
,
22/07/2019
Activa't

Karma Peiró: "Les dones no necessitem que uns homes ens vinguin a protegir, necessitem que les institucions ens ajudin"

La periodista barcelonina i dos companys més han elaborat un reportatge interactiu sobre la violència masclista
Karma Peiró

Foto: 

Cedida
Karma Peiró
Hi ha un projecte web fet a partir d’entrevistes i anàlisis de dades públiques que denuncia que els recursos destinats a eradicar la violència masclista no són, ni de lluny, suficients. Es tracta de ‘Desprotegides, malgrat tot’; un reportatge interactiu finançat per la Fundació puntCAT.
"Aquest és un projecte de treball de dades. Teníem molt clar que s’ha parlat moltes vegades d’aquest tema, però nosaltres no volíem aprofundir en el drama d’aquestes dones"

Les seves autores i autor són la Karma Peiró, periodista especialitzada en les Tecnologies de la Informació i la Comunicació; en Xaquín G.V, periodista visual que ha treballat a The New York Times i a The Guardian; i la Rocío Minivielle, especialitzada en documentals i activista feminista. Hem parlat amb Karma Peiró, qui, després de formar part del Proyecto Cuéntalo -un projecte que vol preservar la memòria col·lectiva que es transmet a les xarxes socials mostrant els més de tres milions de tuits que espontàniament les seves autores i autors van publicar en un moment concret per denunciar situacions de violència masclista-, ara torna a la lluita contra el silenci de la situació de les dones amb el projecte ‘Desprotegides, malgrat tot’.

A Catalunya hi ha 102 centres SIAD, que són Serveis d’Atenció i Informació a les Dones. L’any passat, de les 23.000 dones que s’estima que van denunciar estar patint una situació de violència masclista, només 9.000 d’elles van passar per algun d’aquests centres. Aquesta és una de les informacions que ens explica la periodista Karma Peiró quan li preguntem pel títol del projecte, ‘Desprotegides, malgrat tot’.

- Vols dir que hi ha recursos però que no s’utilitzen?
Tenim uns recursos que no són ni molt menys suficients, i els que tenim cal preguntar-se si estan funcionant. Quan vam veure les xifres dels SIAD ens vam dir “Això és que no es coneixen prou”. Però la Núria Balada, presidenta de l’Institut Català de les Dones (ICD), ens va dir que en fan molta difusió. Llavors ens vam qüestionar si és que estaven mal repartits, però amb una aplicació vam detectar que el 95% estan a menys de mitja hora en cotxe d’algun dels punts del territori. Per tant, què falla? No ens atrevim a respondre, deixem la pregunta sobre la taula.

- Algú la contesta?
La presidenta de l’ICD ens va confessar que caldria revisar aquests centres i dotar-los de més pressupost, fer-ne un seguiment. El que és evident és que moltes dones no hi compten. I estan soles en situacions terribles. Estan desprotegides. I vull puntualitzar que volem dir desprotegides institucionalment. Les dones no necessitem que uns homes ens vinguin a protegir, això ho sabem fer soles; necessitem que les institucions ens ajudin, ens recolzin i sí, ens protegeixin.

- El projecte ‘Desprotegides, malgrat tot’ senyala sis problemes principals en la lluita contra la violència masclista.
Exacte. El primer és que no sabem ben bé de què estem parlant. Tothom diu que és un problema greu; però sabem realment quantes dones pateixen violència masclista? Si en fóssim realment conscients, sabríem que és gravíssim. La llei catalana diu que hi ha d’haver un fitxer únic per a tota la cadena del tractament de la violència masclista. Les dades que s’utilitzen han de ser les mateixes a totes les institucions. I això no és així. Els protocols, els aplicatius de les institucions, no s’entenen entre ells, no es poden creuar dades, no es pot treballar. Cal endreçar les xifres.

- Per què?
Per saber les denúncies fetes, per exemple. El Consell General del Poder Judicial agafa les dades d’una manera; quan mires la xifra dels Mossos és una altra quantitat; quan mires la Unitat Especialitzada en Violència Masclista de l’Hospital Clínic, l'única unitat que tenim especialitzada en aquest problema, et trobes una altra quantitat; si vas a l’ICD és una altra xifra... I això parlant només de la variable de denúncies fetes el 2018 a Catalunya! Com podem saber la quantitat de dones que estan patint? I si a sobre ens diuen que el 70% d’aquesta violència se silencia, no es denuncia, la invisibilitat ja és total.

- I ens en podem fiar de les enquestes?
Hi ha una enquesta amb una mostra molt àmplia que pot ser prou vàlida. Tenim una estimació. És l'Enquesta de Violència Masclista del 2016, que diu xifres tan bèsties com que el 2,5% de les dones de Catalunya majors de 16 anys han patit fets de violència masclista molt greus. Estem parlant de violacions, intent d’assassinats, segrest dels fills, etc. A Catalunya hi ha 3’5 milions de dones majors de 16 anys, això vol dir que estem parlant de més de 75 mil dones. Una de cada setze!

- El projecte ho mostra amb un interactiu que fa feredat. Vas baixant la pàgina amb el ratolí i et van caient les llàgrimes.
I les xifres no disminueixen. Parlem de pressupostos. Quan es va aprovar la Llei Contra la Violència Masclista el 2008, que va ser una de les més avançades, es va fer una previsió de pressupost de 30 milions d’euros. La llei diu que l’Institut Català de les Dones és l’organisme encarregat de coordinar i gestionar tot el que implica el problema de la violència masclista. Saps quin és el pressupost anual de l’Institut? 8 milions d’euros. Que evidentment ha de destinar també a d’altres qüestions de la seva competència. És cert que serveis socials també té pressupost, el sistema judicial, els Mossos... podem dir que, en total a Catalunya el 2018, es van destinar només 16 milions d’euros a intentar solucionar el problema de la violència masclista. Falta inversió, voluntat d’inversió.

- Un altre problema: el codi penal.
El codi penal no reconeix la violència sexual. No reconeix explícitament les violacions. Per això passa el que ha passat amb “La manada”. Quan els jutges han d’imposar una condemna a un cas així, no saben com reaccionar; demanen si hi havia hagut consentiment, parlen de coses irracionals. Per què no s’aplica el Conveni d’Istanbul, aprovat i ratificat al BOE del 2014, tal i com estem reclamant totes les dones quan sortim al carrer cada 8 de març? Per què no s’aplica? Quan ho hem preguntat als jutges o a l’Escola del Poder Judicial simplement ens diuen que ho saben, però que no s’aplica perquè no està en la mentalitat dels jutges.

- Què bèstia. Aquí falta més que formació...
Sí. I precisament un altre problema que detectem és la falta de formació especialitzada. Una caporal dels Mossos ens deia que amb els joves tot passa per les xarxes socials, els assetjaments, la violència psicològica, etc. Cal formar-se en això. I una doctora de l’Hospital Clínic ens explica que cal entendre que els professionals han d’estar preparats per veure coses que passen entre joves que són molt bèsties. Hi ha pocs psicòlegs formats per aquesta qüestió.

- Ens falta parlar del darrer problema que menciona el projecte.
Les ordres de protecció. Catalunya, des de fa 10 anys, té el rècord de ser la Comunitat Autònoma que menys ordres de protecció dóna. Li vam preguntar a un jutge i com a única explicació ens va dir que ell no en tenia ni idea de les que aplicaven la resta de jutges. Ho vam preguntar també a l’Escola del Poder Judicial i als Mossos. Ningú ens ha contestat.

- Malgrat tot...
Sí, malgrat tot! Perquè no m’agradaria que quedés com que no s’està fent res. En absolut. S’estan fent moltes coses. Hi ha molts professionals que ho estan donant tot des del seu petit municipi per atendre a aquesta gent! Però no és suficient i no ens podem conformar.

- Amb ‘Desprotegides, malgrat tot’, les xifres queden sobre la taula.
És l’objectiu. Aquest és un projecte de treball de dades. Teníem molt clar que s’ha parlat moltes vegades d’aquest tema, però nosaltres no volíem aprofundir en el drama d’aquestes dones. Hem buscat sempre els personatges que ens havien de donar respostes en el rendiment de comptes com a ciutadania: Govern, Mossos, advocats, jutges, experts, etc. Hem agafat dades, les hem posat en boca dels actors implicats i ens han reconegut que teníem raó. I quan hem fet preguntes ens han reconegut que no ho sabien. Ara, això que ja era públic, queda explicat.

Més informació: 

També et pot interessar