Oriol Gracià
,
06/02/2019
Llibres

Víctor Amela: "No em vaig atrevir a parlar amb el meu avi sobre la Guerra Civil. I ara me’n penedeixo”

'Jo hauria pogut salvar Lorca', la novel·la que recupera alguns dels enigmes de la guerra
Víctor Amela

Foto: 

Cedida
Víctor Amela
Un tiet que va formar part de la Lleva del Biberó, com a membre de l'exèrcit republicà, a la Batalla de l’Ebre. Un avi camperol afiliat a la Falange, que va ser al front de Granada. I Federico Garcia Lorca, el "poeta del alma", afusellat a Fuente Grande per la seva afinitat amb el Front Popular. Tres personatges units per una frase que l’escriptor Víctor Amela mai s’ha pogut traure del cap: "Jo hauria pogut salvar Lorca”. La va pronunciar el seu avi quan ell només tenia 10 anys. Però en aquell moment, les paraules no li van semblar del tot importants. O potser no es va atrevir a preguntar-ne els detalls. Ara, gairebé cinquanta anys després, Amela ha escrit una novel·la amb aquest títol, 'Jo hauria pogut salvar Lorca', que estira del fil d’aquella frase enigmàtica.
"Hi ha una generació d’escriptors, els que estem entre els quaranta i cinquanta-llargs, que hem tingut la necessitat d’indagar en la història dels nostres pares i els nostres avis per buscar respostes"

- L’any 70, quan l’avi li diu que ‘hauria pogut salvar Lorca’, no se’l va creure?
No és que no me’l cregués, simplement no ho vaig entendre. A més, ell m’ho va dir sense posar-hi èmfasi, com si no fos important. Així i tot, em va quedar gravat. No va ser fins a l’any noranta, quan mor, que intueixo que pot ser veritat. Llavors vaig començar a investigar.

- Massa tard per preguntar-li directament.
Sí, i me’n vaig sentir culpable. Però per respecte, o per pudor, quan en vaig tenir oportunitat no vaig fer les preguntes que tocaven. No em vaig atrevir a parlar amb el meu avi sobre la Guerra Civil. I ara me’n penedeixo. També cal dir que era un home callat i discret. La guerra, segurament, el va convertir en un home reservat, que no expressava emocions, no plorava ni mai es va queixar de res.

- Els darrers anys, la recerca del passat familiar s’ha convertit en una mena de subgènere de la literatura espanyola.
Hi ha una generació d’escriptors, els que estem entre els quaranta i cinquanta-llargs, que hem tingut la necessitat d’indagar en la història dels nostres pares i els nostres avis per buscar respostes. Estic pensant amb llibres com 'Honrarás a tu padre y a tu madre' de Cristina Fallarás; 'Enterrar a los muertos' d’Ignacio Martínez de Pisón; 'El monarca de las sombras' de Javier Cercas; o 'El dolor de los demás' de Miguel Ángel Hernández.

- Vostè ha viatjat fins a Granada per recollir informació i novel·lar la història del seu avi. Què va descobrir?
El meu avi era un pastor de l’Alpujarra que l'any 1936, quan esclata la Guerra Civil, es va afiliar a la Falange, no tant per ideologia sinó perquè creia en Déu i va sentir amenaçada la seva fe. Com que es coneixia bé els camins de la serra, es va convertir en passador clandestí de persones d'un costat a un altre del front de guerra.

- I quan entra en escena el poeta Federico García Lorca?
El coneix gairebé per casualitat a través del també poeta Luis Rosales. Lorca i Rosales, malgrat els posicionaments ideològics antagònics, eren amics. Lorca, perseguit per la dreta, s’havia refugiat a la casa dels Rosales, destacats membres falangistes. El meu avi hauria rebut l’encàrrec de treure clandestinament Lorca del territori controlat per membres de la CEDA, la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes. El complot va arribar tard i, malauradament, no va poder evitar el seu afusellament.

- Una història familiar que gairebé cau en l’oblit.
En acabar la guerra, el meu avi va fer carrera a l’exèrcit, primer com a milicià, més tard com a militar professional. I estic segur que va amagar la història del complot per salvar Lorca, perquè si es feia pública, li hauria sortit molt car. Parlar del poeta era un tabú, pels seus vincles amb les esquerres.

- Al llibre confronta la història del seu avi matern, a la del seu tiet patern.
Sí, el meu oncle Josep va creuar l'Ebre amb l'exèrcit republicà. El van ferir l'agost de 1938 en l'atac a la Pobla de Massaluca, a la comarca de la Terra Alta, just el dia en què complia 18 anys. Gairebé mai en va parlar. L’any 2005, quan va morir, vaig trobar les seves cartes al fons d’una caixa vella. Vaig descobrir que sense saber-ho i sense conèixer-se, l’avi i el tiet havien coincidit al Penal del Puerto de Santa Maria, l’un com a pres i l’altre com a militar. Anys més tard, formarien part d’una mateixa família.

També et pot interessar