Jump to navigation
- A ‘Els morts no parlen’, hi apareix gent corrent de la comarca, que s’expressa amb un parlar rural i, sovint, utilitza paraules pròpies dels gironins. És un retrat real del tarannà de certs individus del Pla de l’Estany?És un retrat d’una fauna i d’un ambient que existeix. Granges perdudes, naus industrials abandonades, carreteres que no porten enlloc o porten a molt pocs llocs, i bars i hostals de tota la vida. La gent de la novel·la pot ser, molt ben bé, gent que habita en aquests escenaris i que parla i es mou com la gent de part de bo.
- Mentre escrivia la novel·la, va tenir dubtes o va sentir la punxada de l’autocensura quan pensava en la rebuda que tindria a la seva ciutat? No, la meva ciutat, que és Banyoles, té molta màniga ampla i hi ha un gran sentit de l’humor. Per tant, no tenia cap mena d’angúnia per com seria rebuda la novel·la i, per altra banda, penso que els escriptors han de deixar-se anar, i no estar pendents de si una cosa agradarà o no.
- L’obra està ambientada en diferents llocs coneguts de la zona. És un homenatge a Banyoles?Més que un homenatge crec que l’escriptor ha d’escriure de coses que coneix, de coses que ha palpat, d’escenaris i de llocs que hagi trepitjat a fons. No podria escriure novel·les ambientades a Tasmània, entre d’altres coses, perquè ni jo mateix me les creuria. Si no t’ho creus, em fa l’efecte que és molt difícil que el lector s’ho cregui.
- Per què el Pla de l’Estany és un escenari interessant?Aquí retrato els pobles i els paisatges de la comarca que són llocs que sento molt propers i que em fa l’efecte que conec prou bé. És un paisatge molt interessant perquè és una barreja a mig camí de la indústria i del món agrícola, amb paisatges de postal i també amb granges de bestiar que semblen d’un altre món. En llocs així, amb barreges tan estranyes i amb contrastos tan grans, és fàcil situar-hi trames fosques i històries rocambolesques.
- Existeix un Quimet a tots els pobles?I per què no? En Quimet és un perdedor, ha perdut la feina, ha perdut la relació amb la seva dona i no s’entén amb la seva filla i el seu gendre. Ho ha perdut quasi tot. Menys el seu cosí, que és un cràpula que sempre li dóna fort.
- La novel·la evoca paisatges i imatges reals de casa nostra i, llavors, introdueix situacions sonades que capgiren el nostre imaginari. Què volia aconseguir amb ‘Els morts no parlen’?Sempre dic que jo sóc el primer lector que tinc com escriptor, i a vegades l’únic, i amb això vull dir que m’agrada sorprendre’m a mi mateix i buscar històries que no siguin enlloc. Volia escriure una trama negra allunyada dels ambients clàssics, perquè les novel·les negres s’acostumen a situar en espais urbans. Volia escriure l’autèntica novel·la negra catalana, amb personatges aparentment convencionals i que es moguessin en espais aparentment convencionals. I per acabar-ho d’adobar, volia escriure alguna cosa que fes riure, que fes molt de riure. I això era, per mi, un autèntic desafiament. Fer riure al lector és de les coses més serioses que hi ha.
- I creu que ha acomplert l’objectiu?Mira, no sé si aconseguiré que la gent rigui amb aquesta novel·la. Ara, el que honestament puc dir és que jo m’ho he passat molt bé escrivint-la. No hi havia dia que en el procés de reescriptura no m’entrebanqués per riure. Fa ser boig dir-ho, però és la pura veritat.
- A banda de la seva última novel·la, també ha explorat l’humor fent de guionista del programa 'Sota Mínims' de Ràdio Girona. És una part important de la seva vida professional?És una part que m’ha marcat molt, lògicament. Essent guionista de ràdio, aprens algunes coses fonamentals: aprens a escriure diàlegs on no hi sobra cap paraula, aprens a construir personatges i aprens a crear ambients. Però la ràdio no és només un aprenentatge per escriure, és un món en si mateix, un lloc on tornaria. Més ben dit, sempre estic a punt per tornar-hi.
- L’ha publicat Llibres del Delicte. Per què ‘Els morts no parlen’ aposta per aquesta editorial? La propietària d’una petita llibreria, que és la gent que aguanta això de la literatura, me’n va parlar molt bé, d’aquesta editorial. Buscava un editor de veritat, algú que s’estimés els llibres i la feina que hi ha al darrera. I amb en Marc Moreno ens vam entendre a la primera. Què més es pot demanar?
- A les seves altres dues novel·les, 'Després del tro' i ‘La cortina de saca’, podem trobar diferents elements comuns amb ‘Els morts no parlen’: el retrat d’un món rural, d’un poble singular i el gènere negre. Podríem dir que són trets que, de moment, descriuen la seva narrativa?És part del que he fet, però és només una petita part. Aquests tres llibres només són una part molt petita del que he escrit. Però està clar que cadascú escriu del que coneix. El meu pare repartia el pinso de la Cooperativa Agrícola de Banyoles i els dies de festa em duia a través dels petits pobles de la comarca. És lògic, doncs, que aquest món surti a les meves novel·les. El que és més difícil seria que jo escrigués sobre el món de les finances.
- De quines influències beu? Si hagués de buscar gent que m’ha marcat, hauríem de citar Josep Pla, Georges Simenon, Roberto Bolaño i Jack Ellroy. I també en Marian Vayreda, l’autor de 'Records de la darrera carlinada'.
