Marcel Pujols
,
25/02/2020
Música

Josep Comas: "La Sala Taro vol ser un punt d’ancoratge entre les sales de Barcelona i tot el sector Llobregat"

Sants té una nova sala de concerts, la Taro s’ubica on hi havia el Koitton Club però amb una línia artística descaradament diferent
Sala Taro

Foto: 

Daniel Lázare
Sala Taro
Des que el passat març del 2019 el Koitton Club va tancar les portes, després de sis anys d’activitat musical cooperativista, el barri de Sants semblava haver-se quedat sense música en directe. Aquest desert va ser curt, a l’estiu, just abans de les Festes del barri, es veia moviment dins l’antic Koitton, hi havia alguna persona pintant, soldant plafons, suant i picant pedra. Ben aviat el local del carrer Rossend Arús va iniciar una nova vida com a Sala Taro amb Josep Comas (Barcelona, 1988) pilotant-la. Des de llavors, concerts cada dijous, divendres i dissabte, d’una línia més fosca i guitarrera amb forces llicències a la música experimental i l’electrònica en directe. Per en Josep tot ha anat molt de pressa, però la cara de satisfacció no li treu ningú. Dinem junts i parlem de com ho ha viscut tot plegat.
“El que ens mou és poder fer que un grup petit et pugui plantar un sold out i que tingui unes condicions per tocar amistoses”

- La Taro porta sis mesos oberta, com ho portes? Com t’ha canviat la vida?
La meva vida ha canviat al complet. Encara estic intentant assimilar quines parts m’omplen i quines no. Des d’un punt de vista personal és tot molt convuls.

- Tu abans d’aquest projecte eres músic.
Porto tota la vida volent ser músic, vaig estudiar bateria al Liceu i fa dos anys, per moure la meva banda Olympic Flame, em començo a interessar per la indústria. Però no del rotllo “a veure com treballa Sony”, sinó per com es mou la gent que programa, que té un segell o que està en el mundillo. M’interesso per això arran de que amb Olympic vam estar una temporada a la part de DIY de Hidden Track Records i vam conèixer la Louise, que és com una espècie d’oracle que tot ho sap, en el bon sentit. I en veure com ella parlava del que feia, de com llençar les coses, jo vaig descobrir que hi havia estratègies i em vaig interessar molt per tot el tema. També en Pau Corbalan de Playback Maracas és un bon amic i sempre ha estat molt lúcid amb aquests aspectes i m’ha ajudat a entendre’ls. Jo portava temps buscant un lloc on poder encaixar i deixar de tenir feines externes a tocar.

- Trucant portes, vas topar amb algú que t’oferia portar una sala?
No, la Taro em va caure del cel. Jo li havia produït un disc a un amic feia dos o tres anys i aquest amic va obrir un restaurant a Sants al costat del Koitton i quan el Koitton va entrar en traspàs, van trucar-lo per si volia l’espai i ell em va trucar a mi. Confiava en mi, vam tirar milles i em va donar les claus.

- Això era l’agost del 2019, ho deixes tot i t’hi llences.
Sí, l’última setmana de juliol avisava els de la meva antiga feina que ho deixava, em donaven set dies de marge. Després m’agafo una setmana de vacances, que feia sis anys que no en tenia, i el dia 12 d’agost em trobo pintant la Taro amb calçotets i l’aire condicionat engegat. Vam fer una reforma a petita escala per fer una mini inauguració per Festes de Sants que era el 24 d’agost. En 12 dies li vam rentar la cara al lloc.


Imatge de l'interior de la Sala Taro.

- I des de llavors no heu tornat a tancar?
Havíem de tancar però vam seguir oberts i les obres les dúiem a terme de dilluns a dijous.

- Totes les reformes les vas fer tu?
Algunes sí i algunes no. Les de la barra o la dels lavabos no perquè era un merder, però l’escenari sí, per exemple. Vam fer un viatge a Leroy Merlin amb l’Ignasi, el bateria d’Olympic, i vam fotre-li tela: tots els plafons, els difusors i els absorbents, per donar-li una mica més de bon so, també tot el patch de cablejat el vam canviar de banda.

- El fet que el lloc que ocupàveu ja havia estat una sala de concerts us va suposar un avantatge al principi? La gent del barri ja ubicava aquell espai amb música?
Al principi, jo em negava a fer càlculs. Sí que és veritat que tothom del barri tenia contempladíssim el Koitton com un espai on es feia música en directe perquè feien moltes coses. Però al nosaltres canviar tant de rotllo, no sabíem si el barri ho acceptaria, de fet jo tenia una mica de por que no ho fessin perquè el Koitton era gent que venia del sector cooperatiu i que, ens han ajudat moltíssim. Sobretot el Bernat, que m’ha donat mil consells, s’ha preocupat, ha vingut, tema factures, whatsapps, les claus de l’aigua, dels lavabos: una bogeria. I ara ve com a client quan acaba de la feina. Però, sí, no hi trobava l’encaix.

- I ara el trobes? Com ha respost la gent?
És que la gent quan parla del “Barri de Sants”, pensa en el públic que anava al Koitton, però és que el barri és molt gran. Hi ha molta gent que abans no hi anava i que ara ve perquè se sent representada, no per res concret, només per tema de sensibilitats artístiques. Ells tenien un rotllo, nosaltres en tenim un altre i hi ha hagut un canvi de públic.

- Esteu o us sentiu connectats amb altres entitats del barri? Penso en el Zumzeig.
Sí, de fet la gent del Zumzeig han vingut al local un parell de vegades i hi ha bon rotllo. Ens agrada la mentalitat de no trepitjar-nos perquè com que ells també programen concerts podria passar, penso que ens hem de respectar. I passarà el mateix amb la Descomunal, que serà una passada! Són la gent del Koitton que volen obrir un espai a les Naus d’en Blanco, un lloc molt gran amb capacitat per 200 persones i pati interior. Trobo que no és que nosaltres agafem el relleu del Koitton, sinó que el Koitton creix i nosaltres agafem una altra cosa, el que fem és que el barri creixi.

- Com et planteges la línia editorial de la sala a l’inici? Creus que a hores d’ara pots dir que la que tenies pensada és la real?
Saps a la peli aquesta de 'Parasitos', la dels Òscars, en un moment el pare li diu al fill: “Lo peor de hacer planes es que nunca se cumplen, lo mejor es no hacerlos nunca”. Doncs en el cas de la Taro és tot el contrari, ha sortit tal com me l’imaginava i és brutal. Hi ha tot un teixit de garitos a Barcelona, des de l’Heliogàbal a la Vol, passant per la Meteoro o el Freedonia, però si tu tens un grup de la realitat d’on jo vinc i vols tocar a Barcelona cada quatre o cinc mesos, hauràs de repetir sí o sí a tot arreu i d’aquesta manera no hi ha regeneració. Quan hagis tocat tres cops al mateix lloc ja ciao, se t’haurà acabat el circuit a Barcelona. La meva idea era aprofitar la ubicació on estem per crear un punt d’ancoratge entre aquestes sales de Barcelona i tot el que és el sector Llobregat amb el Pumarejo o la Zowie que es troben a l’Hospitalet. Aquests dos punts estaven desannexionats i nosaltres estem just al mig, en un barri que s’està rejovenint moltíssim. Sants sempre havia sigut un barri molt de gent gran i ara et trobes que hi ha una explosió de bars i places.

- Tu ets de Sants?
Originàriament sí, i quan era petit a Sants no hi havia res. Anaves al parc a tocar la guitarra i a beure cervesa. És curiós perquè cada cop que entra algú per la porta a veure què és la Taro, em trobo amb algú del cole.

- I el nom Taro d’on surt?
Surt de la Gerda Taro. Tu recordes el Robert Capa, el fotògraf? Doncs no existia com a tal, eren un matrimoni que es van inventar que eren els mànagers d’un fotògraf que no se li podia veure la cara. Ells no trobaven feina com a fotògrafs i les fotos que feien les firmaven com a Robert Capa i les venien a París i allà es feien exposicions d’aquest home que no existia. Què passa? Doncs que el matrimoni tenia diferències, la Gerda Taro decideix baixar a la Guerra Civil espanyola i en una retirada republicana la xafa un tanc. I, a partir d’aquí, el marit decideix que ara que ella és morta podia dir que ell era Robert Capa i s’atribueix les fotos dels dos. Aquesta història era com per donar visibilitat, que és el que fem amb la nostra programació, donar espai a gent que s’ho està currant.

- En el futur hi ha la voluntat de portar grups més grans?
La Taro té un aforament, un espai, unes característiques que ens limiten, però evidentment que ens agradaria cada vegada portar grups més grans, però això no és el que ens mou. El que ens mou és poder fer que un grup petit et pugui plantar un sold out i que tingui unes condicions per tocar amistoses. O sigui, que un grup pugui venir de viatge a Barcelona, pugui vendre 85 entrades i que el viatge li surti rendible. Si ets músic te n’dones que moltes vegades és molt guai anar a tocar a tal lloc, però que estàs perdent pasta, o que ho has petat i no arribes i et paguen 100 euros. Si després vols fer dos grups perquè et conegui més penya doncs el que es faci d’entrada s’haurà de partir, però et sortirà a compte perquè t’hauran conegut els que vinguin per l’altre grup. És crear aquest tipus d’espai que surti rendible pels grups. Que si ve un grup més gros perfecte, però que d’entrada pugui venir a tocar qui sigui.

- La nova normativa de l’Ajuntament us ha facilitat les coses de moment?
Portem tant poc temps, que jo t’haig de reconèixer que d’on vaig més coix és d’aquestes coses. No acabo d’entendre com funciona tot el tema. Sí que vam parlar amb l’ICUB per demanar l’ajuda per pagar la meitat de les obres, però, clar, no havíem començat quan ho vam demanar, portàvem dues setmanes oberts o ni això. Clar, suposo que devien pensar: “I aquests tarats qui són?”

- Per demanar l’ajut ha de justificar un mínim de 40 bolos a l’any.
I si no els has fet, que t’han de donar? Hi ha doble raser en la normativa, perquè tu puguis rebre la meitat d’una ajuda, tu també has de posar la meitat de la pasta i ara mateix no la tenim. El pla d’obres que vam fer l’havíem d’assumir nosaltres tot i que hi havia algunes coses -com les sortides d’emergència- que haguessin pogut entrar per l’ajut.


Josep Comas

- En l’Anuari de la Música del 2019 es constatava que al final de l’any hi havia un percentatge més alt de gent que havia anat a concerts que a grans festivals. La música en sala s’està revifant o la bombolla dels festivals s’estan desinflant?
Jo crec que hi ha molta gent que s’està saturant amb els festivals. Hi ha com una massa molt gran de gent que va als festivals per l’experiència i com més gent així, més incòmode està qui vol anar-hi a veure música. Per la contra, crec que cada vegada hi ha més sales o bars a Barcelona amb una filosofia editorial clara, que programen coses que consideren que hi ha algú que vol veure, encara que no les conegui gaire gent. Hi ha molts grups a Barcelona que estan fent coses interessants i que no els veuràs mai a un festival o si els veus allà, passaran sense pena ni glòria, sovint l’experiència de veure’ls en un escenari enorme és absurda quan hi ha trenta persones a sota. Aquell concert el gaudiries més a una sala i l’entrada et costaria de sis a deu euros.

- L’anuari també deia que l’estil de música que més gent va a veure en directe és el “pop/rock/alternativa”. En aquest cas la Taro ha anat a assegurar?
Bé, potser és veritat, però aquí hi ha una línia bastant fina, perquè a la Taro no només programem guitarres, tot el contrari, precisament fem una aposta per l’electrònica en viu, pels sintes i tota la pesca. Sí que passa però, que la música de guitarres té un públic que si t’hi fixes a un concert, la meitat són músics d’altres grups de guitarres. És algo molt fidel, per això funciona tan bé.

- La fidelitat al pop-rock avui dia és com la del heavy metal abans.
És que aquí hi ha una herència guitarrera molt bèstia. Hi ha penya que amb 40 o 50 anys i amb fills, segueix involucrada en la música i que molts de nosaltres els hem estat escoltant els últims 15 o 20 anys. Des de Standstill a Nueva Vulcano o Unfinished Simpathy, tota aquesta penya és molt guitarrera. En canvi, no tenim una herència tan bèstia de sintetitzadors, sí de música electrònica o de dj’s, però no tenim grups de sintes de tota la vida. Els Human League no eren de Barna, el teu germà gran no tocava en una banda de synth pop. A la Taro ens intentem obrir a la música electrònica en directe, però et trobes que la realitat és complicada perquè no hi ha tanta gent fent grups així.

- Si haguessis de destacar un aprenentatge que hagis obtingut durant aquests primers passos de la Taro, quin seria?
Una de les coses que més he après és que mola molt no pilotar en excés alguna cosa. Mola arrencar-ho i rebre pals per tot arreu, el millor que et pot passar quan et rebenten a pals és que la liïs parda i que n’aprenguis de seguida. Aquestes coses fan que te n’adonis que en realitat no en sabies una merda i que, en el fons, tampoc és tan difícil.

 

Més informació: 

Facebook Sala Taro
Spotify Olympic Flame

També et pot interessar