Jump to navigation
- Com estan pensades les nostres ciutats?Les nostres ciutats estan pensades moltes vegades per donar resposta a un model econòmic capitalista i neoliberal històricament vinculat a un model de societat patriarcal. S’ha donat molt més valor i espai a totes aquelles activitats vinculades a l’esfera de la feina: en temes de mobilitat, en com estan pensats els transport públics... Aquesta manera de planificar ha deixat en un segon terme totes les qüestions vinculades a la reproducció de la vida, tant les tasques domèstiques com les de cura de les persones. Aquestes són feines que tradicionalment no estan remunerades ni valorades socialment i que, a més a més, segueixen fent majoritàriament les dones. Les ciutats no estan pensades per a les persones que tenen dobles i triples presències que inclouen la gestió de l’esfera domèstica, que és el que sol passar a les dones. El fet que les ciutats no estiguin pensades per donar resposta a aquestes realitats fa que la nostra vida sigui més difícil i acaba reproduint que les dones seguim assumint les mateixes feines. La societat en general no ha donat valor a l’esfera domèstica i reproductiva.- Com es pot actuar per fer les ciutats més amables?Canviant les prioritats. En comptes de pensar en el benefici econòmic -que acostuma a estar a les mans d’uns pocs- hem de posar com a prioritat la sostenibilitat de la vida de les persones. Que les ciutats posin la vida de les persones com a punt de partida i, a partir d’aquí, pensin en com millorar els seus espais. Des de, per exemple, el tipus d’equipaments - donar prioritats a les llars d’infants, als centres de dia per a persones dependents... - als espais públics o els sistemes de mobilitat. Això en comptes de pensar en quina actuació donarà més benefici econòmic a certes persones o en com retallar, que és com s’acostuma a pensar. Sempre hi ha l’excusa que certes coses no es fan perquè “no hi ha diners” i això sol acabar repercutint sobre les dones. Un exemple clar és quan el govern del PP va retallar la llei de dependència en època de crisi. Igual que a Catalunya, que el govern va retallar serveis socials i serveis de salut. Tot això al final ha acabat recaient sobre les espatlles d’aquelles persones que cuiden perquè la cura de les persones i la dependència han tornat a l’esfera privada. Posant aquestes prioritats de les persones al capdavant podem pensar, per exemple, en com millorar totes les infraestructures de mobilitat que acompanyin el transport a peu. Si mirem les estadístiques, la major part de la població, sobretot les dones, es mou a peu i en transport públic: igual que la gent gran, la infància i la gent jove. Ens hem de plantejar com podem, d’alguna manera, invertir prioritats perquè realment tinguem un sistema de mobilitat sostenible enfocat en les infraestructures d’anar a peu i en transport públic.- Per on comença aquest canvi de mentalitat?Nosaltres diem que hem de posar l’enfocament en la vida quotidiana de les persones i això requereix una mirada diferent des de l’urbanisme. Això vol dir deixar de veure que qui és expert o experta en urbanisme és la persona tècnica (arquitecta, geògrafa o enginyera) que és la que té un “coneixement absolut”. Hem de trencar amb aquesta jerarquia i entendre que les persones que tenen més coneixement d’un barri o d’un poble són les persones que l’habiten. I les persones que l’habiten són els seus veïns i veïnes, la gent que hi treballa o que fa un ús intensiu d’aquest hàbitat. Afegir aquest coneixement i trencar amb la jerarquia passa per incloure processos participatius que realment involucrin de manera activa la població. I, sobretot, el que nosaltres promocionem és que involucrin especialment les dones, que han estat les grans excloses dels processos urbanístics. Històricament, l’urbanisme ha quedat en mans dels homes, com si les dones no en sapiguéssim. Però el fet que nosaltres encara carreguem bona part de les tasques domèstiques i reproductives i que, a més a més, estiguem fent dobles i triples jornades fa que tinguem un coneixement súper complex i molt més ric dels nostres entorns. La incorporació i la valoració del saber de les dones és molt important a l’hora de fer aquest canvi de paradigma.- Ara que parlaves de participació, a vegades es fan processos participatius que generen molts dubtes.La participació és una paraula com la sostenibilitat.- S’ha pervertit? Exacte. S’ha vulnerat el concepte.- I com s’ha d’articular la participació per tal que sigui efectiva i doni resposta a les necessitats reals de la gent?Ha de ser una participació activa i transformadora per part de la comunitat. Nosaltres pensem, per exemple quan és un procés que surt de l’administració, que l’ideal és que sigui un procés de codisseny i coproducció. On hi hagi representació equitativa: tant de les persones que representen la població com de les persones que representen l’àmbit polític. I que aquesta coproducció i aquest codisseny estiguin presents al llarg de tot el procés: des d’identificar el problema fins a aplicar i validar les solucions. Per exemple, si estem parlant de la mobilitat a peu, cal que les persones participin en el diagnòstic des de la seva experiència quotidiana. Però també cal que la seva participació no acabi aquí -perquè moltes vegades els processos participatius acaben aquí-. Després hi ha d’haver un retorn cap a la ciutadania i la ciutadania ha de treballar a través d’aquesta diagnosi amb propostes, així com també en el disseny i implementació de les possibles millores. A més a més, cal que es faci una avaluació conjunta. Això seria un procés de participació holístic. Dit això, què passa en molts casos? Per llei, en temes d’urbanisme, ja fa molts anys que s’està obligant a fer servir participació però, si no hi creus a nivell político - tècnic, al final s’acaben fent certs processos només per fer el check. Acaben sent processos d’informació o de mecanisme o fins i tot només de consulta. Cada vegada més, i jo crec que cada vegada a més territoris, aquest tipus de participació és molt criticada. En l’àmbit acadèmic, s’ha documentat que aquest tipus de participació al final és contraproduent en el sentit que si allò que s’acaba aplicant no satisfà a les persones que hi viuen, s’acabaran queixant, no funcionarà, crearà altres problemes i provocarà que les inversions acabin sent més grans a la llarga. Moltes vegades, el problema és que no hi ha hagut aquest canvi de xip dins l’equip polític i l’equip tècnic. Perquè, al final, pensar en aquests processos de codisseny i coparticipació també representa una posició política de voler estructures més horitzontals i menys jeràrquiques. D’altra banda, nosaltres també treballem amb processos que no necessàriament vénen de l’administració pública, sinó que vénen de la base. A llocs on l’administració pública no dona resposta i hi ha un teixit veïnal o comunitari important, la gent fa processos del que coneixem com a acció comunitària: es tracta de treballar i fer canvis des de la base sobre el seu territori. Hi ha exemples de molts tipus, com utilitzar solars buits per fer horts comunitaris o el que té a veure amb el moviment okupa i d’autogestió: en moltes poblacions ha estat a través de l’okupació d’un espai que estava degradat i abandonat que aquest espai ha estat recuperat i s’ha acabat convertint en un centre cultural o social. Crec que és important que existeixin les dues coses.- Amb el Col·lectiu Punt 6 vau estudiar la comarca del Garraf, oi? Em pots explicar les conclusions que en vau extreure?Va ser un projecte que vam fer amb el Consell Comarcal del Garraf i amb el suport de la Diputació de Barcelona. Volíem fer un estudi de la vida quotidiana de les urbanitzacions del Garraf i fer propostes de millora. Les urbanitzacions són un problema pel territori, perquè impliquen dispersió i, en general, viure en una urbanització és viure en un territori aïllat on no existeixen els centres de vida (comerç, educació, salut, etc.). Això dificulta la vida quotidiana de les persones perquè tot acaba depenent del trajecte en cotxe. Alhora, les urbanitzacions suposen un cost excessiu per a la majoria de municipis que en tenen. El que vam fer en aquest estudi va ser una anàlisi d’un seguit d’urbanitzacions dels diferents municipis de la comarca del Garraf - Olivella, Canyelles, Cubelles, Vilanova, Sitges i Sant Pere de Ribes-. Cada municipi va triar quines urbanitzacions volia prioritzar perquè a la comarca n’hi ha moltíssimes. Es va fer un estudi de camp en el qual es veia el territori i s’analitzava com era la xarxa quotidiana. Què és la xarxa quotidiana? Doncs veure on estan els elements que les persones fem servir en la nostra vida quotidiana i com s’ha de moure la gent de les urbanitzacions per a arribar-hi: escoles, instituts, centres de salut, centre comunitaris o cívics, llocs de treball, espais de socialització com parcs o places… Vam fer treball tècnic amb el veïnat i a través d’aquest treball van sortir propostes de millora de la vida quotidiana, unes millores que a més reduïen l’impacte negatiu a nivell econòmic, de sostenibilitat i de càrrega per a les persones. És un informe que es va presentar al Consell Comarcal del Garraf i s’estan aplicant algunes mesures. Per exemple, a Canyelles hi ha un servei de taxi comunitari. A les urbanitzacions, la gent depèn del cotxe, però si hi poses un autobús regular, segurament serà deficitari. Per això cal buscar alternatives de mobilitat per a les persones que no volen fer servir el vehicle privat i prefereixen apostar per un servei més compartit. I hi ha altres propostes, algunes que es fan des de sempre en molts pobles petits: per exemple, serveis de salut que van durant uns dies concrets a un lloc determinat, o serveis relacionats amb l’alimentació, que es desplacen als llocs per portar-hi producte. També és veritat que moltes vegades el problema que tenen les urbanitzacions és que la gent s’hi compra una casa quan és jove i, un cop es fa gran, comencen les dificultats de mobilitat i d’aïllament. Sobretot durant els anys de crisi, aquestes persones han estat presoneres d’aquella casa perquè no s’han pogut moure d’allà. S’ha de donar resposta a la gent gran perquè tingui accés als serveis i no quedi aïllada. Tot i que està clar que la urbanització no pot tenir tots els serveis.- La tendència és que cada nucli vol tenir la seva piscina, el seu camp de futbol i, en molts casos, el seu polígon industrial. No seria més lògic mancomunar serveis?Això són prioritats polítiques. Molts pobles tenen piscina i camp de futbol de gespa i, en canvi, tenen places de llar d’infants molt limitades o una atenció a la dependència deficitària. Què fem amb una societat on la gent cada cop viu més anys? Quins serveis tenim per a les persones grans o per a quan la gent és dependent o està malalta? Tot això ve amb aquest model androcèntric i patriarcal que tenim. La Diputació de Barcelona té encara un programa que dona diners per posar gespa als camps de futbol dels municipis, encara que siguin petits. Pensem si és aquesta la prioritat i la necessitat urgent per a tothom tenint en compte que el futbol és una activitat que segueix sent molt masculina i que només beneficia a uns quants. Quan ho treus de context sona una mica a bogeria, que estiguem gastant diners públics per posar camps de futbol de gespa als municipis petits quan no hi ha serveis bàsics de salut o d’accés a una farmàcia o de suport a la dependència o a la cura de criatures.Adriana Ciocoletto, Roser Casanovas, Sara Ortiz Escalante, Blanca Valdivia Gutiérrez i Marta Fonseca Salinas (Col·lectiu Punt 6)- Et volia demanar també per la teva tesi, on investigues al voltant de les dones que treballen en horari nocturn.Vaig fer un projecte de participació - acció amb dones que treballen de nit a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Era un treball de coproducció i codisseny amb aquestes dones. Sobretot se centrava en dones que vivien al Baix Llobregat perquè és una comarca que està molt ben comunicada amb Barcelona però històricament sempre ha tingut molts problemes de comunicació interna. Moltes vegades, les ciutats estan molt ben comunicades amb Barcelona però no estan ben comunicades entre elles, com en el cas de Vilafranca amb Igualada o amb Vilanova i la Geltrú. El que volíem analitzar era quins problemes relacionats amb l’urbanisme dificultaven o acompanyaven la vida quotidiana de les dones que treballen de nit. Eren treballadores de l’Aeroport del Prat, en el servei de neteja, de l’Hospital de Bellvitge, de neteja de la via pública a Barcelona - que en aquest cas tenen la seva seu a la Zona Franca-, treballadores del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona - que tenen la seva seu a Poble Nou-, una agent de la policia local, treballadores sexuals, alguna infermera i assistent d’infermeria i dones que treballen en serveis de geriatria, en centres per a la gent gran. Vam analitzar els problemes que tenien, que estaven majoritàriament vinculats a temes de mobilitat. La mobilitat és un àmbit de la planificació urbana que sobretot es regeix per dades quantitatives. Però si tu mires les dades quantitatives de la gent que es mou de nit, la gent desapareix. Si prioritzes en què s’inverteix al transport públic, aquesta gent no es té en compte. Per això tenen molts problemes de mobilitat, sobretot les que pleguen a les cinc de la matinada. A més, la mobilitat es vincula molt estretament a tots els temes d’assetjament i agressió sexual als quals estan exposades de les dones. La majoria de les dones que van participar al projecte o han viscut alguna situació d’assetjament o agressió o saben d’alguna companya que l’ha patit. Això condiciona la percepció que tens de seguretat. Després d’una jornada de vuit hores de treball, a les cinc del matí, que hagis d’estar patint per arribar segura a casa… Analitzant tot això vam poder fer una publicació col·lectiva amb totes les dones, que van ser coinvestigadores, i vam publicar tres vídeos: un que parlava de la mobilitat i la percepció de seguretat, un que parlava del projecte i la seva naturalesa participativa i el tercer era sobre temes que van sorgir i que no eren inicialment previstos a l’estudi. Eren temes relacionats amb com els impacta a la seva salut física i mental el treball de nit, i com són les relacions familiars i socials: bàsicament arribàvem a la conclusió que, si no treballes o has treballat de nit, no saps el que suposa. Aquest treball es va poder compartir amb una sèrie d’ajuntaments com el de Barcelona, el de l’Hospitalet, el del Prat, etc. i amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Aquest ens gestiona els busos nocturns fora de Barcelona i va posar en funcionament una de les suggerències del treball: els busos amb parada a demanda. Ara hi ha dos línies pilot que connecten, una la Zona Franca amb Barcelona, i una altra la zona d’oci de Marina al Poble Nou amb l’altra banda del Besòs, amb el Barcelonès Nord. Parada a demanda vol dir que la dona que vulgui pot demanar que l’autobús pari entre parades oficials per reduir el trajecte fins a la seva destinació.- És una mesura petita però efectiva.Està clar que amb aquesta mesura no resoldrem el problema. El tema és molt més de base, més profund: és un problema social i cultural. El que hem de canviar és el masclisme, que no hi hagi aquestes agressions per part d’alguns. Però mentrestant hem d’anar pensant estratègies que puguin aportar solucions. L’urbanisme feminista treballa molt la percepció de seguretat. Som molt conscients que l’urbanisme és una pota i que hi ha temes socials, culturals i econòmics que s’han d’atacar. Però també hi ha aspectes de la configuració urbana que fan que les dones ens sentim més segures o insegures. I si podem arreglar aquests aspectes que ens fan sentir insegures és una acció que sempre sumarà.- Quins elements poden alterar la nostra percepció de seguretat?Nosaltres parlem de sis condicions que fan que un entorn es percebi més segur. Una és la visibilitat. En aquesta condició hi ha el tema de la il·luminació però, en segons quins entorns (un polígon industrial, una urbanització) la il·luminació no farà que siguin més segurs. La il·luminació ha d’anar acompanyada d’altres accions. Que un entorn sigui visible també implica que no hi hagi racons, que la vegetació no obstrueixi la il·luminació, que no hi hagi elements que tapin les línies de visió… I nosaltres també parlem de la importància de la visibilitat simbòlica: pensar en com eliminar elements de l’espai públic que són hostils amb nosaltres a nivell simbòlic com ara la publicitat sexista. L’acció positiva seria visibilitzar més el paper de les dones en la construcció de la societat i de la ciutat a través, per exemple, d’art urbà o del nomenclàtor. Una segona condició és la vigilància. Però nosaltres no parlem ni de policia ni de càmeres de seguretat, que segons com poden resultar hostils, sinó de la vigilància que ve donada per l’activitat i la configuració de l’espai: plantes baixes dels edificis amb activitat comercial, amb parets transparents. Que hi hagi transparència i no murs opacs. I això va lligat amb la tercera de les condicions: la vitalitat. Que hi hagi activitat diversa i en diferents horaris. La quarta condició és que l’entorn estigui senyalitzat. Moltes vegades se senyalitza pensant en qui va en cotxe però també s’ha de senyalitzar per qui va a peu: senyalització vertical, mapes de situació i de serveis per ubicar-te i saber on estàs, que hi hagi elements on demanar ajuda si en necessites… I això també té a veure amb la cinquena condició: que l’entorn estigui equipat. Per exemple, si has d’esperar un bus nocturn a la nit, que puguis seure en una marquesina transparent i il·luminada, que t’informin del temps d’espera, dels horaris... i que tingui un botó per si et cal demanar ajuda, com les parades del Tram. I, per últim, la sisena condició és la comunitat. Que millorar la seguretat de l’entorn es faci amb la participació de les dones que som les que, desgraciadament, tenim més por a les agressions sexuals al carrer, tot i que la violència passa majoritàriament a casa.- Es pot dir que estem en un moment de transformació de la perspectiva en l’urbanisme o encara les iniciatives són inconnexes i esporàdiques?(Sospira) Bona pregunta… Jo crec que estem millor que fa uns anys. El treball que s’ha fet des del feminisme, tant des de l’acadèmia com des de la base, ha fet que aquest tema es posés dins de l’urbanisme. Això va influenciar que hi hagués noves lleis: la llei de Barris de la Generalitat, del 2004, va ser la primera a incorporar la perspectiva feminista en l’urbanisme a l’estat espanyol. La llei d’Igualtat espanyola també incorpora la perspectiva de gènere en l’urbanisme, així com la llei d’Igualtat catalana. Hi ha moltes coses que han calat a nivell de legislació però encara hi ha moltes estructures patriarcals que s’han de vèncer. Estem anant cap a la transformació però no diria encara que és un moment transformador. Pensa que sempre fem projectes concrets, no s’incorpora el feminisme en urbanisme a gran escala, per exemple, en un municipi. Serà transformador el dia que això sigui la norma.
Web Col·lectiu Punt 6
