Ramon Bartrina

Foto: 

Cedida

Ramon Bartrina: "No entenc la poesia sense la rapsòdia"

L'escriptor gironí presenta el seu poemari amb un espectacle multidisciplinari
Nina Pagès
,
18/11/2015
Llibres
Ramon Bartrina és moltes coses. Professor, ambientòleg, poeta, rapsode, relatista, performer i, sobretot, un creador inquiet. A banda de la seva faceta com a programador de cicles culturals com les Nits ESLIM i Alvarinho Nits, ha publicat contes i poesies a revistes de paper i digitals. Ara bé, la seva droga dura és la poesia escènica, un terreny que coneix a les palpentes. La darrera creació del gironí és 'Opmeit', un espectacle artístic basat en el seu primer poemari, editat per Edicions Tremendes, on es fusiona la rapsòdia amb la música en directe, la dansa i la projecció audiovisual. Hem parlat amb ell.
Espero que la gent s'emocioni. He volgut crear unes sensacions una mica pesades per estimular a la gent, que generin angoixa i mal rollo.  Diguem cabró, però he volgut fer-ho així

- Com és que un noi de ciències ambientals acaba fent-se rapsode?
No sóc el primer i espero que no sigui l’últim. Conec molta gent que ha estudiat ciències i acaba fent poesia o combina les dues facetes. Hi ha exemples, com Isaac Asimov, dins el món de la biologia i biotecnologia amb ciència-ficció. Suposo que per inquietuds. No em ve de família, però em sortia de dins. Vaig començar a l’institut amb 14 anys.

- Des de llavors, has anat escrivint i posicionant-te a l’escena gironina amb un estil particular.
A Girona, no som tants que fem poesia, i menys escriptors que facin una poesia escènica i visual. Dins de la part escènica, som poquets i ens coneixem.

- Et consideres poeta o rapsode?
Les dues coses. No entenc la poesia sense la rapsòdia, però és una cosa personal. Es pot ser una cosa o l’altra.

- Què és poesia?
“La poesía eres tu” (riu). No, és tot allò que et passa per dins i que ha de sortir d’una manera o altra. Hi ha gent que l’expressa escrivint, pintant, fent una escultura… És, també, una manera de viure. Hi ha moments de la vida en què tens textos, versos i paraules al cap i et van perseguint durant tot el dia. Si no t’acostumes a aquest esperit o fantasma que tens dins, malament.

- Quan introdueixes el poemari 'Opmeit', esmentes el concepte “post-poesia”.
Hi ha un llibre que es diu 'Postpoesia' de Fernández Mallo, que parla sobre aquest concepte. Ell fa moltes preguntes sobre el tema, com per exemple la que diu: “¿Se puede a fecha de hoy hablar de la existencia de la poesía como un genero textual? ¿En caso afirmativo, cómo es esa poesía?¿En caso negativo, por qué ha dejado de existir?¿Cómo es posible que la poesía española actual no haya dado el salto de la modernidad a la postmodernidad, como si lo han hecho las otras artes? ¿Se puede hoy escribir poemas sin tener en cuenta el resto de ámbitos de la sociedad contemporánea?". Per a ell, igual que per a mi, la post-poesia és escriure sobre qualsevol cosa que vagi més enllà dels tòpics de sempre.

Podria escriure sobre el teu bolígraf o sobre la teva ungla dels dits. Encara que, per a mi, postpoesia no és només això. Per a mi són tres conceptes, el primer, com aquest autor, aproximar-nos a la postmodernitat actual, l’altre és fusionar temes postapocalíptics dins la poesia i, el tercer, de cara a la poesia escènica, fusionar-ho amb post-rock o post-metal, que són uns estils de música relativament actuals, que fa 10 o 12 anys van iniciar-se i que són estils de música que creen atmosferes molt decadents i post-apocalíptiques. Convido a tothom a que ho provi.

- L'espectacle per presentar el poemari és post-poesia?
Sí, hi ha una part de post-poesia. Hem creat uns temes que s’aproximen bastant a aquest estil de música, però també n’hi ha d’altres com les balades.

- Balades?
Sí, n’hi ha una que té un caire de nana. En total som 6 persones en escena. A la veu, jo; veu i dansa, Coral Ríos; guitarra acústica i veu, Rusó Sala; Terry Patrick a la Guitarra elèctrica; Ivan OG al baix; Cèlia Joher al violí i Carlos Soriana a la bateria. A més, amb els videoclips, també ha col·laborat Isaac Bosc al piano.

- L'espectacle també inclou videoclips...
Sí, acompanyaré l’espectacle amb dos videoclips i un curt d’animació. Toma! M’he passat una mica, però m’encanta. Va començar fa un any i mig llarg i vaig dir-me: “va, prova-ho, fes tot el que et vingui de gust”. I, ara que falten deu dies, veig que sí que arribaré a allò que havia imaginat. Estic molt feliç de poder estar creant, tot i que vaig molt just de temps.

- Així, no vas concebre el llibre només com un poemari sol, sinó com un espectacle complet.
El llibre ja el tenia escrit des de fa un any i mig, excepte dos textos. Però sí que vaig concebre que, si publicava un poemari, seria acompanyat d’un espectacle amb diverses arts fusionant-se.

- Tenen la mateixa rellevància, llibre i espectacle?
Sí, un està lligat a l’altre. El poemari està enfocat d’una manera concreta. Està pensat perquè sigui reversible, que es pugui llegir tant de davant a darrere com del darrere al davant. És prosa poètica, és el que la gent està fent ara. La poesia clàssica rimada es fa i molt bé, però se'n fa molta menys. La prosa poètica està molt més viva. El poemari comença a un univers on no hi ha planeta, on no hi ha res. A poc a poc, aniríem del futur al present, cap a la part més introspectiva, amb flaixos del passat. Per tant: futur, present i passat si ho llegeixes en l'ordre habitual.

- L'eix vertebrador és el temps.
Si t’has fixat, el títol és 'Opmeit', que, llegit al revés, és Tiempo. Ho poso entre claudàtors, com dient que el temps no està tancat, i que podem anar endarrere o endavant. El títol és una pista de com pots llegir el poemari.

- Aquests flashbacks per moure'ns d'un moment a un altre són una influència audiovisual?
L’espectacle ho és. El poemari també una mica. La manera que tinc d’escriure és molt visual, a través de les imatges. A vegades, també sons i olors. Està bé experimentar.

- Per què escrius sobre el temps?
Bona pregunta. Crec que quan vaig començar a pensar que publicaria un poemari, no tenia ni idea ni del títol ni de la temàtica. Fins i tot, havia arribat a pensar que seria tot sobre poesia apocalíptica. I vaig dir: “frena, frena, hi ha altres coses a la vida i les has de compartir”. Perquè, per mi, un poemari és compartir vivències i maneres de pensar. Quan vaig ordenar els poemes, vaig veure que el temps podia ser un fil conductor molt interessant. A més, és un tema que m’apassiona científicament.

- Què volies transmetre amb els teus poemes?
Depèn de cadascú. Espero que la gent s'emocioni. He volgut crear unes sensacions una mica pesades per estimular a la gent, que generin angoixa i mal rollo. Diguem cabró, però he volgut fer-ho així.

- És una crítica a la raça humana?
Evidentment. Sóc molt crític amb la raça humana, amb tot el que estem fent. Sobretot, amb tot el que fem contra nosaltres mateixos i contra les altres espècies vegetals i animals. Som masses al planeta perquè pugui sostenir-se, i critico el paper de la humanitat, que sempre és molt abusiu i agressiu. També hi ha una part d'ironia.

- Hi podem trobar personatges?
Al principi, la meva idea és que el primer personatge sigui la poesia personificada, que va creixent en un jo, que puc ser jo mateix, com a autor, o un jo que pot ser el lector, perquè realment molts dels textos parlo d'altres persones.

- I quan comença a haver-hi vida?
Llavors, aquest jo passa a personatges de fets quotidians. Alguns d'aquests esdeveniments són més durs, d'altres més simples i lluminosos. Podem passar d'estar dins d'un autobús, tornant de la costa, fins a moments de maltractament físic o psicològic. Són fets quotidians que podrien succeir a qualsevol. La part final és molt més introspectiva, més interior, i també té una part de record a les persones que no hi són o que ens han deixat fa poc temps. És més, el poemari començo dedicant-lo a aquestes persones.

- És un viatge personal i ficcional, per tant?
Sí. Perquè hi ha la part que tu has viscut durant aquests anys, un viatge personal i sensitiu, però també hi ha altres viatges imaginaris i ficticis.

Més informació: 

A

També et pot interessar