Jump to navigation
No fa gaires anys vam presenciar el directe d'una d’aquelles bandes tan nostrades que fan ballar i cantar com si l’endemà s’acabés el món; o com si aquell conjunt musical -amb la corresponent bufa festivalera que et foten, a ritme de folk- fos la personificació de l’Arca de Noè, que ens portà a tots directes a la salvació.
Aquells eren els seus inicis i val a dir que excepte pels seus col·legues més pròxims, en aquella època encara no se'ls coneixien a més de vint quilòmetres de Banyoles. Això era abans, perquè ara els reconeixen fins i tot a Sant Francisco. I estem d’enhorabona: Germà Negre debuta en l'àmbit discogràfic amb 'Els àngels fan torrades', un disc que recull a la perfecció el so i l’energia que la banda desprèn en directe. I en aquest cas, s’atreveixen a anar més enllà del seu so tradicional.
Si podem remarcar quelcom de Germà Negre, aquest és sens dubte el seu tarannà crític i irreverent. Capaços de crear els seus propis premis per tal de criticar l’hedonisme d’aquests tipus d’esdeveniments, per posar un exemple. El conjunt banyolí ofereix un ample ventall de temes arrelats a la cultura tradicional catalana, que alhora pren consciència de país i que lluita per tenir un missatge combatiu. Combinats amb el seu humor i gran savoir faire sobre els escenaris, formen una crema catalana a l’alçada de les expectatives. Cal destacar que la formació banyolina va ser escollida entre les cinc finalistes a artista revelació del 2014 als Premis ARC. Amb altres companys de gremi com Ol'Green, Bonobos, Obeses i Judit Neddermann.
Així doncs, Germà Negre ens ofereixen un disc simple però rodó, amb certs canvis de registre prou remarcables per fer-hi especial èmfasi. On hi trobem adaptacions d’artistes referents de la música popular catalana com ara Guillermina Motta, Al Tall, Esquirols, Mesclat, Follim Follam o Xerramequ Tiquis Miquis entre d’altres. Cançons com “En el convent de Sant Francisco” produeixen el mateix efecte que el que produeix rebre una gran notícia: comences a moure el cos, et converteixes en corista més de la banda, i en aquell mateix instant, ja no hi ha qui et pari.
"Fugitiu” està predestinat a convertir-se en un tema emblemàtic; la tornada és d’aquelles que acaben taral·lejant heavys, punkis, indies i fins i tot, la meva tieta de Navarra. “El rei vol corona” ja és un clàssic consumat, himne del poble català i motiu de celebració totalment justificada. També hi ha moments per fer aturada i reflexió. “Arrels” vira cap a altres horitzons. Folk, sense més concessions. Una cançó de brillant interpretació, clausura d’un àlbum que deixa satisfet al més emprenyat. “Allioli”: toc català, toc cabaret americà; i és que quan els àngels fan torrades, tot és possible, companys. Tenim un país que val el seu pes en or, i Germà Negre n’és un exemple clar.
Ja pots escoltar el disc a Spotify:
