Judit Monclús
,
13/06/2018
Música

David Verdaguer: “Hem de pensar que a la vida tenim 46 mitges taronges però que el quid és trobar-se en el moment oportú"

L’amor i el desamor centren ‘Dos machos verdes fritos’, l’espectacle d’humor que l’actor porta a l’Aphònica
David Verdaguer

Foto: 

Emili Puig
David Verdaguer i Òscar Machancoses
Un espectacle que per molt temps que passi mai deixa d'estar d'actualitat, perquè ens afecta a tots. Intentar entendre el desamor i les misèries per adonar-te que el que has de fer és riure-te'n és el plantejament de ‘Dos machos verdes fritos’, l’espectacle que David Verdaguer i Òscar Machancoses presenten al festival l’Aphònica de Banyoles, en una edició en que també actuaran artistes com Judit Neddermann, Vinicio Capossela, Roger Mas, el Petit de Cal Eril, Xarim Aresté o les Tornaveus. ‘Dos machos verdes fritos’, que és el primer espectacle de la companyia La Bacanal, es podrà veure el dissabte 16 de juny a l'Auditori de l'Ateneu de Banyoles. Hem parlat amb l'actor David Verdaguer sobre l'amor i alguna cosa més.
"Jo defenso que no és tan important trobar-te el ‘qui’, que ho és molt, sinó que és més important el ‘quan’"

- El desamor és el punt de partida de ‘Dos machos verdes fritos’, però amb quin propòsit el volíeu explicar?
Fa sis anys, al pianista i a mi ens van deixar les nostres respectives parelles i com que els homes tenim una intel·ligència emocional bastant limitada i no tenim referents masculins que ens expliquin com vivim les ruptures sentimentals, vam decidir crear aquest espectacle. ‘Dos machos verdes fritos’ comença amb l’enamorament i va fins al desenamorament, passant per tota la crisi de després de l’amor i fins a la suposada esperança, que sempre arriba al final. Ho combinem amb el monòleg de dos desgraciats que han tocat fons i que expliquen les seves misèries i hi afegim cançons, com ara boleros de tota la vida, i alguna cançó pròpia per explicar tot aquest procés.

- En aquest viatge que feu per les etapes de l’amor i el desamor, almenys des d’aquesta última perspectiva, hi esborreu tot el que s’hi idealitza...
Exacte, és molt important. Utilitzem moltes vegades tòpics i els desmuntem. Aquí està la gràcia. De fet, la gràcia de l’amor és currar-s’ho. En aquest sentit, no n’hi ha prou amb només estimar-se.

- Abans em deies que falten referents masculins i que vosaltres voleu donar aquesta visió masculina. Creieu que és diferent de la visió femenina o afecta per igual els dos sexes?
Tots ens enamorem i tots patim igual. El que passa és que és veritat que les dones entre elles ho parlen més. Com deia, la seva intel·ligència emocional és molt més forta que la nostra. Els tios diem "serà per ties...", li expliquem a un altre, no sabem què estem fent... A part, plorar amb els amics fa cosa tot i que, evidentment, aquest pudor es va perdent. Nosaltres en fem broma a l’espectacle. De fet, jo ploro davant dels amics i explico les meves penes i tristors internes als col·legues, només faltaria. D’aquí ve la paròdia del nom –‘Dos machos verdes fritos'– , perquè qui vegi l’espectacle veurà que de machos no en tenim res. Ens en fotem molt del gènere masculí. Curiosament, és un espectacle que vol ser una teràpia per a machos però qui riu més són les dones. Treballem des del patetisme masculí, que anem d’una cosa i, al final, tot és comèdia...

- De fet, el tema que tracteu és universal però, a la vegada, molt personal. Heu rebut feedback de persones que s’han sentit interpel·lades amb el vostre espectacle?
No li hem salvat la vida a ningú, però algunes dones, especialment, ens han vingut a dir que s’havien acabat de separar i que els havia anat meravellosament bé riure d’això. No intentem curar ningú. Esperem que l’espectador surti millor de com ha entrat, això sí. Però si realment té un problema sentimental gros que vagi als terapeutes o als psicòlegs. En tot cas, això que deies que el tema és universal està clar: absolutament tots ens aixequem al matí per estimar i sentir-nos estimats, és evident. Hi ha gent que voldrà ser estimada pel seu cap per sentir valorada la feina que fa o gent que voldrà ser estimada per la seva parella. Tot en aquest món es mou per amor i per desamor. És un tema universal tractat per Shakespeare, pels culebrots del migdia i, ara, per aquest espectacle.

- Vau estrenar l’obra ja fa sis anys. Us reafirmeu en tot el que hi vau dir des d’un principi o considereu que hi ha coses que han canviat des de llavors?
Sí, ens reafirmem en tot, malgrat que ara nosaltres estem feliçment casats i amb fills i amb altres persones que, de moment, no ens han deixat. El que passa és que fa sis anys que vam estrenar l’espectacle però d’actuacions potser n’hem fet trenta perquè no hem estat girant tots aquests anys, ja que el fem quan tenim temps lliure. Com et deia, ens reafirmem en tot allò que hi diem però l’espectacle inicial ha canviat molt també: s’han tret i afegit cançons, el monòleg varia perquè realment hi ha un guió per punts o temes, la resta és improvisació. Jo ho vaig lligant i tot dependrà de com estigui inspirat aquell dia...

- Com heu fet la tria de les cançons? Perquè sempre hi ha aquella cançó que, depenent de la situació sentimental en què et trobis, et penses que l’han escrit expressament per a tu...
Exacte. Els boleros són les cançons més tristes del món però també les més boniques, per això les hem inclòs. I en cantem perquè el meu company és pianista i així anem lligant i explicant la història. ‘Dos machos verdes fritos’ és concert, és obra de teatre, però no és el típic monòleg al qual estem acostumats. A més, durant la funció pots veure la relació que tenim el pianista i jo, d’odi i amor, de pallasso blanc i de pallasso tonto... Tot això fa molt riure.

- Suposo que és la millor manera de treure ferro a temes transcendents...
Avui dia s’ha de fer humor de tot. Estic a favor de no posar límits a l’humor, no té cap sentit. Una altra cosa és que a tu no t’agradi la broma o no et faci gràcia. Això està molt bé però hem d’entendre que és una broma. Per qui ens hem de preocupar en aquesta vida és per la gent que parla seriosament, no per si és una broma més o menys oportuna. Hem de tenir sentit de l’humor sempre i la gent que es queixa per les bromes no en té massa, ni per ell mateix. I el millor de l’espectacle és que ens en fotem de tot però sobretot de nosaltres, des de la pena que fem com a homes, dels nostres físics, el pianista se’n fot de la meva carrera... No ens prenguem mai seriosament perquè si no, l’hem cagat.

- El final, però, és optimista?
I tant! Hem de pensar que a la vida tenim 46 mitges taronges però que el quid és trobar-se en el moment oportú. Jo defenso que no és tan important trobar-te el ‘qui’, que ho és molt, sinó que és més important el ‘quan’. És a dir, ‘quan’ et trobes amb aquell ‘qui’ i si esteu en moments diferents o no. El ‘quan’ marca més les relacions si no, tots estaríem encara amb el primer amor. El ‘quan’ canvia de la mateixa manera que ho fan els impulsos vitals. Llavors el ‘qui’ se’n va a prendre pel sac.

Més informació: 

Consulta tota la programació aquí (enllaç)
Compra les entrades (aquí)

També et pot interessar