Som d'art, quan el component artístic i la utilitat es fusionen sense remei

Parlem amb la Txell Tehàs, dissenyadora tèxtil que es dedica a la pintura sobre seda

Cristina Mongay

15/02/2018

Arts

En un món tan globalitzat i tan frenètic com és el que vivim, de vegades és difícil trobar i defensar una expressió pròpia. Una manera de fer personal, dissonant als dictàmens de les cares campanyes publicitàries i de les multinacionals, una veu que aposti per la proximitat, per la calidesa de la gent, pel treball manual, pel ritme pausat i reposat però molt meditat. De totes maneres, són moltes les persones que fan xarxa en aquest aspecte, que hi creuen fermament i que en nom propi mantenen viva la flama de la creativitat i de la relació del comerç de barri. Parlem amb la Txell Tehàs, vicepresidenta d’SlowShop Lleida i dissenyadora tèxtil especialista en pintura sobre seda.

- ‘Som d’art’ arrenca l’any 2002. Com va nàixer la idea?
Vam començar dues sòcies, jo i l’Insun, que és originària de Corea del Sud. Ens va sorgir la idea de fer alguna cosa relacionada amb l’art. I vam arribar a la conclusió de fer una mena de supermercat d’art: oferir des d’un bolígraf amb un cert grau estètic a un coixí, una pintura o un gravat. Notàvem que a la gent li costa molt comprar art i, llavors, a poc a poc, ens vam anar especialitzant en la venda de joieria i bijuteria. Fa uns nou anys que l’Insun va deixar el projecte, perquè va ser mare, i em vaig quedar sola aquí a la botiga. I aquí seguim (riures)! Has de ser una mica observador per saber el que vol la gent; ara els regals que es busquen són molt sofisticats: fets aquí, fets a mà, originals, etc. i que siguin pràctics.

- Per què ‘Som d’art’?
El nom de l’establiment té una connexió precisament amb Corea, ja que amb coreà, fonèticament, la paraula ‘illa’ es pronuncia ‘som’. ‘Som d’art’, o ‘illa d’art’, ens va semblar una bona combinació.

- Quin tipus de productes trobem a la botiga?
Des dels inicis, tenim molt clar que no volem vendre productes d’importació del tipus ‘xinesos’ de poca qualitat i seguint únicament el que dictaminen les modes. Nosaltres apostem pel producte de proximitat, fet a mà, artesà, un element amb el qual el seu dissenyador o dissenyadora cobra un sou digne i que no és fruit dels mecanismes d’explotació laboral. La gràcia de la botiga crec que ha estat que sempre s’ha mogut per uns conceptes concrets.

- Com entres en el món del disseny i la creativitat?
Des de molt joveneta volia estudiar moda. Quan era molt i molt petita, deia a la gent que volia ser pintora, de gran. Em preguntàvem “De parets?”, i jo “No, vull ser pintora de quadres” (riures). De seguida em va cridar l’atenció el món del disseny de moda. Era molt hàbil dibuixant, m’encantava dibuixar dones, m’inventava els seus vestits i complements, etc. Vaig formar-me a l’Escola d'Art i Superior de Disseny Ondara de Tàrrega, on vaig fer els dos cursos comuns, i vaig continuar la formació a la Llotja de Barcelona per fer moda. Va ser en aquell moment quan em vaig adonar que no m’acabava d’agradar aquell món, que a més a més, odiava cosir i sóc molt dolenta en patronatge. Tot i això, vaig acabar els estudis, però el darrer any em vaig encarar cap a l’estampació. I allí vaig experimentar més conceptualment, vaig treballar amb fotografia, vaig haver de pensar en tendències de moda, vaig haver de pintar sobre cotó, sobre seda, etc. I aquí va venir l’arrencada!

- Com definiries ‘art’ i ‘artesania’?
La paraula ‘artesania’ l’utilitzo molt poc. Per mi és un procés tècnic de repetició de quelcom, que té un ofici al darrere i es fa a mà, però que no inclou explícitament creativitat. En canvi, ‘art’ parla de concepte, de voler canviar el món i de fer-nos reflexionar. Potser el que venc jo a la botiga, i el que creo, és un tercer estadi que s’atansa més al disseny d’un objecte amb estètica i que sigui fàcil de consumir. No tinc cap pretensió: faig el que m’agrada fer i el que puc fer.

- Creus que la nostra societat entén prou l’art, a dia d’avui?
L’art contemporani pràcticament no l’entén ningú! No hi ha la mirada educada en la societat, i això és conseqüència que l’educació artística s’està arraconant a les escoles. Costa molt que la gent pagui 15 € per l’entrada d’un museu. Hi ha molta gent que s’excusa dient que no en sap prou per apreciar l’art, però tampoc no tenim per què ser grans entesos de la música (ni músics) per gaudir-la, i bé que ho fem! La gent hauria d’atrevir-se a fer visites guiades, a voler entendre el que veu.

- Quin és el producte estrella de Som d’art?
Darrerament les bosses fetes a mà. Hem tingut temporades en què els xals de colors eren un èxit, també la bijuteria de paper i les meves sedes pintades amb motius quotidians i amb l’skyline de la ciutat de Lleida. A la gent l’hi agrada ser reconeguda socialment, però alhora vol marcar la diferència estètica amb el que porta al damunt. Ens agrada lluir quelcom diferent que ressalti per sobre de la moda globalitzada de les grans cadenes. Crec que moltes compres funcionen per enamorament, i això té a veure molt amb l’art; i val la pena invertir en aquests petits plaers, perquè la vida és molt volàtil i passa molt de pressa.

- Parlem de seda. Quins són els materials i tècniques amb els quals et trobes més còmoda a l’hora de crear?
La base sempre és la fibra de seda, que pot estar teixida de moltes maneres i tenir molts gruixos i acabats (gassa, crepe satí, crepe de Xina, seda adamascada, habotai, etc.). La seda s’assembla molt a l’aquarel·la, necessita una pinzellada segura i ràpida. Però et dóna molt marge a sumar tècniques. Per exemple, utilitzar una base de color i aplicar cera, serigrafia, estampació, aglutinants, guta a base de cautxú, etc.

- Amb seda elabores quadres, collarets, mocadors, etc. Com es compagina la creació artística amb la botiga?
Doncs com puc. Al final del dia, hi dedico una petita part, a la part creativa, perquè l’horari comercial és molt absorbent. Qualsevol feina vol dedicació, i si tens una feina que requereix una mica d’investigació, necessites encara més temps. Dedicar-se al fet artístic no és tan romàntic com sembla; cal treball, cal esforç, i si no és així, la creativitat i les oportunitats no sorgeixen. Tot i això, dedicar-te professionalment a quelcom que s’atansa molt al teu hobbie és una sort!

- Quina rutina o ritual necessites per crear?
Faig molts esbossos. Quan tinc una idea, la plasmo de seguida amb paper. De fet, en els moments que he estat més creativa en la meva vida, anava amb una llibretera i un retolador Pilot de punta fina, i ho anotava molt. Ara m’ajuda molt capturar les coses que em criden l’atenció la càmera del mòbil.

- Què t’inspira?
Doncs la veritat és que sóc molt i molt urbanita. Sí que trobo bonica la natura, però rebo molts més estímuls i gaudeixo molt més de la ciutat, dels mercats, de les botigues, etc. M’encanta seure i observar la gent com va vestida! Em criden molt més l’atenció els elements treballats pels humans que els que sorgeixen espontàniament a través de la natura, sense més intervenció ni procés de creació. Trobo la bellesa en molts racons i elements quotidians que passen desapercebuts per la majoria de la gent.

- El caliu que transpira Som d’art és evident, i fa que els vostres valors arribin d’una manera propera als compradors i compradores. Suposo que aquest tarannà explica que la botiga formi part de l’Associació Slowshop Lleida. Què me’n dius d’aquesta experiència?
Som d’art té una manera pròpia d’entendre la vida. Fins i totes moltes clientes han acabat sent molt bones amigues meves. Però, a part d’això, amb la majoria dels clients aconseguim connectar, fem xarxa. Molts són clients de fa molt de temps, altres vegades en vénen de nous. Slowshop és aquest concepte: fer ciutat, fer barri, parlar, etc., és molt bonic!

- Envia un missatge als lectors i lectores de Surtdecasa!
M’encantaria que tothom de Lleida amb alguna inquietud fos conscient que si volem canviar les coses hem de començar per casa nostra, pel nostre barri i per la nostra ciutat. La manera més fàcil de demostrar que estimes Lleida és anant a comprar a botigues de proximitat, és la manera de mirar-te al mirall i agradar-te, de fer consum responsable, de gastar-te els diners (això inclou els impostos) perquè la ciutat sigui més humana i autèntica.

No vull imaginar-me un futur de carrers i locals deserts en el centre de la ciutat i macro centres comercials plens de franquícies als afores, sento pànic només de pensar-ho! Per tot això s’ha creat Slow Shop Lleida, tenim un web preciós (www.slowshoplleida.com) i animaria a tothom que en faci difusió.