Jump to navigation
- Per què vareu decidir formar part de Sala d’Art Jove enguany?C.J: Diu Jacques Rancière que una comunitat emancipada és una comunitat de narradors i de traductors, és a dir, de mediadors; i que la urgència passa per desarticular, descentralitzar, descomposar i reformular les relacions establertes entre veure, fer i parlar. Considero que les condicions de mediació proposades per Sala d’Art Jove ofereixen una possibilitat fabulosa per aquesta desarticulació i reformulació. Tractant-se d’una beca de producció amb uns artistes i projectes concrets, a més d’un altre mediador, el Jordi en aquest cas, a mi se’m plantejaven algunes preguntes.
- Quines?C.J: Quina seria, doncs, la millor manera de buscar connexions no conceptuals entre els treballs? Podrien, llavors, les obres emancipar-se d’allò que nosaltres diem d’elles? En cas afirmatiu, quin sentit tindria un comissariat o una mediació discursiva? Així, per a mi era important provar de generar una pràctica conjunta basada en la cura de la materialitat constituent de l’art. En aquest sentit, la meva proposta de mediació tenia molt a veure amb la producció, amb un “fer les coses possibles”, on no tot es trobés en l’ordre del discurs.J.V: El que sedueix de Sala d’Art Jove és el seu model, molt dinamitzador i que serveix de node per treballar amb una gran quantitat d’artistes i d’agents. Moltes vegades una iniciativa de comissariat fa que et focalitzis especialment en un projecte que has dissenyat, i a partir del qual comences a treballar. En canvi a Sala, treballes amb materials que en teoria no coneixes a priori. Per tant, hi ha una tasca de construcció que et fa comptar molt més amb els altres.- Quina era la vostra proposta com a mediadors?C.J: En un text titulat 'Learning Unlearning', entorn el que significa mediar en art, Nora Sternfeld introdueix una interessant apreciació traductològica respecte al terme "mediació". Segons assenyala, a partir de Documenta 12, es va introduir al context cultural internacional com una traducció de la paraula alemanya Vermittlung. Així, Kunstvermittlung - mediació d’art - semblava deixar enrere l’anacrònica “pedagogia” de museu i s’erigia com a concepte suggerent per traçar el futur de la professió. La traducció de Kunstvermittlung no és, per descomptat, mediació d’art, ja que conté el prefix alemany -ver, que en castellà equivaldria a les partícules -des o -en. La traducció d’aquest concepte, doncs, compromet que el flux de sabers sembli anar en una sola direcció. Al contrari, la versió alemanya, Ver-mitteln (des-mediar) tindria més a veure amb oposar-se a una simple transferència i implicaria convertir allò que es media en objecte de reflexió.
- Quina ha estat la vostra proposta per Art Jove vinculat amb això que comenteu?C.J: Entenent la mediació en l’art des de la seva perspectiva “des” que s’entronca directament amb el des-aprendre de les pedagogies decolonials, la meva proposta per Art Jove 2018 pretenia constituir-se com un lloc de rebuig a qualsevol suposició d’una transferència de valors i coneixements sense fissures. Un espai de confluència on generar aliances, fonamentades en el diàleg, obert al mateix temps al dissentiment i a allò inesperat. En qualsevol cas, no vaig tractar de fixar de forma definitiva el que seria, sinó més aviat de desenvolupar una visió d’allò que podria ser.- I tu, Jordi?J.V: Jo proposava un programa centrat en l’experiència de la producció en si mateixa. Entesa com a àmbit on hi ha mètode i necessitat de comunicació però també com a moment d’acció d’una praxi col·lectiva. Tot això en relació amb altres temes i marcs conceptuals amb què treballo normalment, com són el realityshow, els problemes biogràfics i algunes nocions associades al teatre, com el de "posada en escena".
- Ha anat canviant a mesura que heu conegut les propostes dels projectes de creació més d’aprop?C.J: Cadascun dels artistes i projectes plantejava una sèrie de necessitats. Cada artista treballa de manera diferent. Hi ha artistes que tenien molt tancat el projecte des del principi i el nostre “rol” podria ser alguna cosa així com el de productors. En altres, en canvi, hem treballat més a nivell teòric. El nostre rol ha anat mutant. Convoco de nou a Ranciére i a la seva idea d’hibridació entre els mitjans de l’art, de l’intercanvi incessant dels rols i les identitats, és a dir, del fet de ser flexibles per adaptar-nos i ser allà on cada projecte ens necessiti. Així he entès sempre la feina del comissariat i així he tractat d’aproximar-me als projectes de Sala.J.V: Particularment, sí. El que hem fet amb la Carolina no té res a veure amb el que jo especialment havia proposat, i és normal que hagi sigut així: l'experiència a Sala fa que hagis de formatejar les teves pretensions, ja que el treball és molt més col·laboratiu. Nosaltres hem partit d'un procés de coneixement de les pràctiques de cadascun dels artistes i les seves necessitats a l'hora de realitzar les exposicions. Temes com l'entorn, l'antropocè o la revalorització de l'objecte i l'atenció que li parem han estat les línies d'investigació que hem prioritzat.
- Com heu anat decidint el tipus d’activitats, els espais, els contextos on mostrar les propostes?J.V: La manera amb què hem articulat el programa s'ha basat, entre altres coses, en la seva relació amb els artistes. No hem vingut amb una teoria molt ben trobada a la qual s'hi havien d'acomodar, sinó al revés: revisant quines connexions s'havien format en els discursos dels mateixos artistes, vam extreure'n punts en comú que després s'han traduït en exposicions o activitats. I això afecta a tots els elements: la temàtica, el lloc, el calendari, etc.
- Teniu alguna experiència concreta?J.V.: En alguns casos han estat els mateixos artistes qui han proposat expandir la seva presència a les exposicions portant ells la iniciativa a l'hora de muntar una activitat com 'Youtubelogia'; un visionat col·lectiu de vídeos de YouTube a mig camí entre una conferència, un monòleg d'humor i una projecció audiovisual que tractava d'apropar una crítica de la imatge que ens permeti analitzar-la més enllà de com a mers consumidors. Aquesta activitat, per exemple, la vam realitzar al cinema cooperatiu Zumzeig, i a més la vam fer coincidir amb la programació d'Art nou el passat setembre. Altres vegades, en canvi, hem marcat més el ritme nosaltres, aconsellant als artistes com havien de resoldre el que portaven entre mans. Normalment això últim és el que se li pressuposa al comissari, però la dinàmica a Sala fa que tot sigui més relacional.- Com valoreu l’experiència fins ara?C.J: Molt bé. Treballar i desaprendre amb els artistes d’aquest any ha estat meravellós. Molt enriquidor a molts nivells. I comptar amb un equip com el de Sala, format per l’Oriol Fontdevila, el Txuma Sánchez i la Marta Viladrell, és un gust. També està sent molt gratificant el procés de treball amb l’Oficina de disseny, un estudi de disseny gràfic compost per l’Ariadna Serrahima, el Diego Bustamante i la Katharina Hetzeneder.J.V: L’experiència ha estat molt bona pel model de treball: no hem estat sum sacerdots que han posat per davant capricis teòrics sinó que ens hem comportat com a una peça més d’un gran engranatge. No sempre tens l’oportunitat de submergir-te en un cercle tan gran i ple de propostes diverses que cal congeniar. Ha estat més aviat un repte.
