Jump to navigation
Reconeix que exposar a Lo Pati li ha representat un “dilema gros” i li continua provocant un cert "vertigen". A diferència d'altres artistes que tenen una relació "romàntica" amb la terra on van nèixer, Guerra assegura que aquesta exposició és l'oportunitat per reactivar els seus objectes transicionals. "No hi ha res celebratori, ni res definitiu, ni res essencial". Guerra diu que és la líbido, aquesta força de vida descrita pels psicoanalistes, el que el mou a buscar sempre un nou repte professional. La tensió permanent entre els orígens i l'obertura al món; entre l'objecte i el subjecte; entre dins i fora; entre allò local o global, marquen aquesta entrevista.- T'ha interessat sempre pensar sobre el concepte del treball?Sí, arriba un moment que, com a artista, comences a preguntar-te quin tipus de productivitat representes. No és que em preocupi guanyar diners o no, sinó que et preguntes el que és ser artista respecte altres formes de treball.
- En aquesta exposició a Lo Pati titulada 'Treballs. Sense compensació' recuperes l'època en què vas treballar amb ton pare a la seva fusteria d'Amposta.Per a mi, el gest de tornar a treballar amb mon pare a la fusteria era l'intent d'estar en un espai on la valorització del treball era molt clara. Compres fusta, treballes unes hores amb unes tarifes, i cobres. En canvi, en un treball artístic has de fer una inversió de temps, de creativitat... És una inversió d'esperit i d'iniciativa. Allò només té un valor de culte. Però és cert que si finalment acaba en un mercat té un valor molt més alt que el que tindria com a objecte. El fet que el valor fos una cosa molt oberta i molt discutible m'ha produït sempre la necessitat de repensar-ho. - Fem arqueologia del teu esperit creatiu. Quan comencen les teves primeres creacions?Moltes vegades, quan dius local, sembla que allò sigui quelcom menystingut respecte el que és global. Però jo no dic això, jo ho qualifico de local perquè és com un retorn a unes condicions específiques viscudes. L'experiència de la cultura i de l'art que tinc fins als 17 anys és una experiència a través de reproduccions. O a través de figures properes molt estimades com era un pintor que es deia Emili Bonet o Màxim Orti, que era un pintor de parets i que en el temps lliure es dedicava a crear. Aquesta limitació s'acaba convertint en una condició molt especial. Per un costat, les primeres experiències artístiques que tinc a Amposta són molt potents, però també és cert que estava molt ansiós perquè sabia que hi havia moltes coses fora a les quals no arribava.
- A Amposta tenies accés al món de l'art.De fet, de la manera com jo descobreixo Picasso explica perfectament quina era la meva relació amb la cultura. El descobreixo per uns llibres que donaven de Sant Jordi a La Caixa. Després, a un local que tenia el PSUC al barri del Grau d'Amposta fan una exposició de làmines de Picasso i és la segona vegada que veig la seva obra. Quan tinc 16 anys, anem a veure l'exposició del centenari de Picasso a Barcelona i per mi allò va ser com un gran síndrome d'Stendhal, com si m'hagués pres totes les pastilles del mercat. L'experiència local ve marcada per una dificultat en allò que es diu l'experiència d'accés. Però després, quan ja m'he format com a pintor, sento la necessitat de tornar a sentir aquelles limitacions per tornar a entendre la pràctica de l'art com quelcom més concret, no una cosa tan ideologitzada, mitificada i confusa. Però a nivell personal, la sala de l'exposició és un espai molt especial perquè és el pati on jo sortia de menut. Com a artista experimentes uns vincles amb l'espai molt especials.- Arriba un moment que vols sortir d'Amposta perquè tens la sensació que la vida artística està passant a fora? Aquesta exposició és una tornada als orígens o és totalment circumstancial?No necessito tornar als orígens. El retorn a l'origen sempre és una ficció. Perquè quan tornes ja no hi ha res igual. Mai he tingut cap necessitat. Però sí que rememoro un moment en què em va anar molt bé tornar a tenir aquestes condicions de treball local al costat de mon pare, que també implicava treballar amb ell. Una cosa que jo ja havia fet sol, emancipat, ho torno a fer amb la lògica d'un ofici. De fet, fer algunes peces era l'excusa per estar una setmana al costat de mon pare. Els homes moltes vegades ens busquem excuses per no parlar de les coses importants, però sempre tenim aquesta necessitat d'estar junts.- Com relaciones l'ofici més manual de ton pare i la teva dimensió més de pensador? Et consideres diferent d'ell?Jo crec que mon pare també era un artista. Vaig aprendre d'ell la relació amb un material com la fusta. No és només saber fer marcs de porta, taules o cuines com feia mon pare. Hi ha tot un coneixement que a mi encara em serveix ara com a gestor d'una institució. Sobretot perquè penso que vivim en un món molt mediatitzat per idees o conceptes. Fins i tot les relacions en l'àmbit de la gestió estan molt separades. Però això és un sentiment pendular, et formes com a artista, treballes en un ambient global, després necessites tornar a aquella concreció local, després tornes a marxar. És un anar i venir. I jo crec que això és natural.- Es veu això en aquesta exposició que veurem a Lo Pati?Justament hi ha la reproducció d'una performance que ja havia fet fa anys en una galeria que era totalment blanca, on embruto la paret xutant una pilota. Una espècie de wallpainting. Però aquest joc d'anar i venir de la pilota també té una història. Als 8 anys vam anar a viure als afores, en una casa aïllada i em passava moltes hores jugant jo sol contra la paret. De sobte, perdia aquella mena de comuna que semblava el Ganges que eren els amiguets del carrer i havia de jugar a pilota sol. I ara, a Lo Pati, ho hem recreat amb el meu fill Gabriel, que va estar tot un matí jugant a la sala.- Hi ha com un fil generacional que uneix a ton pare, a tu i a ton fill en aquesta exposició?Sí, no hi ha res pitjor que les relacions queden tancades. Les relacions t'han de travessar i han de sortir cap endavant. El Gabriel estava aquí uns dies, perquè estudia a Anglaterra, i s'ho va passar molt bé tot i que va quedar esgotat.- Una pregunta que segur que et fan molt sovint. Com conviuen en tu els dos perfils de gestor i artista, perquè són aparentment antagònics?Tens raó, me la fan cada dia. Molt aviat vaig començar a treballar en la transmissió del coneixement, en el món de l'educació. Vaig començar a treballar com a crític, primer a L'Avui i després al suplement Cultura/s de La Vanguardia. També he treballat com a investigador i docent a la universitat. I com a gestor i en la reflexió sobre polítiques culturals... Els diferents rols sempre han conviscut bé, vaig tenir molt aviat resolt aquest dilema.- Has fet tantes coses perquè ets inquiet o perquè com a artista necessitaves aquesta compensació econòmica per viure?Quan vaig començar a escriure era una adaptació de les meves capacitats als possibles mercats que em podien compensar econòmicament. Totalment. Però vaig descobrir que aquestes activitats m'agradaven molt i que malgrat fer-les no m'he deixat de sentir mai artista... Algunes persones quan els dic que sóc artista, crític, comissari, em miren de manera desafiant com pensant: "Com t'atreveixes!".- Fent referència al tema de l'exposició, podríem dir que ets una persona molt treballadora?Bé, és que el treball sempre s'ha vist des de la religió catòlica com una condemna. Però per a mi és una oportunitat d'existir socialment, de tenir una vida plena, d'estar motivat per una libido del coneixement. És una gran fórmula de socialització, potser aquí em delato com a home perquè potser els homes han socialitzat més amb el treball que amb altres àmbits de la vida. Per a mi el treball és una experiència molt satisfactòria. Jo diria que més que ser treballador, he intentat escoltar el meu desig. I encara ara, als meus 53 anys, penso: Què hi ha, què podria fer de nou? No em veig amb la gestió tota la vida i mira que la capacitat de poder intervenir en la institució em fascina. - Creus que més endavant tendiràs a augmentar la socialització o una espècie de retir als boscos com Walden?Em sento a gust però no per un desig de cobdícia, sinó perquè em sento portat per la libido intel·lectual. Això no vol dir que de quan en quan no desitges la mandra. L'has de saber col·locar per crear una pausa. Però és cert que la vida la tenim capturada per una productivitat permanent, fins i tot quan estàs gaudint de l'oci estàs contribuint a una valorització de la ciutat. El Sónar és un exemple molt curiós pel que fa a les estètiques d'evasió. S'ha produït una captura de la joventut com a entitat productiva. Els nous mànagers dels anys 90 ja no demanen més salaris, sinó poder-se realitzar amb la feina. De fet, volen recuperar l'estil de vida dels artistes bohemis. Aquest estil de vida s'acaba convertint en quelcom que volen les empreses: Hi ha gent contractada per socialitzar, per generar idees, per connectar conceptes... El treball s'ha convertit en una cosa central però que a la vegada requereix un exercici d'anar-lo interpretant en cada moment. El gran repte és estar al món de la manera que tu vols estar. Per a mi ser artista no és només un pinzell, sinó tenir tota aquesta llibertat de moviments.- Creus, com escriu Remedios Zafra, que l'entusiasme acaba sent utilitzat pel sistema per fer-nos treballar sense cobrar?Sí, això és una trampa. De fet, l'entusiasme és l'ingredient principal per l'autoexploració. Jo vaig començar a treballar com a artista de manera més explícita, treballar implicava aquest entusiasme per fer-te productiu sense cap compensació. Per això, el capitalisme més modern es dedica a modular els cicles d'entusiasme i de decepció. Una modulació ja no de l'economia sinó dels afectes. I això és una modulació que ve de temps. Des de la publicitat que lubrica els productes amb la presència de la dona fins avui dia, que es produeixen concentracions de likes que marquen pics d'entusiasme. Això no és un procés natural i espontani sinó que és un procés fortament monitorat. La productivitat es traspassa gairebé a aquesta cosa hormonal i afectiva. Avui dia la productivitat la portem a les venes, i es produeix en disposicions de gènere, en una farmàcia que reforça unes hormones en els homes i unes en les dones. La productivitat està traspassada al cos. Des del segle XVIII, que és quan apareixen les idees dels dos sexes, el femení i el masculí, apareixen per garantir que hi haurà reproducció, és a dir, que el cos de la dona serà un cos reproductor. I la reproducció és l'última fórmula de producció que el capitalisme vol captar i ho ha aconseguit amb les tècniques de clonació. La productivitat ha passat de la fàbrica al nostre cos, que és la fàbrica més avançada.- El cos com a territori o com a dispositiu sembla que està ara en el punt de mira de la cultura i el pensament. També en el món dels equipaments culturals?Sí, precisament aquí a la Fundació Tàpies, el gran repte és com tractem aquests cossos que passen per la porta. Sense voluntat de frivolitzar, el públic s'ha convertit en uns cossos que tu pots complementar amb apps, dispositius... Tot això amb la idea de mediar entre l'obra i l'espectador, però també perquè en el fons vols entrar a l'interior d'aquesta subjectivitat. Que l'app sigui una espècie de doble de la subjectivitat. Jo crec que avui dia el tema més fascinant que estem vivint és què fas amb el públic. Com els tractes. Però hem de saber que la capacitat de connexió no li devem al senyor d'Apple, és nostra, però està mediatitzada per aquestes eines. Aquesta condició biopolítica de la vida m'interessa molt.- Des d'un punt de vista psicoanalític, per què creus que et servirà aquesta exposició a Amposta?Jo crec que no significa ni un retorn als orígens, ni una nostàlgia, ni una recuperació del rol d'artista. Crec que és recuperar una relació amb uns materials de fusta que en algun moment van tenir la funció d'objecte transicional per ajudar-me a entendre coses. Un objecte transicional és aquell que és molt important perquè ens ajuda a deixar de ser objectes i convertir-nos en un subjecte. El nen quan neix no té un jo i quan aquests objectes ja t'han ajudat a elaborar la relació amb el món ja els comences a veure com un objecte que està separat de tu. Excepte els anglesos, que no es desenganxen mai dels Teddy Bears (riu). Així que aquests objectes em van ajudar a entendre coses molt importants però després es van quedar obsolets. En el fons, poden ser vistos com trossos de fusta, alguna imatge... Aquesta exposició és l'oportunitat per reactivar els meus objectes transicionals. No hi ha res celebratori, ni res definitiu, ni res essencial. Són uns objectes que un cop vaig aprendre el que havia d'aprendre d'ells, van deixar de ser interessants.- Aquesta exposició no té res de retrospectiva, llavors?L'exposició mostra precisament això, com alguns objectes estan amuntegats, desmembrats... No són una obra d'art en sí mateixa. Són obres que estan fetes perquè les persones puguin venir al costat, crear a sobre, i així recobrin un sentit.- Creus que va ser una bona decisió sortir d'Amposta?Sí. Era necessari. Això no vol dir que renegues d'aquelles condicions, i d'aquell espai. Jo crec que allò important és observar i aprendre de les tensions. Puc definir-me aquí però puc definir-me allà i no és quelcom excloent. Tinc la capacitat de moure'm i de triar. Sobretot en l'àmbit de la cultura no hem de tenir por de pensar les tensions.
Web Centre d'Art Lo Pati
