,
05/05/2019
Lletres i pensament
La meva mare i jo

Mare...

Fa hores que hi penso, en això de celebrar el dia de la mare. I, deixant de banda el fet que no és res més que una altra excusa per empènyer a la gent a gastar, volia aturar-me a escriure com ens afecta, a algunes dones, conviure amb la maternitat quan no som mares.

Se'n parla força del que significa ser mare, del que no, de com hauria de ser i de com és. Es mitifica i es desmitifica després, es mostra el cos exultant, el part, l'alegria i la depressió. Se'n diuen moltes coses, algunes més encertades que d'altres. Però de les que no ho som, i volem ser-ho, no se'n diu gaire res, perquè el nostre neguit possiblement podrà saciar-se i perquè no ens hauríem de preocupar per res.

S'escriu molt sobre la grandiloqüència de ser mare, sobre la meravella que és, també, no voler-ho ser mai. S'escriu força sobre les dificultats de conciliar certes vides, sobre la criança, la soledat i la tribu. De tot això hi ha paraules per donar i per vendre, algunes més valdria no llegir-les massa, però no s'escriu pràcticament gens sobre l'angoixa d'un estómac buit que avança la trentena.

D'aquesta angúnia a la gola no se'n parla, perquè és incomode i perquè no s'entén. Si vols ser mare, ho seràs, no has de patir, et diuen. Però la carn ja no és tan jove i saps de sobres que no tens tot el temps del món. Si vols ser mare, hi ha moltes maneres. Però saps que no n'hi ha tantes i, al cap i a la fi, t'agradaria un company, o una companya, o més diners... O un miracle.

Se n'escriu ben poc de tot plegat perquè no és bonic ni fa patxoca. Que no te n'alegres de veure tanta vida al teu voltant? I tant, respons, però i a mi, que no em tocarà mai? No siguis impacient, això ve quan ve. Però tu saps que el temps et va a la contra i n'estàs tipa que banalitzin les teves queixes.

No els escoltem gaire, aquests laments: mares que perden criatures prematurament, avortaments, intents fallits, impossibilitat material... No, no els escoltem massa perquè és molt més amable celebrar la vida, però és que de vides n'hi ha moltíssimes, tantes com laments.

Fa hores que hi penso, en això de celebrar el dia de la mare. I m'ha posat un xic trista que encara sigui tan complicat parlar-ne, expressar un anhel tan profund i legítim, que sigui encara tan difícil de comprendre. Llavors he reflexionat al voltant d'aquest desig visceral, d'aquest imperatiu que ens ofega a tantes, sense escanyar-nos mai. I he sentit la vida d'aquesta força tel·lúrica i quan d'amor té, també, per oferir al món.

He escoltat els seus batecs perquè la duc al ventre.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Anna Fernández (Sabadell, 1986) Anna Fernández (Sabadell, 1986) és llicenciada en Història de l’Art i màster en Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat. Ha treballat durant molts anys com a llibretera i actualment es dedica a la docència. Col·labora amb la Casa Baumann, en iniciatives d’organització, comunicació i gestió cultural. 'Cova' és el seu primer poemari.

23/11/2020
Tinc una amiga que diu que aquest segon confinament ens ha pas tancat a casa, sinó a dins el cap.
21/05/2020
A propòsit de tot aquest enrenou sobre la figura de no sé quin cineasta, he estat reflexionat sobre el que em molesta realment de tot plegat.
01/12/2019
Hi ha un film basat en una obra de Tennessee Williams, que en castellà van traduir com a ‘Verano y humo’, que em fa pensar especialment en el contacte físic en les relacions amoroses.
05/05/2019
Fa hores que hi penso, en això de celebrar el dia de la mare.
19/11/2018
És una cosa molt complicada, la de transformar l'amor. És ben difícil saber què fer-ne de tot aquest torrent colpidor.
27/06/2018
“Cuanto más iguales son las personas, más aumenta la producción; esa es la lógica actual; el capital necesita que todos seamos iguales, incluso los turistas; el neoliberalismo no funcionaría si las personas fuéramos distintas”.
26/03/2018
L'única manera de lluitar a un món sense llibertat és arribar a ser tant absolutament lliure que la teva senzilla existència sigui un acte de rebel·lió. Albert Camus