,
27/06/2018
Lletres i pensament
El paradís són els altres, Valter Hugo Mae

El paradís són els altres...

“Cuanto más iguales son las personas, más aumenta la producción; esa es la lógica actual; el capital necesita que todos seamos iguales, incluso los turistas; el neoliberalismo no funcionaría si las personas fuéramos distintas”.
(Byung-Chul Han)

El paradís són els altres
(Valter Hugo Mãe)

Sempre m'ha costat molt pertànyer a grups o col·lectius. Sobretot a aquells que es formen premeditadament i per temes (diguem-ne) ideològics o activistes. Justament perquè molt sovint he pensat que, a la llarga, crea recels o petites barreres entre els seus membres. També he d'admetre que m'ha vençut sovint la por i l'egocentrisme i que he preferit, en general, caminar sola. He cregut que a vegades la massa (sigui quina sigui) deixa de copçar les persones per tenir en compte allò que el grup desitja o decideix. Els principis del nostre col·lectiu són sagrats i objectius, és per això que cal preservar-los. Però les persones estan plenes de matisos i els matisos són complicats i demanen d'un tracte molt més atent, forçosament còmplice i subjectiu, irremeiablement íntim. Sovint el grup no deixa que flueixi la comprensió precisament perquè el contacte és excessivament dispers, ambigu. Tot allò que podem saber d'un home, la part més fonda i profunda -els seus temors, les seves inquietuds o la puresa del seu cor-, es revela, només, en l'apropament dolç i delicat, en l'encontre amistós i espontani. 

Últimament estem vivint moments molt convulsos, ens envolten injustícies inclassificables. Hi ha molta indignació i una necessitat irrefrenable d'expressar el nostre descontent i la nostra queixa, que no cessa. En els darrers mesos he sortit més al carrer que en anys i anys anteriors i, a voltes, el que veig m'aclapara. És tan gros el que succeeix i tan ignominiosa l'ofensa que el nostre rebuig esdevé totalment visceral, incontrolat, mediàtic. La violència organitzada pot servir d'autodefensa, però la ira és irreflexiva, emboira la nostra ment i entela el nostre judici. Com podem cuidar les víctimes d'una injustícia que probablement no coneixem ni hem vist mai si no tenim cura de les nostres companyes de lluita i de viatge? Vivim, a vegades, tan encegats controlant allò que està bé i allò que no, condemnant les males accions i fent visible la nostra crítica que perdem de vista el munt de grisos que es mouen entre mig, les persones que hi conviuen, les opinions alienes, la divergència... La diferència. I aquest fenomen, que en temps de guerra, de bons i de dolents, s'estén com la pólvora, lluny d'enderrocar l'enemic, ens estreny la mirada i ens fa molt més vulnerables al sistema. És fàcil romandre irescible, inflexible o perspicaç quan les coses van mal dades, però és perillós oblidar que les teories viuen en móns abstractes i que les persones són de carn, pateixen i sagnen. És molt complicat discernir aquests límits i habitualment la política s'imposa per inèrcia. Hi ha d'haver, penso i desitjo, altres sentits que ens ajudin a honrar els vincles viscuts, a digerir el fet que només en el conflicte, en el xoc i en la diferència podrem créixer i ser lliurement, acollint la multiplicitat de l'altre. La comoditat i l'acord són productius, i la productivitat és l'aliment del capitalisme. 

Una de les darreres vegades que vaig sortir a manifestar-me escoltava grans eslògans rere un megàfon. Eren missatges aparentment bonics i benintencionats, però tenien forma de lema. Per dur una pancarta cal un lema, però per comprendre les accions d'una amiga cal seure i escoltar, sobretot dedicar-hi temps i delicadesa. Hi ha un terme molt usat últimament, li diuen sororitat. Jo l'entenc com a germanor, complicitat, empatia. I l'empatia no és anar totes a una, sinó acceptar els camins oposats de les altres: les seves necessitats, els seus inconvenients, les seves pors, la seva insòlita alteritat. 

Cal, penso, en temps convulsos, comprendre'ns més que mai, lliures d'etiquetes i prejudicis. Ens fa falta escoltar, entendre, cedir, veure-hi clar. Sentir dins nostre que el treball és aquí, a casa, pell amb pell, entre els nostres coneguts i estimats. Ser justos i honestos amb allò que tenim al costat és l'única i vertadera revolució possible. És l'anarquia relacional. És saber que, passi el que passi, el paradís són els altres. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Anna Fernández (Sabadell, 1986) Anna Fernández (Sabadell, 1986) és llicenciada en Història de l’Art i màster en Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat. Ha treballat durant molts anys com a llibretera i actualment es dedica a la docència. Col·labora amb la Casa Baumann, en iniciatives d’organització, comunicació i gestió cultural. 'Cova' és el seu primer poemari.

21/05/2020
A propòsit de tot aquest enrenou sobre la figura de no sé quin cineasta, he estat reflexionat sobre el que em molesta realment de tot plegat.
01/12/2019
Hi ha un film basat en una obra de Tennessee Williams, que en castellà van traduir com a ‘Verano y humo’, que em fa pensar especialment en el contacte físic en les relacions amoroses.
05/05/2019
Fa hores que hi penso, en això de celebrar el dia de la mare.
19/11/2018
És una cosa molt complicada, la de transformar l'amor. És ben difícil saber què fer-ne de tot aquest torrent colpidor.
27/06/2018
“Cuanto más iguales son las personas, más aumenta la producción; esa es la lógica actual; el capital necesita que todos seamos iguales, incluso los turistas; el neoliberalismo no funcionaría si las personas fuéramos distintas”.
26/03/2018
L'única manera de lluitar a un món sense llibertat és arribar a ser tant absolutament lliure que la teva senzilla existència sigui un acte de rebel·lió. Albert Camus
19/02/2018
Diu el comitè invisible que vivim embrincant possibles, com si la nostra existència irremeiable no fos suficient o prou fiable, com si haguéssim de construir hipòtesis constantment sobre totes les vivències provables o sobre el