Blogs:

Com els cérvols...

26/03/2018
Taiga, Natalieruka

L'única manera de lluitar a un món sense llibertat és arribar a ser tant absolutament lliure que la teva senzilla existència sigui un acte de rebel·lió.

Albert Camus

 

 

L'independentisme no és una massa uniforme, homogènia i sense sutures. L'independentisme no ens agermana ni fa bones a les persones que no ho són. Llegia aquests dies a les xarxes que era moment de cuidar bé les nostres amistats, saber amb quines companyes fem pinya perquè el camí serà llarg, molt llarg. El poble català està sent maltractat per un Estat totalitari i ignorant. Aquesta és la única cosa que patim tots i totes, la única cosa que ens podria mantenir unides, fins i tot amb la resta de pobles espanyols. La dictadura afecta a tothom (no diré per igual perquè seria erroni) però és cert que no fa massa distincions, tard o d'hora t'atrapa, siguis qui siguis.

És per això que la tristesa i l'angoixa s'expandeixen com una pandèmia. Tenim por de rebre i tenim por de donar. És curiós com en aquests moments es fa encara més obvi com d'imprescindible és envoltar-se d'amor, d'amics, d'una tribu que ens protegeixi i ens faci d'abric. L'independentisme no uneix les ànimes, no consola als fills, no petoneja les germanes. És per això que l'independentisme és ric, perquè no ens fa més justos ni més humils, no ens fa més nobles ni més honestos. L'independentisme és ric perquè no defineix ni etiqueta, no regala res. L'independentisme no ajuda a ser allò que no ets, ni fa a les persones més humanes.

Cuidem-nos bé d'aquells que caminen amb nosaltres perquè la travessia serà àrida i ens caldrà molta aigua en forma de carícies, paraules dolces, comprensió... Caldran mans que entenguin que cada persona és un món, un pou, un horitzó sense fi. Que la llibertat per ser i esdevenir és la única revolució possible, que cap Estat, llei o norma social ha de silenciar la nostra alteritat, que no poden prendre'ns la valentia de clamar qui som. Faran falta mans que comprenguin com de trista i fosca pot ser la presó, com d'impotents son els versos que no podem cantar, quanta desesperació hi ha en el pit d'una mare orfe. Caldran ulls que plorin amb nosaltres, que entenguin que ens volem lliures, que sobrevisquin sense temor a les runes. És crucial saber qui ens oferirà arròs després de setmanes de vaga, qui s'oposarà a l'empresa, qui respondrà quan ens tapin la boca. Com els cèrvols, mantenir-nos alerta, refugiats i a l'aguait. Amb les banyes preparades per si ataquen la manada.

Haurem de treure pit, deixar-nos brollar el lament, llimar la gangrena, assumir la discòrdia constant. Perquè l'independentisme no dóna de menjar, ni fa amics els enemics, no fa austers als rics ni més netes les passions més brutes. L'independentisme tan sols s'alliberarà dels seus botxins si accepta tota la divergència que l'integra, si aprèn a abraçar l'individu fugint de la massa opaca i mediocre. Guardem la pròpia veu i fem que se senti la dissidència, no tinguem por a la diferència, a la llibertat. Coneguem l'amor i la humanitat pel seu nom, procurem que habiti en nosaltres i en el nostre entorn. El trajecte és massa feixuc sense bona companyia.

Perquè l'independentisme no és un, ni és gran. Per això és lliure.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.