Blogs:

Mare...

05/05/2019
La meva mare i jo

Fa hores que hi penso, en això de celebrar el dia de la mare. I, deixant de banda el fet que no és res més que una altra excusa per empènyer a la gent a gastar, volia aturar-me a escriure com ens afecta, a algunes dones, conviure amb la maternitat quan no som mares.

Se'n parla força del que significa ser mare, del que no, de com hauria de ser i de com és. Es mitifica i es desmitifica després, es mostra el cos exultant, el part, l'alegria i la depressió. Se'n diuen moltes coses, algunes més encertades que d'altres. Però de les que no ho som, i volem ser-ho, no se'n diu gaire res, perquè el nostre neguit possiblement podrà saciar-se i perquè no ens hauríem de preocupar per res.

S'escriu molt sobre la grandiloqüència de ser mare, sobre la meravella que és, també, no voler-ho ser mai. S'escriu força sobre les dificultats de conciliar certes vides, sobre la criança, la soledat i la tribu. De tot això hi ha paraules per donar i per vendre, algunes més valdria no llegir-les massa, però no s'escriu pràcticament gens sobre l'angoixa d'un estómac buit que avança la trentena.

D'aquesta angúnia a la gola no se'n parla, perquè és incomode i perquè no s'entén. Si vols ser mare, ho seràs, no has de patir, et diuen. Però la carn ja no és tan jove i saps de sobres que no tens tot el temps del món. Si vols ser mare, hi ha moltes maneres. Però saps que no n'hi ha tantes i, al cap i a la fi, t'agradaria un company, o una companya, o més diners... O un miracle.

Se n'escriu ben poc de tot plegat perquè no és bonic ni fa patxoca. Que no te n'alegres de veure tanta vida al teu voltant? I tant, respons, però i a mi, que no em tocarà mai? No siguis impacient, això ve quan ve. Però tu saps que el temps et va a la contra i n'estàs tipa que banalitzin les teves queixes.

No els escoltem gaire, aquests laments: mares que perden criatures prematurament, avortaments, intents fallits, impossibilitat material... No, no els escoltem massa perquè és molt més amable celebrar la vida, però és que de vides n'hi ha moltíssimes, tantes com laments.

Fa hores que hi penso, en això de celebrar el dia de la mare. I m'ha posat un xic trista que encara sigui tan complicat parlar-ne, expressar un anhel tan profund i legítim, que sigui encara tan difícil de comprendre. Llavors he reflexionat al voltant d'aquest desig visceral, d'aquest imperatiu que ens ofega a tantes, sense escanyar-nos mai. I he sentit la vida d'aquesta força tel·lúrica i quan d'amor té, també, per oferir al món.

He escoltat els seus batecs perquè la duc al ventre.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.