Jump to navigation
- L’exposició la conformen obres que ja havies fet i d’altres que les has elaborat expressament pel MAMT, oi?Exacte. Fa molts anys que treballo en temes on hi ha molta tensió entre allò natural i allò artificial. El premi el vaig guanyar amb una escultura que abordava aquesta temàtica i vaig pensar que l’exposició podia acabar de contextualitzar-ho tot plegat.
- Has fotografiat molts tipus de paisatges, però en tots hi trobem la intervenció de l’home.Tot i fotografiar paisatges, si vas a veure l’exposició, no acabes de veure cap paisatge clar. He volgut traslladar a la sala l’experiència de la tensió que pateix el paisatge. La meva eina principal és la fotografia i a través d’altres recursos, genero aquesta tensió. Quan recorro un paisatge tinc la sensació que l’experiència no acaba de ser completa i he volgut traslladar aquesta tensió a l’espai expositiu.
- Com és la relació entre les persones i el paisatge sobre el qual treballes?Hi ha un desequilibri molt gran perquè són intervencions molt grosses. Procuro destacar l’element que ha intervingut en cada lloc. Totes les construccions condicionen i sotmeten l’entorn. Intento evidenciar aquests desequilibris.
- D’aquesta relació en tensió, sorgeix el nom de l’exposició: ‘Tensions, impactes i fissures’?Les tensions són evidents entre els edificis o les carreteres i la natura. L’impacte perquè una vegada construeixes, ja no desapareix allò. I les fissures perquè les construccions separen, allunyen; ens priven d’una experiència poderosa.
- Algunes fotografies recorden als espais industrials d’Edward Burtynsky o a les repeticions de Bern i Hilla Beche. Sempre m’ha agradat molt l’Escola de Düsseldorf perquè segueixen sempre la mateixa estructura, amb fotografies molt similars, una damunt de l’altra. M’interessa aquest corrent perquè és una manera de documentar molt objectiva i estableix una relació molt propera amb els llocs. Ara bé, no he begut només d’una sola escola perquè hi ha molts artistes que m’interessen.
- En la teva carrera artística vas començar fent fotografia i aquestes imatges han transcendit fins a esdevenir instal·lació.A vegades em resulta més fàcil resoldre una idea a través d’una escultura o d’una instal·lació. Moltes escultures parteixen d’una fotografia, intento allunyar-me i apropar-me constantment. Les construccions ens condicionen la forma de com ens relacionem amb els paisatges. Si en un bosc construeixen una urbanització, hem de rodejar-la. Precisament les instal·lacions em permeten condicionar la relació amb les obres i alteren l’espai. És el que comentava abans de jugar amb l’espai expositiu.
Llorenç Ugas durant el muntatge de l'exposició al MAMT | Foto: MAMT - Algunes instal·lacions compten amb objectes o materials que has recollit in situ. Per què els poses?Per explicar una cosa cal que hi hagi part d’aquell lloc concret. Vaig fer una exposició al Centre de Lectura de Reus on vaig construir una instal·lació amb runes de l’Hotel Algarrobico. És un vaixell insígnia de la destrucció de la costa del Mediterrani perquè es troba dins el parc natural del Cabo de Gata (Almería). Aquest hotel ha alterat el litoral i amb la runa jo altero l’espai on munto la instal·lació.
- És una aproximació a l’art natura?No m’agraden les etiquetes. Tothom té una relació amb el paisatge i aquesta és la meva. Tinc l’oportunitat d’explicar algunes coses que passen desapercebudes o de posar sobre la taula si la nostra relació amb el paisatge és equilibrada o no.
- Hem abusat del paisatge?Crec que sí. Quan ens van confinar, el primer que va fer la gent al sortir de casa va ser anar a la muntanya o a la platja, a la natura. Hem de trobar els matisos. Jo crec que les construccions en què treballo no són sostenibles, però a alguns altres els hi deu anar bé.
- També parles del límit entre la cosa pública i la cosa privada.És una qüestió complicada perquè hi ha paisatges privats i cadascú a casa seva pot fer el que vulgui. Potser caldria regular-ho, és complicat.
- Per acabar, hem d’aprendre a relacionar-nos d’una altra manera amb el paisatge?Anar a caminar per la muntanya va bé per l’ànima, però fa uns dies vèiem el Pedraforca que semblava un centre comercial. Crec que ja sabem relacionar-nos, però ens hem oblidat de fer-ho de manera sostenible.
Web Museu d'Art Contemporani de Tarragona Web Llorenç Ugas
