Francesc Serés: "Tu mai ets més important que els altres"

L'autor ha guanyat el II Premi Proa de Novel·la amb 'La casa de foc'

Helena Martín

01/12/2020

Llibres

En Mau, el narrador de ‘La casa de foc’ (Edicions Proa), és un expert en caçar escorpins per les parets de la seva nova casa al poble garrotxí del Sallent. I Francesc Serés, l’escriptor que li ha donat vida a Mau en la nova novel·la guanyadora del II Premi Proa de Novel·la, és un mestre en recordar temps passats i escriure’n sense nostàlgia. Serés sentencia una màxima vital: tu no ets mai més important que els altres.

Si hi hagués nostàlgia no podria escriure. El que sí que enyoro és això de no tenir Internet, podies viure sense que Internet fos tan important pel desenvolupament de la feina

- Com estàs rebent l’èxit que està tenint el llibre?
Estic molt content perquè feia sis anys que no publicava un llibre, tot i que havia estat molt present en premsa i havia fet molta activitat cultural. Després de ‘La pell de la frontera’ suposo que hi havia gent que estava esperant què faria ara, i després de tant de temps en premsa, amb ganes de llegir-me en un altre format que no tingués a veure amb la opinió política o la crítica cultural. Estic molt content, la recepció està sent molt bona i la gent mostra interès. La part més important és que veig que està agradant, la gent l’està gaudint i ho estan dient per les xarxes socials.

- La idea inicial que tenies en començar el llibre ha canviat?
La idea inicial era intentar donar forma a uns records que tenia de la zona a través de vivències que tornaven amb molta potència. De mica en mica, intentar veure com aquelles seqüències i escenes, i algun personatge, podien tenir continuïtat i una forma recordable i interessant pels altres. En algunes primeres redaccions hi havia més pes del monòleg interior i hi apareixien alguns personatges que al final no hi són.

-'La casa de foc’ parteix de l’època en què vas viure al Sallent. Ha canviat el record que tens d’aquells dies?
Ara ja fa 15 anys que vaig arribar allà, ha passat molt de temps. Però en tinc un record molt directe i molt vivencial, va ser una part de la meva vida important. Per molts motius: perquè el lloc té carisma, té un magnetisme molt directe i t’acaba magnetitzant a tu. És impossible viure allà i no emportar-te una part de la vall, aquesta part és el record. Els primers anys no hi havia cobertura de telèfon ni internet, i això era magnífic perquè podies tenir molt temps per contradir els temps que vivim ara, que són d’hiperconnexió. Això crea un contrast d’una vida diferent encara possible. No et poden trobar, aquesta part era molt bonica. Això va evolucionant i acabes incorporant la relació amb els altres, la relació amb l’entorn… Van ser uns anys en què em vaig acabar fent una imatge del lloc i això queda per sempre.

- Recordes el Sallent amb nostàlgia?
Si hi hagués nostàlgia no podria escriure. El que sí que enyoro és això de no tenir Internet, podies viure sense que Internet fos tan important pel desenvolupament de la feina o de qualsevol altra tasca. És possible tornar a aquell temps?

- Per què no podries escriure amb nostàlgia?
Això ho contamina tot, deforma el teu record i la teva escriptura, la capacitat d’analitzar fets. Escrius amb un biaix que el lector acabaria notant, el lector no vol saber com feliç eres tu o com feliç era el narrador, vol saber com l’afecta la felicitat o infelicitat del narrador a ell. O els anhels, les voluntats i les pors. No aquest grau de felicitat. La nostàlgia sempre té a veure amb un passat millor, i això dubto que fos així. Això voldria dir que hi ha un moment en el temps que tu ets més important que els altres, i tu no ets mai més important que els altres.

Francesc Serés ha rebut el II Premi Proa de Novel·la. | Foto: Cedida
- En Mau, el narrador de la novel·la, tampoc en sent, de nostàlgia. De fet, gairebé no parla del passat...
En Mau vol curar la vida, començar de nou en un altre lloc. Algunes coses del passat van apareixent, però no surt una explicació del protagonisme, de per què és el protagonista. El que sí que apareix és un desig permanent de donar-se als altres, d’explicar per què ell té ganes de viure amb els altres. Potser una part important de la novel·la que fa que agradi és que en Mau està molt en segon pla, no és un protagonista absolut, catalitza el protagonisme dels altres. El lector té dret a triar el protagonista, en Mau és una espècie de Virgili que guia els altres.

- El fet de no carregar el protagonisme en el Mau té com a objectiu distingir la seva història de la teva?
En part sí, és per no fer pensar al lector que està vivint la meva vida o un gènere d’autoficció. És un personatge que té unes característiques diferents i és així com l’hem de viure. El fet que no tingui passat o que se’ns presenti escadusserament és volgut i és l’interès de la novel·la, que no carregui un pes excessiu al personatge.

- Ens sorprèn el fet que en Mau relegui el protagonisme als altres perquè la societat ens fa creure que som el centre de les nostres vides?
Tota l’estona els protagonistes pateixen pels altres. En Mau intenta veure què els ha passat a la vida als altres, la Carmina es preocupa pel seu pare i per en Mau i la resta de la comunitat. Tots traspassen el centre d’interès d’ells cap als altres.

- El narrador de la novel·la marxa a viure a un poble, un fet que s’ha popularitzat arran de la pandèmia. Era una premonició?
Són moviments pendulars, no és res nou. Ara passa d’una manera més marcada, però aquest desig de marxar de la ciutat molts l’hem tingut i el van tenir abans. Sobretot quan la ciutat es torna molt dura o s’encareix moltíssim. Són moviments cíclics i, com que funcionem per contrastos, després quan arribes als llocs veus que no són tan fàcils. La solitud també té el seu pes…

- En la literatura catalana més recent hi és present el món rural?
La paraula “món rural” no sé si té sentit en un món tan hiperconnectat. Són decisions del lloc on viure. La representació de tot el país en la literatura és una obvietat, i el contrapès a la ciutat de Barcelona és visible.