Jump to navigation
- Què té el relat curt que, en aquesta ocasió, després de dos poemaris, t'ha semblat atractiu per a fer-ne un recull?Quan vaig escriure els poemaris, eren tots al voltant d'un tema, en els poemes l'anava tocant en diferents punts. A partir d'un moment, vaig començar a tenir idees per a diverses històries, amb personatges en escenes diferents, amb estils narratius diversos. Per això la forma adequada em va semblar que era el conte. Venint de la poesia, va ser més natural el moviment cap a la narrativa curta que no cap a la novel·la.
- T'ha descobert alguna cosa escriure contes? Segur. Mentre escrivia notava una frescor i un aire nou. I això té a veure amb practicar un estil al qual no estava acostumada. La poesia en el meu cas tenia un to més solemne, profund i seriós, i en els contes, com que m'he posat en veus de personatges i els he fet parlar, m'he trobat que podia explorar veus més llunyanes a la meva. També he pogut practicar més l'estil humorístic, que amb la poesia és l'últim que se m'hagués acudit fer. M'ho he passat molt bé.
- L'exploració de les veus dels personatges apareix sobretot en forma de conversa col·loquial. Per què sovint els fas parlar directament a ells? No em vaig plantejar des d'un inici fer això, però quan tinc una idea penso quina seria la millor manera de desenvolupar-la. I moltes vegades la resposta ha estat fer que el personatge parli, i a través de donar-li veu intento que es vagi desvelant a si mateix. A vegades el que diu és molt allunyat de la seva realitat, el personatge està molt lluny de veure's a si mateix, però amb aquestes petites errades en el seu discurs es posa en evidència.
- Quan parlem posem en evidència les nostres debilitats? Sí, exactament. Són personatges incapaços de parlar obertament de la seva vulnerabilitat i, en canvi, a mesura que transcorre el seu discurs, sense adonar-se'n ens van ensenyant el que tenen dins.
- El títol que hi has posat, 'El pèndol', és una imatge molt suggeridora. Una d'elles, que explicaves a una entrevista amb Xavier Graset, és que els personatges són oscil·lants, tot i que no tant com els humans de carn i ossos. Fora de la ficció, per què les persones som com un pèndol? Crec que som incapaços de quedar-nos estàtics en un punt, o això m'agradaria pensar. Estem en constant moviment, d'un costat a un altre, sense voler dir que un costat sigui el pol positiu i l'altre, el negatiu. És més aviat com fer un camí, anar transitant, transcorrent per diversos camins, fent molts canvis. Això no ho fan els personatges, estan quiets en un extrem o en l'altre.
- El pèndol també podria referir-se a la percepció del lector: el recull que publiques et fa anar d'una història a una altra de molt diferent. De la foscor, a la ironia, d'una escabrosa a una amb un toc d'humor... És intencionada aquesta oscil·lació? Una mica sí, no sabia si quedaria un contrast tan evident com pot haver quedat. Quan tenia totes les idees dels contes, vaig fer una graella i vaig classificar-los: aquest conte estarà escrit en aquesta persona i en aquest temps verbal, el to serà més absurd o més fosc... No per una voluntat d'anar variant, però pensava sempre de quina forma cada conte funcionaria millor, en quin to m'agradaria fer-lo.
- Hi ha algun to dels que utilitzes en el recull en el qual no et sentissis còmoda? Diria que no, perquè si no, probablement no ho hauria pogut escriure. Hi ha un conte que sí que em va costar molt d'escriure, 'Pecorino', però és més pel que fa a trama. Em va costar més, però no crec que fos pel to. En l'àmbit temàtic, tampoc m'he sentit incòmoda. M'agrada crear sensació d'incomoditat, però jo no em sento incòmoda parlant i escrivint sobre aquestes coses. La incomoditat que genero m'interessa crear-la en l'altre, perquè el lector es pregunti "per què m'estic sentint incòmode amb això?".
Potser hem de deixar d'evitar mirar-nos al mirall i començar a treure la veritat a la superfície
- En què ens assemblem amb els personatges del llibre? Una cosa que he intentat representar és la violència que hi ha a la base estructural de les nostres relacions. Si he triat aquests temes i aquests personatges és per traslladar-ho al pla de la nostra realitat, per veure'ns-hi una mica reflectits. Els personatges tendeixen a amagar secrets, com és de defectuós el seu comportament envers els altres: les obsessions, el desig... Al final, acaben desviant el focus d'atenció cap a l'altre, m'ha interessat explorar els camins que agafen diferents caràcters davant d'una cosa tan humana com la por. Com pinten les seves cuirasses per tapar-se les seves vulnerabilitats, això ho fem molt. Potser hem de deixar d'evitar mirar-nos al mirall i començar a treure la veritat a la superfície.
- Precisament perquè el teu llibre parla de secrets i sentiments que amaguem molt, s'ha etiquetat de "fosc" o fins i tot de "pertorbador". La literatura catalana està acostumada a fer ficció sobre les misèries personals? Jo crec que sí. Potser el meu llibre l'han qualificat d'inquietant i pertorbador però no pel contingut sinó per la manera de representar-ho. Potser contes com 'La gàbia' o 'Trisomia', que agafen elements de fantasia, poden resultar més inquietants, hi ha escenes extremes. Tinc la sensació que quan ens posem a escriure intentem buscar alguna cosa que va més enllà del que veiem a la superfície, si no seria un calc avorridíssim de la realitat. Diferim en la manera de fer.
- Aprofundeixes en temes com la insatisfacció sexual i afectiva o les famílies que disten de ser "perfectes". Què ens ensenyen aquestes històries? M'interessava aprofundir en la malformació de diverses estructures relacionals, com la família o les relacions sexoafectives. I sobretot en altres situacions en què s'estableixen dinàmiques de poder alarmants. Pel que fa a la família ha quedat força representat l'esfondrament, hi ha la intenció de qüestionar la família heteropatriarcal, també des d'una voluntat de recalcar l'herència. El pes de l'herència familiar importa, és una càrrega que porta el personatge. Per entendre la violència en les relacions afectives i el cos, he intentat representar la corporalitat tal com la veig jo, de manera fràgil i amb una exposició contínua. Són coses que passen molt i no els donem la importància que tenen, per això potser les he portat a l'extrem.
Anna Gas | Foto: Francesc Gelonch - De petites ens venen la idea de com ha de ser el sexe o la maternitat, i aquest recull suposa un trencament en aquest sentit, l'entrada a una etapa adulta en què descobreixes que el que t'havien dit resulta no ser d'aquesta manera... Em resulta molt curiosa aquesta lectura. El que pensava és que aquest llibre hauria de servir com un contraexemple. Si encara hi ha una mica d'esperança, m'interessaria que les persones que reconeguin en certs personatges del llibre comportaments propis, poguessin fer una reflexió de coses que podrien començar a atendre. Aquí la meva esperança és una mica adolescent, perquè al final el panorama a vegades és més desolador del que sembla i no s'hi pot fer més. Quan escrivia volia provocar aquest xoc i reacció inversa en el lector, per intentar millorar les coses que no fem bé.
- Dius ser pessimista, però aquesta doble lectura és el contrari! Hi ha marge per canviar! És un optimisme que representa un 10% del que crec. L'altre 90%, tendeixo a pensar que és molt difícil canviar les dinàmiques establertes i sobretot les persones. Com vols canviar un pare de família de 50 anys, que porta tota la vida fent les coses de la mateixa manera?
- Com a escriptora, què creus que és el més valuós d'aquest llibre? El treball d'escriptura dels contes és gairebé d'orfebreria. Intento que cada frase tingui les paraules justes, cap que li falti ni cap sobrera. El treball lingüístic per a mi és molt important, i és valuós el treball de trobar sempre la frase adequada. A escala temàtica, he pogut escriure de molts temes que em preocupaven en aquell moment, i estic contenta del resultat i d'haver-ho pogut plasmar. Ara tinc una sensació de no poder escriure més, que he buidat preocupacions, a vegades penso que no tindré res a escriure mai més.
M'interessaria que les persones que reconeguin en certs personatges del llibre comportaments propis, poguessin fer una reflexió de coses que podrien començar a atendre
- El focus mediàtic t'ha dedicat un espai important, sobretot per haver rebut el Premi Mercè Rodoreda 2020. Sents pressió o reticència vers aquest premi? No vull que soni pedant o 'pijo', però noto un esgotament important. No vull deixar de fer tot això perquè és compartir amb els altres el llibre, però a la vegada sóc molt reservada i em costa estar de cara al públic tant de temps. L'exposició em costa. Sovint em pregunten "ja estàs escrivint una altra cosa?". Un cop has publicat això, tens la sensació que serà més fàcil que te la vulguin publicar, i hi ha aquesta pressió. Jo ara no estic escrivint ni penso que pugui fer-ho. Per una banda, penso que hauria d'aprofitar el moment perquè m'estan mirant, però costa molt separar la cosa pública del fet d'escriptura. Per mi el fet d'escriptura és una cosa molt íntima, però paradoxalment, quan publiques, esdevé pública, i m'està costant de conciliar. Tot just fa quatre mesos que em vaig emancipar, ara he de gestionar coses que abans no havia de gestionar. Aquesta experiència ha quedat en segon pla perquè el llibre ho ha absorbit tot.
- L'adjectiu "jove" acompanya les ressenyes i entrevistes que et fan. Et molesta que sempre se't relacioni amb aquesta etiqueta? També tinc sentiments mixtos. Sé que si estic tenint tanta visibilitat és amb l'excusa de la joventut, però és perillós perquè, qui ens posa aquesta etiqueta de joves i què estan anul·lant quan ens encasellen? He tingut una oportunitat, i em fa contenta, però m'agradaria també saber què es diu del llibre en si, separant-lo de la meva persona.
- Per últim, quin llibre recomanaries per Sant Jordi? 'Atrapa la llebre' de la Lana Bastasic.
Twitter Anna Gas Web Proa
