Infermeres de Ponent

Foto: 

Natàlia Virgili

Una exposició homenatja les infermeres de Ponent

La mostra es pot visitar fins el 18 de febrer a la sala Zona Zero de l’Institut d’Estudis Ilerdencs
Natàlia Virgili
,
25/01/2023
Arts
Fins al 18 de febrer, la sala Zona Zero de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) de Lleida acull l’exposició 'Infermeres en la memòria: la força invisible d’una professió' coincidint amb els actes del Centenari del Col·legi Oficial d’Infermeres i de la Infermeria de Lleida. Té lloc a l’Antic Hospital de Santa Maria, espai idoni per acollir aquest homenatge en forma de repàs històric de la infermeria de Ponent. La història recull des de principis del segle XIV fins a la creació de la diplomatura universitària, l’any 1977. S’ha utilitzat material gràfic i documental, així com objectes que han format part de la pràctica professional de matrones, ATS, infermeres i practicants, així com diverses indumentàries de diferents èpoques i àmbits de cura. Hem parlat amb un dels impulsors de l'exposició i també amb una infermera en ple excercici a les comarques de Ponent.

"El Col·legi d'Infermeres de Lleida es va crear el 1921. Ho vam descobrir precisament el mateix 2021, sense marge de maniobra per organitzar res com calia, i en mig d’una pandèmia. Per això, hem hagut d'iniciar les celebracions del centenari un any més tard" assegura Miquel Àngel Calderó, secretari del Col·legi. De fet, el context de la pandèmia va tornar a valorar una professió que molts cops ha estat invisible. "Malauradament, ha fet falta una pandèmia perquè la gent s’adoni que la infermera és la que es troba a peu de llit de les persones malaltes les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana" assegura Calderó. A més, la història de la infermeria a les comarques de Ponent documenta precisament l'evolució i la idiosincràsia d'aquestes terres. "La història de la infermeria a les terres de Lleida és la crònica de la mateixa demarcació. D'unes cures d'àmbit domèstic dels pobles, passant per la caritat de l'edat mitjana o la consideració d'ofici que obté la Infermeria durant l'edat Moderna, fins al concepte de professió autònoma i científica assolit als anys cinquanta amb la creació de les escoles d'Infermeria que va marcar grans avenços pel que fa als serveis i equipaments de salut per a les persones" explica. Una llarga història marcada, com explica la mateixa exposició, per alguns fets històrics claus. "L'arribada el 1792 de les religioses de Sant Vicenç de Paül a l’Antic Hospital de Santa Maria, provinents de França, va importar una forma més innovadora i avançada de cura infermera a Lleida" relata Calderó, que explica que la professionalització de la professió ve amb la fita de l’Ajudant Tècnic Sanitari, conegut com a ATS, coincidint amb el desenvolupament hospitalari del franquisme, i que va desaparèixer quan la infermeria es va incorporar a la universitat el 1977 fins a convertir-se en els estudis de grau que són actualment.

 

  • imatge de control 1per1

Una de les vitrines de l'exposició | Foto: Natàlia Virgili
Objectes vinculats a la infermeria
Les vitrines exposen joies de la literatura científica, com el 'Libro del arte de las comadres o madrinas y del regimiento de las preñadas y paridas y de los niños', de 1541, escrit per Damián Carbón Malferit; i altres tractats com les 'Ordenacions de l’Hospital de Santa Catalina' escrit el 1343 per Ramon de Salellas. Ara bé, la infermeria és una professió molt vinculada a les cures i que, per tant, també reivindica el paper tradicional de la dona en aquest àmbit. Blanca Aixalà va acabar la carrera d’Infermeria el 2005, i el 2014, es va treure l’especialitat en geriatria. Va treballar durant tretze anys en l’àmbit sociosanitari i en cures pal·liatives a l’Hospital de Dia de Geriatria i a la Unitat Sociosanitària de l’Hospital de Santa Maria de Lleida. Des del 2019, treballa a la Unitat de Medicina Interna, de l’Hospital de Santa Maria en el torn de nit. La seva carrera té un punt d'inflexió amb la pandèmia. "Estem molt cansades, si bé és cert que durant la pandèmia vam rebre molts aplaudiments per part de tota la gent des dels balcons, el col·lectiu continua pensant que estem mal pagats, poc reconeguts i ara mateix un altre cop castigats" assegura Aixalà. "Molta gent encara es refereix a nosaltres com a ATS sense pensar que la nostra professió ja és un grau universitari. Moltes persones es pensen que només ajudem als metges, i això no és així. La infermeria actualment està molt desenvolupada en el tema de les especialitats que hi ha, s’està fent molta docència i molta investigació" explica aquesta infermera de Ponent.

Una carrera molt vinculada al fet de ser dones
Un altre dels estereotips vinculats a la professió és el fet d'haver estat considerada una professió femenina, una visió que s'està deconstruint a poc a poc. "Afortunadament, ja no es considera una carrera exclusiva de dones, tot i que el segment de la població d’edat més avançada encara ho continua veient així, sobretot pel tema de les cures. Només cal veure la ràtio de nois que actualment treballen com a infermers en hospitals" diu Aixalà que avisa que "es continua parlant de la infermera en femení".

 

Una de les vitrines de l'exposició | Foto: Natàlia Virgili
Fa uns anys se sentia molt allò que: els infermers eren metges frustrats, que no havien pogut entrar a la carrera. "Hi ha molts homes treballant i sembla que comencem a igualar les coses, de fet on es veu l’abisme diferencial no és en el gènere, sinó en la categoria professional, és a dir, on es veuen les diferències és entre metges i infermeres. De fet, encara ara les infermeres afronten un reconeixement laboral potser precisament pel fet de ser majoritàriament dones" assegura. "Jo mateixa treballo en un torn de nit que no m’agrada gens, perquè des que estic de nits la meva salut ha passat a millor vida, però és l’única manera de conciliar i poder gaudir de la meva filla" explica, ja que la feina sanitària és una feina on "treballem molts caps de setmana i molts festius, I són jornades molt llargues i feixugues".

Una vocació i un reconeixement històric
"La professió d’infermera, ha de ser vocacional, jo tinc clar des de petita que volia ser infermera" relata Aixalà. "És una feina que m’apassiona, m’agrada molt cuidar, m’agrada molt estar amb la gent, tot i que és una feina molt dura i sacrificada i que la gent sovint no és conscient que les infermeres patim emocionalment i del poc que se’ns cuida en aquest aspecte" clou. "S' ha de cuidar  la nostra salut mental, perquè és important que nosaltres estiguem fortes" acaba. Aquesta exposició serveix per fer un recorregut a la nostra història recent, i també per apropar al públic una professió que tradicionalment no ha tingut el reconeixement social o cultural que mereixia.

A

També et pot interessar