Toni Prim: "M’agrada quan les fotografies parlen"

El fotògraf lleidatà recull 50 anys de professió amb 'Instants d'un temps. 1974-2024', un homenatge a la societat lleidatana a través de 275 retrats

Núria Mora

06/03/2025

Arts

El fotògraf Toni Prim celebra mig segle de professió amb la publicació del llibre “Instants d’un temps. 1974-2024”, un recull de 275 retrats de personatges que han deixat empremta en la història recent de Lleida i de persones que han estat vinculades amb les comarques de Ponent. Aquesta obra no només mostra una part de la seva trajectòria darrere l’objectiu, sinó que també és un testimoni de l’evolució social, cultural i política de Lleida. Més enllà de l’art fotogràfic, el llibre representa un exercici de memòria col·lectiva i un acte de retorn a la societat lleidatana, amb la qual Toni Prim ha volgut compartir el seu llegat visual obrint un arxiu que té desenes de milers de fotografies. Un arxiu que defineix com a complex perquè durant mitja vida ha estat analògic i l’altra mitja, digital.

Un dels personatges que més il·lusió m’ha fet incloure és en Josep Vallverdú, que protagonitza la portada i la contraportada amb dues fotos separades per 40 anys

- Què està significant la publicació d’aquest llibre per a tu?
Només tinc paraules d’agraïment per l’acollida tan extraordinària que té, sembla que a la gent li ha agradat molt i la veritat és que m’ha desbordat una mica. El dia que el vam presentar al Museu Morera va ser impressionant, hi va haver gent que es va quedar a fora perquè la sala estava a vessar, no m’ho hauria imaginat mai. Penso que el llibre és interessant sobretot per la importància que té la gent que hi surt. He tingut la sort d’estar en un punt de la història de Lleida, de ser-hi i deixar-ne constància a través de les fotografies d’aquestes persones. I em trobava amb la responsabilitat de compartir-ho amb la societat de Lleida. De fet, aquest va ser el motiu principal del llibre: tornar a la societat de Lleida tot el que he fet al llarg d’aquests cinquanta anys de professió.

- És una xifra tan rodona que convida a fer balanç i preguntar-te, què ha passat durant aquests cinquanta anys de professió?
Doncs que he fet moltes fotografies, molt diverses. I he fotografiat molta gent. La gran majoria de gent que surt al llibre són fotografies d’encàrrecs professionals. Aquesta ha estat la meva professió i he gaudit molt amb la meva feina, he tingut aquesta sort. Fer retrats és una de les coses més emocionants que hi ha. Un retrat és un intercanvi emocional a partir d’una conversa o d’un coneixement de la personal, perquè arriba un moment que aquella persona que retrates s’obre a tu, es deixa fer i et mostra la seva vulnerabilitat, s’exposa.La persona que ve a fer-se un retrat et dona aquesta confiança i això és un punt important perquè jo com a fotògraf tinc la responsabilitat d’obtenir el millor d’aquella persona. Mai he volgut fer una foto truculenta o agafar un moment incòmode. Tothom, absolutament tothom té una bellesa i no cal falsejar ni enganyar ningú. No cal abusar de Photoshop, perquè tenim la llum com a aliat, la llum suavitza o endureix faccions i aquí es juga amb l’art de la fotografia i el fotògraf que l’ha de saber aplicar.

- Per una banda, hi ha l’objectiu de tornar a la societat de Lleida aquests anys de professió, però també hi ha un exercici de mirar i revisar un arxiu que deu tenir milers de fotografies.
Sí, i a més és un arxiu difícil de gestionar, sobretot quan parlem d’un arxiu tan gran i complex com el que tinc jo. Gran, perquè són cinquanta anys de treball i això són molts retrats. De fet, aquest ha estat un dels problemes: com fer la tria, a qui poses i a qui no. No ha estat una tria per mèrits, hi ha moltíssimes persones que he fotografiat que tenen mèrits més que suficients per estar al llibre. I, per altra banda, aquest arxiu s’ha fet enmig d’un canvi tecnològic brutal en el món de la fotografia, amb l’era digital. Fixa’t que del 1974 al 2001 són vint-i-cinc anys en què la fotografia era analògica, tiràvem carret. I del 2001 a l’actualitat, és a dir, els últims vint-i-cinc anys, està tot tirat en digital. És un arxiu complex, amb uns setanta mil carrets i prop de cinc-cents mil arxius digitals. Si això ho heretés algú o hi accedís alguna institució que volgués fer-ne alguna cosa, seria molt difícil que en tragués el partit que en pot treure el mateix autor. Aquesta era la responsabilitat que també tenia sobre les espatlles amb l’arxiu. El que hi ha dins ho sabem la meva dona i jo. La Pilar està al corrent perfectament de tot el que he fet i en aquest llibre en particular m’ha ajudat moltíssim, ha treballat a l’ombra amb els meus fills, la Violeta i el Dídac, que també m’han ajudat molt. Per sort és un arxiu ben organitzat, però hem hagut d’escanejar molt, ho hem fet amb l’equip inexpugnable de la família. Fer aquest llibre també ha estat el resultat de reflexionar sobre què és l’arxiu, què feia amb tot això que estava tancat en caixes? Es perdria en la memòria i amb el pas del temps i jo això ho havia de tornar a Lleida.

- Parlaves de la complexitat de la tria. Són 275 personatges en 250 retrats. Amb què t’has basat per fer la selecció?
Ha estat el més dolorós de tot i em sap un greu horrorós per tota la gent que no hi he pogut posar. A l’arxiu hi tinc uns 1.500 retrats... Quants llibres hauria de fer? Ho havia d’acotar i donar-li un sentit. L’argument és tota la gent de Lleida o vinculada a Lleida per algun motiu, que han fet coses importants i jo he estat allà, hi tenia el contacte. Per exemple, hi surt l’Ernest Lluch, que era molt amic de gent de Lleida com el Miquel Pueyo. Va venir a presentar-li alguns llibres i vaig tenir l’oportunitat de fotografiar-lo. Aquest home tenia molta estima per Lleida, venia i hi feia coses, per tant surt al llibre. O un dels personatges que més il·lusió m’ha fet poder treure al llibre és Josep Vallverdú.

- Josep Vallverdú, que a més és protagonista de la portada i la contraportada del llibre.
Exacte, dues fotografies que entre elles hi ha gairebé quaranta anys de diferència.

- És l’únic que repeteix?
No, per circumstàncies especials n’hi ha algun altre. Però és que a més, en Josep Vallverdú també surt a dins en una tercera foto! També és un homenatge a ell. Quan estava preparant el llibre, tenia les fotos que li havia fet fa anys i un dia el vaig trucar i li vaig dir que m’havia de fer un favor per un llibre que estava preparant. Ell em va demanar què necessitava i jo li vaig dir: “Necessito que no et moris, perquè et vull fer una foto”. Era l’any passat enmig dels actes del centenari i mig de broma em va respondre: “Noi, em sembla que em mataran amb això del centenari perquè em fan anar de bòlit amunt i avall!”. Vaig fer-li el retrat, que amb la foto de portada i contraportada també m’ajudava a resumir què hi ha a dins: evolució, canvis, maneres de treballar, estils que he anat adoptant i assimilant. Però al final el llibre és un homenatge a la gent que m’han vingut a buscar perquè els fotografiés. I ara el que em passa veient-los tots junts és que m’adono de la societat tan potent que hi ha a Lleida. El llibre pesa, físicament també, però sobretot perquè la gent que hi surt pesa molt. Gent que ja no hi és, però també joves perquè volia que hi hagués aquesta presència actual.

- També és un retrat de la societat lleidatana d’aquests últims 50 anys que ens permet conèixer gent de qui potser hem sentit a parlar, però no sabem quina empremta va deixar.
Al costat de cada retrat he afegit una explicació sobre qui és la persona perquè tothom els pugui ubicar i això m’ha donat molta feina, perquè sempre hi ha el risc de posar alguna dada incorrecta o desactualitzada. Per exemple, al Saúl Craviotto el vaig fotografiar a Gijón mentre s’entrenava per als Jocs Olímpics de París... Quantes medalles li adjudicava? Doncs aquesta és una correcció que he hagut de fer. O explicar per exemple qui va ser el doctor Roc Pifarré, una de les autoritats en operacions de cor als millors hospitals dels Estats Units i del Canadà, emblema ara de l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida. Doncs vaig tenir el plaer de poder fer-li fotos. Una altra anècdota, el meu pare que ja fa uns anys que va morir i era el meu mànager més voluntariós, era amic del Joan Oró. Tinc una carta del doctor Oró escrita des de la Universitat de Houston dient-li al meu pare: “Antonio tranquil, quasi mai vinc a Lleida, però quan hi sigui passo per l’estudi per fer la fotografia”. I en aquest sentit he estat un privilegiat perquè li vaig poder fer les fotos.

- Hi ha algú que se t’hagi resistit i no s’ha donat l’oportunitat encara de poder fotografiar?
Molt poques persones, en realitat. Algunes que conec i aprecio molt m’han dit que no perquè es volen mantenir en un pla més discret. És el que dèiem abans, al final és mostrar-se i exposar-se i no tothom se sent còmode. Potser tinc fotos seves i són molt coneguts, però sempre he estat molt respectuós amb la fotografia. Aquell retrat que he fet a una persona ens pertany a tots dos, és d’aquella persona i meu. És la meva obra i la seva imatge i si una de les dues parts diu que no, doncs és que no. Però sí que és cert que ha passat molt poques vegades. Alguns m’han costat més perquè no es prodiguen a sortir o és gent gran, però per exemple, he aconseguit fotografiar el senyor Jaume Alsina, president de BonÀrea, Va ser superamable i jo sé que tampoc li agrada massa, però em va permetre anar al seu despatx i fer la foto. Això sí, amb la condició que sortís el campanar de Guissona perquè té els peus arrelats al territori i això m’agrada molt, quan algú entén què fas i hi col·labora.

- Parlaves dels canvis del món de la fotografia amb la irrupció de l’era digital, però també es veu en el llenguatge del retrat. Dels anys setanta potser hi ha més fotos d’estudi i les més recents permeten jugar més.
Dedicar-se a la fotografia a Lleida implica saber fer de tot, des de reportatges de casaments, familiars, treballs publicitaris... En una gran ciutat hi ha més especialització, però aquí has de saber fer-ho tot. Amb el retrat passa el mateix. Hi ha gent que he anat a fotografiar al seu hàbitat i altres que han vingut a l’estudi. Però també n’hi ha en contextos que no tenien res a veure amb el seu hàbitat natural, com és el cas de Tatxo Benet, el gran empresari del món audiovisual. El podria haver fotografiat al seu despatx a Barcelona, a la llibreria Ona o al Museu de l’Art Prohibit. Però quan vam parlar em va dir que li agradaria que el fotografiés a Aitona, als camps de presseguers que hi té la família. I a mi em va encantar la idea, perquè no és només fer el retrat d’aquella persona sinó també on se sent identificada. El valor d’aquella imatge és que em mira i llavors es produeix aquest intercanvi comunicatiu. Ell apareix repenjat a un arbre florit i amb un llibre a la mà. M’agrada quan les fotografies parlen, és una foto que no cal explicar. La fotografia és un idioma universal que tothom entén i no cal explicar res més. Això ho he fet amb altres personatges també. Un retrat que m’agrada molt és el de la Joana Bonet, que va començar en el món del periodisme a Lleida, ha estat directora de revistes, dirigeix el Magazine de La Vanguardia i viu a Barcelona, però la Joana Bonet és de Vinaixa i vam fer la foto allà, passejant per les arcades de pedra, buscant els orígens i fugint del context habitual. Al final el retrat acaba sent un diàleg íntim entre la persona que fotografia i la persona fotografiada. A mi el que m'importa és aquella persona que tinc al davant: qui és, com és, m'agrada que la fotografia sigui un reflex també del caràcter i de la personalitat. Quan fa unes setmanes va morir la Rosa Fabregat, que a més d’una grandíssima escriptora era la meva tieta, algú em deia que mirant la seva foto al llibre se li escapaven les llàgrimes. M’agradaria pensar que amb el llibre també he aconseguit imprimir una mica de l’esperit de cada persona i que això és el que hi quedarà.

- Al cap i a la fi, una fotografia ens queda de forma perpètua, és un acte de resistència a l’oblit i el llegat també que queda de persones que ja no hi són, com la Rosa Fabregat o el Joaquim Ureña, que surten al llibre i van morir fa unes setmanes.
Jo no sé si la Història jutjarà aquest llibre pels valors artístics del fotògraf, però sense cap dubte tindrà un valor històric per la gent i els personatges que hi surten, gent nascuda a Lleida o vinculada a Lleida per determinats fets. Penso que amb el pas del temps aquestes imatges aniran agafant més força. Es farà més evident qui eren aquests personatges, el valor que han tingut per la cultura i per la societat lleidatana en general. Sí que repassant el llibre t'adones que molts ja no hi són. Després de 50 anys fent retrats, hi ha gent que ha anat marxant. Per a mi també era un incentiu poder publicar la seva imatge, posar un granet de sorra en perpetuar la seva memòria, que hi hagi un lloc més on es recordi totes aquestes personalitats que ens han anat deixant. Però al llibre hi surt gent de totes les edats, perquè també he volgut que no fos només un recordatori de temps passats, sinó també una aposta de gent jove, que fan coses ara i que probablement d’aquí a uns anys en parlarem, com ara estem parlant del Joaquim Ureña o la Rosa Fabregat.

- En aquest viatge històric i de retrat social també hi ha dones, més en aquests últims vint-i-cinc anys que en els primers.
El paper de les dones té molta importància. Mentre buscava personalitats entre el 1974 i el 2001 em vaig adonar que faltava la dona en primera línia. Com et deia, el llibre recull sobretot treballs professionals, encàrrecs i, per tant, en aquell moment hi havia poca presència de dones. Hi surt la Rosa Siré, que necessitava una foto per un catàleg d’una exposició, l’escultora Antonieta Aguiló també em va demanar una fotografia o la mateixa Rosa Fabregat per un llibre que publicava. Tant les fotos dels homes, com de les dones eren encàrrecs i ja es notava la manca d’activitat pública en primera fila. En canvi, des del 2001 fins ara hi ha moltíssimes més dones.