Jump to navigation
- 'Memòries oblidades' és el segon espectacle propi de la companyia, després de fer 'Al safareig'. Totes dues obres són exercicis de memòria històrica amb les dones al centre, que no hi han estat pas. Quin reconeixement els feu?Vam començar el projecte abans de la pandèmia. L’obra prové d’un fet molt innocent. Sorgeix del temps que vaig poder gaudir de la meva besàvia i dues de les seves germanes, fins als vint anys. Eren de la generació de la República, dones que eren joves en aquell temps, que eren mares primerenques durant la guerra civil, que sabien llegir i escriure, estaven formades i podien tenir un projecte de vida. És un homenatge a aquestes dones sense nom que em surt de dins, de manera personal i involuntària. A dones com Frida Kahlo se'ls ha fet un homenatge molt global. A la meva besàvia no la coneix ningú, però va haver d’agafar el nen i travessar la frontera. En canvi, però, veia que la meva àvia era una altra cosa, perquè era de la següent generació, la que creix en postguerra, relegada al marit i a la sogra, a tot i a tothom. Són aquestes dones a les quals hem oblidat, com si no existissin. Vaig créixer creient que les dones eren això, però veia que alguna cosa no encaixava, perquè veia dones que estaven en un altre nivell. I fins que no et fas gran i comences a veure i estudiar, veus que tenien drets, però que la dictadura els ho van robar. T'adones que abans de la dictadura i la guerra hi havia alguna cosa en aquest país, que les dones van lluitar pel món, però també anaven a lluitar pel divorci, per les sis hores laborals. T'explota el cap.
- Les dones tenien més coses en joc. Més a perdre i més a guanyar...Una historiadora en parlaria millor, però crec que en el moviment obrer hi havia dones que, a més, ja portaven aquesta lluita feminista. Perquè dins el moviment obrer també van haver de lluitar amb els seus, i algunes ho han dit, que les van deixar de banda. Tot això, a més, va lligat a les cures. "Mentre sigueu obreres... Quan sigueu mares, parlem-ne!". I no, això ha d'anar junt. Tenien aquesta doble lluita. Així com la del dret a vot i el debat que hi va haver sobre si sabrien votar bé. Moltes dones anaven molt més carregades, també perquè moltes van haver de triar. Si vols ser una Frida Kahlo, no pots tenir fills. Hi ha molts personatges que ho lliguen tot, però aquestes dones havien de triar i, moltes vegades, són anònimes, perquè han sigut mares, o tenen nom, però llavors no han pogut tenir criatures. En l’àmbit de la lluita passa el mateix. Moltes que han fet lluita política han hagut de deixar de banda aquesta part més familiar.
- Què creus que té d'actual, això, de fet?M'ho dius com a mare primerenca d’un nen d'un any. M'adono ara que és incompatible. Em faig moltes i moltes preguntes quant a feminisme i quant a drets de les dones. Perquè m'adono que allò per què lluitava fa dos anys ja no és allò per què lluito ara, perquè jo ara vull compaginar la meva carrera amb la meva maternitat, i això és molt incompatible amb el sistema. I el sistema comença en aquella època, i encara el tenim ara: patriarcal i, sobretot, capitalista. Tots hem de treballar individualment i els nuclis familiars també es tornen molt individuals i criar és molt difícil. Si no tens l'àvia que et cuidi els fills i has d'anar a treballar, com ho fas? És inviable. A l'obra es veu molt clara aquesta divisió. És un problema que no s'ha solucionat. Hem de triar com a mares i com a parelles. I ara no volem, continuem amb la lluita, no hi ha més.
Eva Vives | Foto: Cedida- El dissabte 9 de març es podrà veure 'Memòries oblidades' als Arcs del celler del Paborde, a Valls...Sí. A la tarda estem a Figuerola, i el diumenge, a la Fatarella i a Castellvell del Camp. Fem un molt bon 8 de març. Vam estrenar a Tarragona i Creixell, perquè l'obra funciona tant a sala com a carrer. Hem trobat reticències en alguns llocs, on et diuen que la guerra va ser un merder i encara hi ha coses obertes. També ens diuen que l’obra és molt republicana, però és que hi havia dones que lluitaven. Al bàndol franquista no hi eren o, almenys, en un sentit diferent de la lluita. No es parla de política, es parla dels drets que volien i als quals no arriben. Enfoquem les protagonistes, l'Aurora i la Teresa, des d'un diferent estrat social. Una noia que ha tingut sort quant a poder tenir uns estudis i l'altra que provenia d’una casa de pagès. Aquesta diferència també podria fer-les lluitar diferent, però s'encavalquen molt l'una amb l'altra i acaben amb les mateixes lluites per aquesta part femenina. De drets, de llibertat, de poder lluitar. No parlem del fet que no els agradessin les monges o que no poguessin ser catòliques. La Teresa defensa que no tots els capellans són iguals i que els dos bàndols en maten. Respectem aquest fet que en una guerra tothom mata. Això no impedeix que elles, com a dones, en el moment que van viure, anessin cap a una idea republicana. Però, al cap i a la fi, entrem molt en com sobreviure a la guerra, des d'un punt femení, i ho fem amb molt respecte.
- La República era la garantia mínima de treure's alguns jous de sobre?Sí, exacte, i perquè anàvem cap allà, perquè arriba la república sense sang, cosa que també s'ha de dir, per votació, i marxa el rei. Elles es troben això, amb el dret a treballar, a estudiar i també amb més drets com a obreres. Clar, si algú em ve a treure això, em resisteixo amb dents i ungles per conservar els drets que ja he aconseguit.
- Qui són, tal com deies, l'Aurora i la Teresa?Són dues noies d'un poble, amigues, que s'han criat juntes i sempre han anat amunt i avall. En tenen una vintena i estan entrant a la vida adulta. L'Aurora ha marxat a Barcelona, a estudiar. S'ha fet mestra de la República i demana plaça al seu poble natal per tornar a casa. Allà l'espera la Teresa, que és la seva amiga, ja casada i amb una criatura petita. Es retroben durant aquesta arribada a la República i veuen que tenen unes esperances de futur molt millors que les seves mares i les seves àvies, però es troben amb una guerra i amb una por a perdre tot això que havien guanyat, a part de perdre la vida i els seus éssers estimats. A més, en una guerra, que crec que és important que ho recordem, que és de les primeres en què els cauen les bombes al poble o a la ciutat. Sense anar al camp de batalla, també reben.
- De quina manera els influencia els privilegis familiars i econòmics de l'una sobre l'altra?L'Aurora és més oberta, té més ambició, té més possibilitats i un punt romàntic. Ha tingut l'oportunitat d'anar a una ciutat gran i veure que les coses són diferents, de llegir, i té aquest punt, potser més innocent, també més juvenil, de l'esperança. I la Teresa està en una lluita constant entre seguir l'Aurora, però mantenir les influències. Té molta la influència materna, quant a les diferents dones del seu llinatge i de la societat. És aquesta por de les dones de si ja tenim aquest dret, no anem a aconseguir l’altre. És el pessimisme que hi havia en les meves àvies, de venir de guerra i canvis polítics, i d’un aprenentatge a base de vivències i saviesa popular que et recorda que en aquest país la pau social és molt complicada.
Una escena de 'Memòries Oblidades' | Foto: Cedida - Com evolucionen durant la guerra, l'Aurora i la Teresa?Crec que hi ha un punt d'inflexió quan l'Aurora ha d'agafar una arma. No ho he viscut i espero que no ho hagi de viure mai, però entenc que hi ha un canvi. Hi ha un clic que el cervell et fa i que físicament també fas. I a partir d'aquí, pots tenir una esperança, però el cansament, els mesos, el fred, ser lluny de casa, perdre amics ho complica tot. Per molta il·lusió i força que hi posis i vulguis lluitar-ho fins al final, veus que vas amb una sabata i una espardenya i els altres van amb avions. Això, i la gana, et fan caure en el realisme. L'Aurora aguanta i no fuig, però quan s'acaba la batalla, tot li cau a sobre. En aquest sentit, convido la gent que vingui a veure-ho i que es fixi en el vestuari, perquè el treballem molt subtilment, però marca els canvis que elles van vivint. Com el país es va apagant. Una guerra, que t'enfonsa en gana, en misèria, en brutícia...
- Què canvia per a elles la derrota i la dictadura?Crec que sobre elles cau socialment un silenci. T’hi trobes, quan fas l’obra, que la gent comença a recordar coses que ningú els ha explicat. Moltes saben que va existir allò, però no ho expliquen i no diran a les seves filles que poden lluitar perquè elles van tenir-ho a prop. “No, no ens posem en política una altra vegada perquè acabem fatal. Callem”. Aquest silenci crec que estronca l'esperança d'aquesta generació de sota, per a qui això no ha existit i que no es planteja poder-ho aconseguir. S'ha fet un salt de dues generacions, i crec que sí, que es troba l'esperança de la següent generació. Portem un retard, però perquè vam fer un pas enrere. Hem d'entendre la nostra història com un pas enrere, no com un buit, com si abans de la dictadura no hi hagués hagut res.
- La Teresa també lluita, encara que no sigui al front…Sí. És gràcies físicament a ella que som nosaltres aquí, perquè van haver de triar. I és clar que lluita. Perquè algú pogués sobreviure, hi havia d'haver algú altre que encara cuidés el camp, que encara munyís la vaca, que fes el pa i cuidés la família. L'obra és, també, aquest petit homenatge a ella, a aquelles dones que sembla que com que no van lluitar ni es van haver d'exiliar, no eren ningú. La guerra també li va passar per damunt: li cauen les bombes a sobre, ha de vendre d'estraperlo i li arriba l'exèrcit nacional... I físicament, li passa per damunt. Hi havia molt masclisme al damunt. Com a dona tenies un problema, fossis del bàndol que fossis. I això és un pes afegit, per les que són al camp de batalla i les que són al poble. El silenci també ve d'aquí, i del dolor físic i sexual. Les guerres passen físicament per damunt, i més a les dones. I si les dones no l'expliquem, qui ens ho explicarà? Ho hem de dir. Elles no ho van dir, però nosaltres podem i ho hem de dir.
- Per què recomanes la gent que vingui a veure l'obra?Per fer un exercici de memòria i també d'homenatge. Però també depèn de l'edat, de les generacions. Perquè, malauradament, hi ha una part de la història que no s'explica als instituts ni a les escoles, o que per qüestions de currículum s'explica a pinzellades. En aquest sentit, l'obra ofereix uns estímuls que proposen idees importants i amb les quals l'espectador pot investigar més. A mi no se m'ha explicat com hem viscut. I potser, preparant l'obra o veient-la, ho he anat entenent. És aquesta llosa del silenci de les àvies i les mares. Per això també és un homenatge cap a un mateix, per posar en ordre el que és de casa de cadascú i adonar-nos que portem la llosa de no voler ser com les nostres mares i àvies, la memòria i l’experiència de les quals hem menyspreat. Crec que anem pel bon camí, tots i totes, però encara ens falta perquè ho portem tot plegat una mica impregnat. Hem hagut de pujar una generació més alliberada i buscar els nostres propis referents, amb la pausa i el sobreesforç que això suposa. També recomano l’obra perquè és molt bonica i per poder veure el Sergi Clofent, el músic, i les actrius Marta Marin Simon i la MA López Llauradó, a qui ara substitueix la Cristina Murillo Galimany, que ho fan molt bé [riu].
- Potser les noves generacions com la teva, o la meva, estem fent un pas endavant...Sí, crec que s'ha entès, també, en el sentit de la història petita, quotidiana. I això fa mirar endins, cap a les nostres pròpies famílies, tot i que crec, també, que això succeeix en un àmbit artístic, literari… El canvi social va molt més enllà, però hi ha inquietud i vull pensar que l'educació també ajuda. A banda, de vegades la memòria històrica queda a l'aire. I les arts escèniques, des d'aquest punt de vista, poden arribar més a través de l'empatia. Agafo un personatge i t'explico què li passa, sigui d'aquí o d'on sigui, i hi connectes, l'entens i després l’integres en el teu context personal.
Web Teatralitzat Instagram Teatralitzat
