Cul-de-sac (1966)

Avui parlem d’un dels primers llargmetratges de Roman Polanski, Cul-de-sac, pel·lícula que conté els elements recurrents del director però que els presenta des d’una vessant en clau d’humor i fotografia pròpia de la nouvelle vague francesa.

L’acció transcorre en un castell reformat del segle XI envoltat pel mar, el qual, amb els canvis de la marea, deixa l’edifici incomunicat cada X temps al quedar la carretera submergida. Un dia, arriba davant del castell Richard (Lionel Stander), qui, amb una ferida de bala en el braç, empenta un cotxe on dins s’està dessagnant el seu company d’atracaments Albie (Jack MacGowran). Richard, veient l’edifici, decideix endinsar-se al seu interior d’amagat per tal de poder trucar el seu cap i trobar qualsevol cosa que pugui ajudar al seu company. Dins el castell viu l’innocent Georges (Donald Pleasence) i la seva dona promiscua Teresa (Françoise Dorléac, germana de l’actriu Catherine Denueve i que morí en un accident de trànsit als 25 anys després d’haver rodat unes 20 pel·lícules en tan sols 8 anys de carrera com actriu).

Polanski és un director que repeteix els esquemes generals en les seves obres: sempre trobem un personatge protagonista que d’alguna manera se sent atrapat (la sensació de claustrofòbia és clau en Polanski) i amenaçat per un món hostil. En aquesta ocasió, aquest rol l’encarna Georges, antic empresari industrial anglès que, havent retrobat l’amor en una dona més jove que ell, ha decidit vendre tot el que té per a comprar un castell perdut al mig del no-res. A més a més, per a fer més evident aquesta sensació d’aïllament opressor, Georges no sap nadar. Trist i dèbil, aquest és un personatge simpàtic, poruc i excèntric, algú simple i divertit que no aprova la violència i la tem, que veu com la gent se’n riu d’ell i de la seva ingenuïtat al casar-se amb una dona promiscua com Teresa qui obertament té relacions a esquenes de Georges, fins i tot podríem dir que davant d’ell. L’actitud d’aquest homenet no és cap altra que conformar-se a ser un extra de la seva pròpia vida, un personatge sense veu a l’hora de decidir i existir pels altres. El castell que comprà per a ell i la seva dona és una presó, la seva ruïna sentimental on és humiliat per Teresa, qui l’enganya i el critica per no ser “prou home”, i Albie, el gàngster groller i brut que se’n riu de Georges amb el vistiplau de la pròpia Teresa. Així doncs, Georges és un personatge un tant ridícul, un perdedor, un individu que la seva bondat i ingenuïtat fan que no pugui impedir que tot el món s’aprofiti i se’n rigui d’ell.

Per a tal de tenir una idea general de l’argument, cal fer una breu anàlisi també de Teresa; i és que cinc anys abans de filmar Macbeth (1971), a Cul-de-sac trobem en Teresa una versió de la clàssica Lady Macbeth. Ambiciosa i manipuladora, vol sortir-se sempre amb la seva i es diverteix a costa del seu marit, ridiculitzant-lo. Teresa és una dona molt més jove que Georges, que només portada casada amb ell 10 mesos i que deduïm que Georges va conèixer en un prostíbul francès. Vivint de l’oportunisme, no dubta en tenir troballes sexuals amb el seu veí i tot aquell home que li aporti aventura a la seva vida. El paral·lelisme entre Teresa i Lady Macbeth el trobem essencialment en com Teresa pressiona constantment a Georges per a que “sigui un home”, empentant-lo més i més cap al punt de no retorn on Georges es descontrola i que horroritza a Teresa. Dir més al respecte, seria desvelar detalls de la trama.

Cul-de-sac, com el nom indica, és un carreró sense sortida, un punt aïllat tant físic com emocional on hom se’n penedeix de les decisions vitals fetes i que veu com tot al seu volant s’ensorra. En aquesta pel·lícula podem trobar els orígens esquemàtics i elementals de les grans obres de Polanski com són Rosemary's Baby (1968), Chinatown (1974), Tess (1979) o The pianist (2002). Amb un humor que potser se li ha quedat antiquat per a alguns, Polanski ens regala una mica més d’hora i mitja de reflexió sobre l’home modern i les relacions emocionals en aquest món des del prisma de l’humor, amb situacions surrealistes i a la vegada versemblants, ja que, tal i com és el món, resulta versemblant el surrealisme d’algunes accions i actituds humanes.