,
08/06/2015
Cinema i Art

Memories of Murder (2003)

Mentre el cinema japonès és ben reconegut a casa nostra, poca gent no posarà cara d’estranyesa si li dius que t’agrada el cinema coreà (del sud, és clar). És per això que avui vull reivindicar una de les industries del cinema més interessants i creixents dels últims anys. De cultura catòlica, Corea del sud és un país asiàtic i que a la vegada se sent europeu, amb excentricitats i encerts d’ambdós bàndols (com són l’humor negre, l’explicitat de la violència, l’atreviment amb el llenguatge i el comportament humà, una gran sensibilitat estètica i filosòfica, etc.) i que podem apreciar en diferents directors com Park Chan-wook, Kim Ki-duk, Kim Jee-woon, Na Hong-jin o Bong Joon-ho, autor de la pel·lícula de la qual parlarem avui, Memories of Murder (o Salinui chueok), la qual té moltes semblances amb la cèlebre La isla mínima (2014).

Memories of Murder, basada en la història real del primer assassí en sèrie de corea, tracta sobre la investigació de la violació i assassinat sota el mateix modus operandi de dones en un poble rural per part d’un detectiu local (Park Doo-man) i d’un que prové des de Seul (Seo Tae-yoon). Ambientada en 1986, la pel·lícula ens mostra una policia violenta i rudimentària, sapastre, sexista (l'única dona detectiu és tractada de secretària i no com a una professional més), mancada de recursos i proves inventades, amb bones intencions però escassa educació policial i humana, dins una societat que encara no ha deixat enrere la violenta dictadura que va tenir el país des de l’any 1961 fins el 1979. Ja en la primera escena, trobem el policia local reconeixent en l’escena del crim el cadàver de la primera noia mentre un grup de nens juguen al costat amb la roba esquinçada de la víctima que han trobat pel terra. Poc després, trobem la segona escena del crim farcida de periodistes, gent del poble i un tractor que passa per sobre de l’única pista que es té de l’assassí: unes petjades impremtes en el fang. Desesperats per la mala fama policial i l’amenaça d’una nova víctima, els policies comencen a agafar diferents sospitosos, els quals torturen per a aconseguir una confessió, confessió que aconsegueixen fins que alguna prova demostra que aquests homes que van succeint-se no són pas els culpables. El policia de Seul, educat i amb idees noves, desaprova els mètodes i pensament del policia del poble, però poc a poc estar encarat davant la naturalesa humana, tan violenta, el transforma en el que rebutja mentre que el policia local s’humanitza gradualment amb l’arribada de l’altre.

La relació policia local—policia de la capital no és pas nova, i de fet és una combinació que  trobem en moltes obres com és el cas de la famosa In the Heat of the Night (1967). El que fa especial Memories of Murder és el seu realisme característic de moltes obres noir del cinema coreà, amb una gran pluralitat de veus i personatges desconcertants. Memories of Murder sap sorprendre, no amaga allò violent sense buscar a la vegada l’espectacle desagradable i té un equilibri elegant i ben articulat entre comèdia espontània i el drama inevitable de la trama. La seva capacitat de desconcert i intriga la fa una pel·lícula que sap construir un bon argument i personatges sense dependre de l’acció per a tal de ser interessant. Tot i ser policíaca, només veiem una pistola i un tret en tota l’obra.

La reflexió principal de la pel·lícula és que l’assassí pot ser qualsevol persona, no algú visualment pertorbat, de cara esgarrifosa, sinó un home normal, corrent, possiblement (no desvelaré si és així) amb feina i una família que s’estima. De la mateixa manera, ens mostra una versió bruta però humanitzada d’una policia que fa la feina que fa perquè creu en la justícia, però no la sap entendre bé, carregada de bones intencions però sense haver fet el pas de la dictadura a la democràcia, la qual garanteix els drets de les persones però també posa traves necessàries a les investigacions. Amb un argument simple però intel·ligent, sense necessitat de ser rebuscat, Bong Joon-ho filma potser la seva obra més rodona, amb un gran treball de rodatge en les escenes clau de pluja i amb personatges intensos i veraços. No fa falta donar la informació mastegada: tot està en la pantalla, ben clar. Qui és l’assassí? Hi ha hagut realment mai una investigació? La Natura, bella però brutal a la vegada, encercla i encén un petit poble coreà i els cors del seus protagonistes. Aquells que no hagin vist mai cinema coreà, tenen en aquesta pel·lícula la porta a una manera de fer i entendre el cinema que els sorprendrà.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.

17/05/2017
Una dona camina sola per les praderes gèlides. El vent feréstec flagel·la el vestit blau i el sacseja entre les plantes. Sembla com si aquest camp, que mira cap al cel, fos ell mateix infinit.
11/04/2017
El món de l’animació japonesa i Catalunya podem afirmar que sempre ha tingut una relació especial.
28/03/2017
L’altre dia vàrem anar a veure Grave, l’opera prima múltiplement premiada de la cineasta francesa Julia Ducournau.
14/03/2017
La literatura moderna neix a principis del segle XX com oposició a la novel·la realista imperant durant la segona meitat del segle XIX.
23/02/2017
Poc després que s’estrenés Tarde para la ira, va arribar a la cartellera també Que Dios nos perdone
06/02/2017
Sovint quan es parla d’una pel·lícula, s’obvia un dels personatges més importants de la mateixa: l’escenari. L’habitació parla de qui l’habita. La ciutat de l’humor i quotidianitat de qui la caminen.
23/01/2017
A la frontera entre Xina, Rússia i Corea del Nord hi ha la prefectura autònoma coreana de Yanbian, din