Irréversible (2002)

A vegades hi ha pel·lícules que consideres bones però que no recomanaries mai. Irréversible n’és una d’elles, perquè és genial, de culte, necessària, la seva polèmica i efecte en l’espectador dóna molt sobre el què parlar; però és una obra terrible, dura, veure-la un sol cop pot ser per a la majoria veure-la masses vegades. Així doncs, faig mal fet i avui recomano Irréversible, però no em faig responsable d’aquells que siguin prou temeraris com per a fer-me cas.

Irréversible és una història que gira al voltant d’una violació, però és més que una violació. És una pel·lícula sobre la naturalesa humana i del temps, de la causa i l’efecte, com en poques hores tot el teu món pot canviar i ja no pots tornar enrere, el que està fet ja és irreversible. Gaspar Noé, francès d’origen argentí, és l’enfant terrible del cinema francès. Experimental i provocatiu, les seves històries i mètodes de filmació desperten incomoditats, insults i admiració. El seu cinema molesta, i el que és més important, provoca debat i preguntes i reflexions molt interessants.

No vull entrar en la trama, atès que fer-ho seria pal·liar el viatge que hom emprèn al visualitzar aquesta obra. Només diré que entre altres coses hi ha una violació, per a la qual Gaspar Noé va deixar la càmera encesa i va fer que tothom se n’anés a excepció dels dos actors implicats. La solitud i indefensió són absolutes. L’escena dura uns 9 minuts i a mesura que passa el temps la desesperació, tedi i nàusea perquè s’allarga i s’allarga el pla-seqüència estàtic resulta esgotador.

Sempre hi ha hagut un distanciament evident entre l’espectador i la ficció. “No és veritat”, ens diem a nosaltres mateixos i sovint ja tenim inconscient aquesta veu. El cinema està ple de morts i atrocitats diverses i ens sentim immunes a aquests horrors. En som indiferents o fins i tot ens ho passem bé perquè “és un espectacle”, perquè “no ens afecta”. La ficció ens permet suspendre en gran mesura els nostres valors morals, en fa ser espectadors amb una actitud diferent a la que tindríem si fos quelcom real. Gaspar Noé filma en les seves poques però potents pel·lícules l’horror amb tanta versemblança i implicació de l’espectador que el nostre inconscient se li desperta l’ètica tot i repetir-nos una i una altra vegada que el que veiem no és real, que no hi ha davant nostre Monica Bellucci essent violada. Perquè aquest és un dels grans encerts de Noé: l’ús de tres actors conegudíssims del cinema francès: Vicent Cassel, Albert Dupontel i Monica Bellucci.

Irréversible agafa el testimoni de l’anterior film Seul contre tous (1998) i fa encara més severament una lectura pessimista, intensa i crítica de la natura humana. Ens posa entre les cordes de nosaltres mateixos i els nostres límits i ens fa qüestionar fins a on arribaríem pel que estimem. Té un contingut extrem, pervers, presentat des d’una forma també molt especial: amb una càmera i música angoixants i una construcció de les escenes en sentit invers, començant pel desenllaç i anant enrere fins una presentació preciosa, quotidiana, lluminosa i d’amor que mai diríem que pertany al mateix que acabem de veure i que atorga un significat molt diferent al visionar-la des del final al principi i no com és convencional. Aquest efecte, a més, ens dóna una sensació de desconcert argumental però que ens va aclarint en retrospectiva i deducció la tragèdia i errors humans que s’han anat succeint.

Aquesta no és doncs una pel·lícula agradable, però sí és una pel·lícula molt ben feta i necessària, perquè insinuar les coses en l’art a vegades no és suficient o resulta pueril, perquè calen més debats, perquè poques vegades s’arriba a tal grau d’aproximació de la ficció a la realitat. Resulta una obra excessiva, però que no crec que sigui en cap cas gratuïta. No es fa des d’una mirada sàdica sinó reflexiva, que mostra horror no per diversió del director sinó per a atacar la consciència. I que ens recorda d’una manera intensa i brutal quelcom molt bàsic: els nostres actes resulten irreversibles.