Yoyo (1965)

Jerry Lewis diuen que digué:

“Dos cops en la meva vida he comprès el que és un geni: la primera vegada mirant la definició en el diccionari, la segona, al conèixer a Pierre Étaix”.

Aquesta és una cita que reiteradament trobem si busquem informació sobre Pierre Étaix i la seva filmografia. També trobem d’ell que ha estat aprenent però ha arribat a la categoria de company d’artistes del cinema silent d’humor físic, el slapstick, com són Chaplin, Laurel and Hardy, Lloyd o Keaton. Més, fins i tot, Étaix ha sabut aprendre de Chaplin els valors d’un cinema còmic però amb consciència filosòfica i social, amb gags d’humor també intel·ligents i fins i tot mordaços.

Però qui és aquest clown silent anomenat Pierre Étaix? Actor, director, guionista, cartellista, mag, músic de diversos instruments, i un llarg seguit d’etcèteres, Étaix nasqué a Roanne l’any 1928. Des de ben petit decidí que la seva vocació seria ésser còmic, i després d'aprendre i guanyar-se la vida en circs i cabarets, treballà com a cartellista i gangman per a Jaques Tati l’any 1954 en la seva famosa pel·lícula Mon oncle, la qual fou rodada finalment amb col·laboració d’Étaix l’any 1958, i triomfà amb el Premi del Jurat del Festival de Cannes i l’Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa. A partir de llavors, Étaix dirigí les seves pròpies pel·lícules –inusualment mudes per l’època– amb les quals rebé premis i reconeixement, entre ells un Oscar al millor curtmetratge per Heureux Anniversaire (1962). L’any 1965 estrenà la seva obra més reconeguda pel públic i la crítica, Yoyo, i el seu èxit no va fer més que pujar fins que l’any 1969 decidí rodar Pays de cocagne, una obra molt àcida i crítica amb la societat de consum, la qual es guanyà les crítiques de la societat francesa i declaracions poc amistoses del propi president de la república Charles de Gaulle. Aquest fet, conduí a Étaix a l’oblit dins del món cinematogràfic, situació que s’agreujà a causa d’una disputa legal arrel de la compra de drets de les seves pel·lícules que provocà que no es pogués projectar les seves pel·lícules durant més de 20 anys. Per sort, l’any 2010 Étaix guanyà l’odissea jurídica en la que es trobà i es varen recuperar i restaurar les seves pel·lícules. És hora, doncs, que es reivindiqui l’obra d’una figura del cinema que hauria d’ésser present en tots els llibres d’art de la mà d’altres cineastes com Chaplin o Fellini, cineastes als quals Étaix imita i en fa homenatges constants a la vegada que reinventa l’humor i el fa propi, segell personal.

Yoyo és la història d’un home ric als anys 20 que viu en un immens palau sol, amb la companyia de desenes i desenes de criats. Avorrit de la seva vida i sospirant per una estimada que no sap on deu ser, un dia veu passar un circ per davant del palau i decideix contractar-lo per a ell sol, fent-lo instal·lar en el pati del palau.

Presentar així l’argument però és dir només sobre els primers deu, potser quinze minuts de la pel·lícula. Aquest és només el tret de sortida de la vida de l’home ric i després el seu fill Yoyo (ambdós interpretats per Étaix). Viatge per Europa tan física com temporalment, Yoyo comença en un palau als anys 20, pel·lícula muda plena de sons i un parell de diàlegs escrits en fons negre. En aquestes escenes podem gaudir de l’exagerada i graciosa manera de fer i del comportament dels majordoms, les excentricitats de l’home que ho té tot i tot l’avorreix, l’humor físic, fàcil i a la vegada original d’Étaix que fa homenatge als clàssics dels anys 20, una etapa del cinema inventiva i apassionant. Llavors arriba el crack del 29, i paral·lelament amb aquest el so: sorgeix la veu. Ètaix afegeix no només la veu sinó que també un cert humor negre, i paisatges en moviment, escenaris bucòlics i la crítica humorística als excessos de la burgesia canvien a altres tipus de reflexions. I llavors la guerra i l’auge del cinema. I més tard la televisió. La guerra freda. La història del segle XX afecta als recursos narratius emprats per Étaix, qui s’adapta als nous temps que ell mateix narra, fent una intel·ligent reproducció de com han anat evolucionant i canviant la manera de fer i gravar l’humor, d’entendre aquest, el com és afectat el món del circ, de l’artista ambulant en aquests contextos.

Si per una cosa sorprèn Yoyo és per la seva capacitat inventiva, tant en recursos narratius i tècnics com pels homenatges a altres artistes i obres que fa sense perdre la seva pròpia essència. De fet, de referències n’hi ha ple, de les més subtils, pensades per a l‘ull cinèfil ben entrenat, fins a les més explícites com quan Étaix arriba a un poble i troba que ja hi ha arribat la competència anunciada en forma d’un cartell dels artistes Zampanò i Gelsomina (protagonistes de la pel·lícula de Fellini de l’any 1954 La strada). Es podria fer una llista de tots els detalls que hi ha, però seria molt llarga i me’n deixaria molts que per la meva experiència encara no conec. Trobem a Chaplin i els altres còmics silents, també el circ de Fellini o la societat que ja apareixia en La dolce vita (1960). Però on més destaca Étaix és per la seva obsessió per la fotografia, la qual són quadres en moviments i alguns plans són de fet reproduccions de quadres cèlebres, com és el cas més explicitat L'Angélus (1857) de Jean-François Millet.

Yoyo és una pel·lícula que s’ha de veure, així de clar em pronuncio. És una obra malauradament oblidada i que mereix la redescoberta per part del món. Divertida sense despertar la riallada, és una obra preciosa amb un clar discurs a favor de la llibertat i valors no materials, l’autenticitat, la qual es troba en la Natura, representada aquesta mateixa pel circ, lloc en el qual la gent s’expressa lliure separant-se de la societat burgesa, la qual nega les passions i s’obsessiona amb l’ordre innecessari i avorrit. Amor, somnis, malentesos, contrastos, decepcions i alegries, Yoyo és una aventura pel temps i el cor que roman fresca avui en dia i que així seguirà mentre l’home sigui home.