Jump to navigation
En un poble txecoslovac arriba el mateix dia una processó de missioners i un grup de còmics ambulants que vénen a celebrar el casament d’una jove del poble. Valerie (Jaroslava Schallerová) viu sola amb la seva àvia. Jove, bonica, innocent, recoberta pel blanc de la puresa, viu inquieta la dicotomia i contradicció de dos mons que se solapen i sagnen: les pors i prohibicions de la religió i els mites i contes institucionalitzats, i el despertar i transició del seu cos i la seva ment a la maduresa. Valerie and Her Week of Wonders és una història surrealista de vampirs, com a metàfora de la maduresa sexual d'una noia que li arriba la regla i altres canvis físics i mentals que no sap com enfrontar a causa de la seva educació cristiana, de mites, pors i prohibicions.
Per a tal d’il·lustrar aquest període femení intens de canvis, pors i experimentació, el director de la Nova Onada Txecoslovaca Jaromil Jires ens presenta una agosarada (Txecoslovàquia tornava a estar sota el control i opressió soviètica) proposta surrealista de vampirs, incest, pederàstia i amors lèsbics, història farcida de colors i simbologia fins a la saturació de la nostra ment.
El món de Valerie és un món confós, on no sabem què és real i on comença allò oníric. I tampoc és que ens hagi de preocupar el poder discernir entre la realitat i la falsedat; no, falsedat no: màgia. Valerie and Her Week of Wonders (o Valerie a týden divu, en el seu títol original) és un deixar-se anar, una proposta màgica on tot és veritat i mentida: és la realitat imaginada i metafòrica d’una noia que està deixant de ser nena. I en tenim tots els símbols, religiosos i lírics: el color blanc, la fura en el galliner, la sang dels vampirs, l’aigua i el foc, les flors, les criptes secretes on passen les coses “dolentes”. Sens dubte, com a surrealista, aquesta és una obra on beu de l’imaginari popular freudià, amb imatges com Valerie amagada rere uns barrots (el JO, la part conscient) observant una parella fent l’amor entre uns arbustos (l’ALLÒ, l’inconscient, els nostres desitjos ocults) mentre entre la gàbia i els arbustos passa una professó de monges vestides íntegrament de negre que es cobreixen el rostre ( El SUPER-JO, la moral, les pors, allò que ens oprimeix).
Valerie és la protagonista d’una pel·lícula sens dubte estranya per a la narració tradicional. Té uns vampirs molt vistosos i interessants, herència estètica del Nosferatu (1922) de Murnau; però no és exactament una història de vampirs. De fet, la història en sí és el de menys, tan inconsistent i caòtica que serveix més aviat d’excusa per a un assaig poètic d’allò més apassionant, amb una successió sovint brusca d’escenes tant fascinants com confoses. Inspirada en la novel·la homònima de Vitezslav Nezval i l’Alicia de Carroll, com aquesta Valerie serveix com a vehicle passiu que és sacsejat pels vents i capritxos dels altres personatges, malvats pels ulls de la tendra i confosa Valerie. No obstant, quan està preparada, ella mateixa esdevé activa en la seva vida i perd la por al pecat, la mort, la condemnació dels seus desitjos i amors, i se’n riu de les seves antigues creences i les desmenteix. Tot i així, aquestes no les perd. Simplement és més gran, més valenta, més experimentada, ja no s’amaga quan en el bosc ballen les dones amb un home i participa de la disbauxa; però segueix essent una nena, producte de la seva educació, de les pors culturals, dels mites, els vampirs, les bruixes i l’infern. Segurament va inspirar la també magnífica pel·lícula de Neil Jordan The Company of Wolves (1984), la qual, relativament més tradicional, canvia els vampirs per homes-llops.
Valerie and Her Week of Wonders és una de les últimes meravelles de la Nova Onada Txecosclovaca. Intensa i experimental, plena de colors i imatges belles, expressa amb valentia i bogeria maneres diferents de narrar cinema, amb mètodes i símbols intel·ligents i complexos que demanden segurament un segon visionat atent, i fins i tot, esgotador, si es vol desentranyar tot el que pot arribar a amagar i dir aquesta pel·lícula. Una delícia que no us podeu perdre!
Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.
