Jump to navigation
El Rei CarnestoltesÉs una figura que governa el temps del desgovern. Període de disbauxa, caos, llibertinatge i fecunditat. La setmana presidida per aquest monarca no és que sigui el món al revés. Més aviat es tracta d'uns dies en els quals les festivitats del substrat cultural catòlic, des del punt de vista cristià no poden ser enteses més que com un període caòtic. De fet, bona part de les festes dedicades a Dionís i el seu sèquit de semi Déus i Déus menors eren celebrades en aquest període. Mènades, èquids amb cos d'home, divinitats fàl·liques i nimfes participen de les propietats dionisíaques de la protecció d'algun conreu, veneren alteracions de consciència a partir de la ingesta d'algun aliment, celebren el misteri de la mort i la resurrecció o aludeixen a la fertilitat com a estímul, "per provocar i afavorir l'adveniment de la primavera", com assenyala Joan Amades. Més endavant, la tradició catòlica va aglutinar aquestes celebracions paganes, les referents al cicle de mort-resurrecció sota un sol nom, el de Tots Sants i cap al s. IX, de la mà de Gregori IV (795-844) les va traslladar totes, excepte la pròpia, a l'1 de novembre, segons Ronald Hutton.Les representacions d'aquesta figura a la Catalunya Central són variades i singulars. Aquest període de desgovern podia ser representat per una baralla entre un noi jove, vigorós, símbol de la primavera i un altre de vell, xaruc, que representava la fi de l'hivern. Una altra representació que donaria continuïtat a la Mare de Déu de la Llet de la Pobla de Claramunt -entesa aquí com la Candelera- i l'inici d'un nou cicle, després de la fi del període nadalenc, és la testimoniada a Martorell, on una dona vella alletava a un infantó. Amb tot, a la major part del territori català la figura del Rei Carnestoltels acostuma fer-se present a les poblacions sobre d'un èquid, talment com era representat en el mite el sàtir Silè o vinculat amb la figura de Príap. A Cardona hi ha el testimoni d'una festivitat oblidada que data segle XVIII, on el Rei Carnestoltes -un ninot- era llençat a les banyes d'un bou perquè l'esbocinés, donant pas a la Quaresma. L'herald entrant a Barcelona anunciant el Carnaval / Font: Costumari Català - El Curs de l'any.
Els balls i la fertilitatUn dels mites grecs recollits per Robert Graves parla d'una deesa primigènia que va ser fecundada pel vent que ella mateixa provocà al dansar, de la qual en van néixer totes les coses. D'aquesta manera, podria ser que el mite recollís un inici de cicle i assenyalés l'adveniment de la primavera, un nom que manté gairebé la forma original del llatí i que s'utilitzava per assenyalar un període proper als solsticis, sota la forma de primavera d'estiu -per la temporada actual- i primavera d'hivern -per assenyalar la tardor-. Sigui com sigui, aquesta també va ser l'època romana en què es celebraven d'una banda, les matronàlies i de l'altra, les festes dedicades a Príap, com recorda l'exposició 'El sexe en l'època romana'.El ball desenfadat, "molt gras de paraules i lliure de gestos" com descriu J. Amades era un ball típc durant el Carnaval de les treballadores dels molins paperers de l'Anoia, com també ho era el dansot, amb un caire més llicenciós. Una altra dansa típica era el Ball de Gitanes, un espectacle que encara avui es pot veure a Sant Vicenç de Castellet, però ubicat en aquest cas durant la Pasqua de Pentecosta. Aquestes danses, com altres tradicions, sobretot les relacionades amb Santa Àgata, eren practicades exclusivament per dones i en alguns casos, si els homes hi participaven en podien sortir bastant mal parats. I no sabem si per casualitat o perquè s'ha begut de la tradició, però durant el Carnaval de Sallent s'hi esdevé una activitat exclusiva de les dones, la 69a.
Els animalsSi en un primer moment, les figures que representaven les deesses de la fertilitat eren petites estatuetes femenines amb els atributs exagerats, ben aviat van aparèixer figures masculines que les van acabar suplantant en les representacions i els panteons mitològics. Simone de Beauvoir explica a 'El segon sexe' que aquest canvi en les figures subjectes a veneracions es succeeix en paral·lel amb els avenços en l'agricultura i la ramaderia, amb el progrés tecnològic que en permet el cultiu i la doma. D'aquesta forma, el misteri de l'agricultura -el cicle de mort i resurrecció dels vegetals- que havia estat patrimoni de l'esfera femenina va passar a ser dominat per l'ús de la tecnologia, d'àmbit masculí. És per aquest motiu que els bous i altres animals de càrrega -vinculats amb l'arada- eren venerats per aquestes festes, les quals en l'actualitat ja protagonitzen activitats per Sant Antoni i durant aquestes dates de febrer, les disfresses d'aquests animals eren les més comunes en les representacions.Durant tot el mes de febrer trobem en el Costumari català d'Amades cançons de maridatge, on les joves canten motius per trobar promès. Des de la tradició catòlica és considerat un mes propici per als prometatges matrimonials i seguint amb les analogies de l'antiguitat, el jove que es trobava en el primer any de fadrinatge era anomenat poltre. Aquest mes també conté un santoral femení molt vinculat amb l'aigua i és que en la tradició medieval, segons Joan Coromines, els gorgs, els rius, les fonts i les deus eren propietat de deeses, fades, nimfes i figures paganes femenines a qui es venerava. La majoria d'aquests llocs podien ser anomenats sota un mateix mot, mare.Com comenta en Richart Matteoli “Tot i que les manifestacions han canviat, d'alguna forma l'espiritualitat s'hi ha mantingut latent”.
