Jump to navigation
Per què els agrada el reggae als nens i nenes?El reggae és una música que sorgeix del carrer, d’origen popular. Això fa que les seves melodies i harmonies siguin simples però a la vegada carregades de ritme i energia. Creiem que la música tradicional, popular i infantil de Catalunya també compleix aquest tipus de característiques, ja que en bona part és un requisit perquè pugui ser transmesa via oral. Així doncs, de la confluència entre la música jamaicana i la música popular catalana n’obtenim un resultat carregat de senzillesa i força. Melodies fàcils de recordar, harmonies lògiques, i una descàrrega de ritme que comporta una invitació constant al ball.
Què pot explicar-los la música jamaicana d’arrel?La música jamaicana sempre s’ha construït a partir d’una barreja de confluències de diferents músiques d’arreu del món. Els jamaicans, tal com fem nosaltres amb el Reggae per Xics, agafaven una mica de tot arreu i ho cuinaven a la vegada per obtenir-ne un nou plat. En el cas que ens ocupa, doncs, parlar de la música jamaicana dels anys 50-70 també suposa parlar, indirectament o directament, de blues, jazz, rock’n’roll, soul, pop...
El 22 d'abril, estreneu disc de celebració dels 10 anys de Penguins i 5 de Reggae per Xics. Quins temes hi podrem escoltar? Heu comptat amb col·laboracions d'altres artistes?El disc de Penguins és un petit homenatge a tot allò que les bandes de jamaicanes han fet tota la vida, que és agafar temes famosos d’altres estils o de bandes sonores de pel·lícules i versionar-los en clau de reggae o ska. A ‘Tell Mama’, a més, hi tenim la col·laboració de l’Alba Pérez amb la seva espectacular veu de soul. El disc d’aniversari de Reggae per Xics va en la mateixa línia que els anteriors, però amb unes quantes sorpreses. Hem volgut convidar uns quants artistes perquè ens ajudin a donar-li el seu color personal, i comptem amb la col·laboració de Dani Nel·lo amb el seu saxo inconfusible a ‘Les bananes’, de Carles Belda, Marc Serrats i Joan Garriga cantant el popurri del ‘Pobre músic de carrer’, de la veu de llagrimeta de Ramon Mirabet a ‘He mirat el prat’, on en Genís Bou ens ha preparat uns arranjaments de vents i violins, tocats per membres de l’Aupa Quartet i el Conjunt Atria. En una reedició de ‘Puff’, hem tingut també el luxe de comptar amb la veu en alemany de Dr. Ring Ding, que no necessita presentació, i la veu en anglès de Juanma Villa, que és del Vallès però quan el sents cantar t’hi jugaries el que fos que és nascut a Kingston. En definitiva, hem volgut celebrar el nostre aniversari amb un munt de músiques i artistes d’estils diversos, i esperem que el resultat us agradi!
El pròxim salt és al Festival Strenes el dia 17 d'abril. Què n’espereu?A l’Strenes, hi presentarem el nou show, que pretén posar una mica més d’èmfasi en la teatralitat de l’espectacle. Hi sonaran temes de tots els discs i, a més, tenim una sorpresa preparada amb tres corals de Girona, que han elaborat uns arranjaments i unes coreografies fabuloses i ens acompanyaran en unes quantes cançons. A més del nou show, també hi presentem el nou disc i donem el tret de sortida a la nova gira d’aquesta temporada, amb un calendari força farcit de concerts. Aprofitem per recordar que l’agenda, que intentem tenir sempre actualitzada, es pot consultar al nostre web.
Quin regust teniu a la boca després d’aquests deu anys dalt dels escenaris?És evident que en deu anys, i en una banda amb tants components, hi passen moltes coses bones i algunes de no tan bones, però el regust de boca és, sense cap mena de dubte, sensacional. En aquest temps hem vist com un projecte que va sorgir gairebé per casualitat ha anat creixent i ha anat agradant al públic, i això no té preu. Venint d’una tradició 100% amateur, als Penguins sempre ens ha agradat fer tot el que puguem nosaltres mateixos, és una mica allò de si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. Els dissenys dels discs, les webs –fins i tot els jocs que hi havia a la primera web- els arranjaments, l’attrezzo, les notes de premsa, la gestió tècnica, edició musical… La veritat és que, més que músics, semblem una mena de cooperativa multidisciplinària. Potser això és el que més satisfacció ens dóna, el fet de veure que tant de treball i la confluència de tants perfils diferents va donant el seu fruit a poc a poc.
Fem una mica de memòria. Com va néixer el projecte infantil?L’Oriol, el guitarra melòdic de la banda, és professor de música a l’escola La Roureda de Sant Esteve Sesrovires, on cada any hi conviden alguna banda per celebrar la festa de Santa Cecília. L’any 2010 va proposar que hi anéssim nosaltres, i és aleshores quan vam decidir fer alguna cosa especial, ja que tindríem un públic completament diferent del que ens venia a escoltar habitualment als nostres concerts nocturns. Així doncs, ens vam posar a adaptar cançons populars i, sense saber-ho, vam fer néixer el primer repertori de Reggae per Xics, que va ser justament el que vam immortalitzar en el primer disc.
Us caracteritzeu per trencar amb l’animació més tradicional. És un objectiu que us vau marcar?Aquest trencament no parteix de cap objectiu o premissa concreta. Senzillament aquesta és la forma amb què ens expressem millor i com creiem que millor podem connectar amb el públic. Nosaltres no som actors, per tant, necessitem mostrar-nos com som nosaltres mateixos, mantenint el nostre humor i la nostra forma de ser a dalt de l’escenari a l’hora d’interpretar la música. En part, però, creiem que és una evolució lògica. Nosaltres també hem crescut amb els LPs d’en Xesco Boix i la Pataqueta. Senzillament, fem el mateix però amb el nostre llenguatge. Això no vol dir que sigui ni millor ni pitjor -ni tan sols més modern- que molts altres tipus d’animació infantil.
Els menuts de casa estan acostumats a grups d’animació reduïts. En canvi, vosaltres porteu una colla de 12 músics dalt de l’escenari. Quina és la reacció del públic?Reggae per Xics neix de forma espontània i gairebé de retruc, amb l’única voluntat de passar-nos-ho bé. El fet que no sorgeixi com a projecte empresarial amb la voluntat de treure-li un rendiment econòmic concret, fa que cometem la insensatesa de ser 12 músics a dalt de l’escenari.La reacció per part dels nens és de sorpresa en contemplar tanta gent i tants instruments a dalt de l’escenari. Des de la nostra visió privilegiada, és curiós veure com es dediquen a contemplar durant tot el concert els diferents instruments i seccions. Ara miro una estona la bateria, ara una estona els vents, ara una estona la guitarra…
A banda de la branca infantil, també feu música per a adults. Com feu el canvi de xip? Quin canvi de concepció hi ha a l’hora de crear per a nens i per a adults?Essent sincers, aquest canvi de xip gairebé no existeix. El missatge és el mateix, només canvia una mica la forma de transmetre’l. Un dels exemples és que aquests darrers dos mesos ens hem tancat a l’estudi per gravar nou disc de Reggae per Xics i també de The Penguins (adults). En un mateix cap de setmana, gravàvem indistintament cançons dels dos projectes, una darrera l’altra, sense adonar-nos que havíem passat d’estar tocant 'El monstre de Banyoles' a una versió en ska del 'Down in Mexico' dels Coasters. Les toquem amb la mateixa intenció i intensitat, les vivim igual.
Recordeu alguna escena especialment entranyable de tots els concerts que heu fet?La primera anècdota ineludible va ser un concert nocturn de Reggae per Xics que vam fer al ja desaparegut Rude Club de Poble Nou. Encara no havíem gravat el primer disc, però ja s’havia anat escampant que els Penguins ens dedicàvem també al públic infantil. Total, que ens van embolicar per fer l’espectacle familiar a la matinada. Sembla mentida, però és en aquest concert tan peculiar on el Jordi, de Buenritmo, ens va proposar que treballéssim amb ell i enregistréssim el primer treball, i aquesta relació ens ha portat a centenars de concerts arreu del territori i uns quants discs més! I d’anècdotes entranyables en recordem un munt! A l’Aliança del Poble Nou, va venir tantíssima gent que la policia va haver de venir a regular el trànsit perquè s’havia format un embús de cotxets infantils. Hi ha un grupet de famílies que ens segueixen allà on toquem, i cada vegada que vénen ens preparen alguna manualitat o alguna sorpresa. Algunes d’aquestes treballs manuals els tenim exposats al local d’assaig com a autèntics trofeus. Ens hem trobat amb pares que havien estat músics de grups que nosaltres anàvem a veure quan érem adolescents. Costa expressar el que se sent quan et passen aquestes coses, sort que acostumem a tocar amb ulleres de sol i no se’ns nota quan se’ns humitegen els ulls!
