Jump to navigation
Miri senyor jutge. No em faci parlar del meu avi. Jo a penes el vaig conèixer i a més el meu pare em va explicar que era molt excèntric així que no li podria dir res bo d'ell. Però suposo que és el que vol sentir. Bé, si és així li diré quatre coses. No em miri així, jo només vull la seva herència.
Sé que el meu avi escrivia blogs a una plana web anomenada www.surtdecasa.cat. Bé, no era pas ell qui ho escrivia però ell era qui s'enduia la fama. Tenia una secció anomenada Filosofia 200mg. Com podrà observar era pretensiós. Crec que va començar a escriure per intentar atreure a alguna noia, això sempre em va dir el meu pare. Escrivia regular, que és pitjor que escriure malament.
Suposo que algun amic seu, en un intent desesperat per rescatar-lo de la misèria, va intentar ajudar-lo escrivint-li la majoria d'articles. Això que ha dit abans vostè és mentira per tant. El meu avi mai va saber escriure decentment i el seu títol de filòsof només fa que posar en dubte el mèrit del concepte en sí. El que li puc assegurar és que si agafa un escrit del seus no entendrà res de res. Intenti llegir-se “La diarrea dels feixistes”, allò sí que era escrit per la seva mà i li puc assegurar que és per cagar-s'hi.
Li recomano, però, que per salut no intenti llegir-se mai “Els jutges fan olor a vellut”. Em sembla indigne que una persona insinuï que les conclusions a què s'arriben als jutjats tenen més a veure en una recreació literària que en una investigació científica. Què vostès sempre vagin amb llibres d'Agatha Christie no li dóna dret a fer suposicions malvades. Ell era dolent, molt dolent. I sí, vull els diners que va aconseguir escrivint. Em fot ràbia ser una obra d'ell i sento que se m'ha de compensar per tant sofriment.
Miri si era mala persona que al cap d'un dia de morir ja feia una olor insuportable. Era un sàdic, li ho asseguro. Quan jo era petit em va dedicar un relat: “Records de la iaia”. Quin fill de p..., la iaia era el ximpanzé que ell tenia a casa i que jugava amb mi com si jo fos una titella. Encara avui recordo que un dia, després de veure whisky (perquè l'animal bevia) i de què el meu avi es poses a dormir la mona la iaia me va començar a gronxar com si fos la seva nina.
Sap? Sap perquè li conto això? Per què un dia es va atrevir a escriure sobre la seva família i damunt ho va fer en castellà. Sí senyor, tenia devoció pel castellà. La seva obra més pretensiosa “el cura es el más turbador del pueblo" parlava de nosaltres i ens despullava el malparit, amb paraules ens va deixar en pilotes. Sempre doble sentit senyor. I la gent en canvi em pregunta per ell, i en vol saber coses d'ell i jo només vull oblidar-lo. Perquè la gent no és allò que sembla. És molt fàcil escriure un text i que tothom t'alabi però qui havia de suportar la iaia era jo. Sí senyor.
Vull tots els seus diners. La iaia no se'ls mereix. Per acabar li confessaré una cosa. Un dia em va dir: no te'n fies de ningú que per nom es diu novel·la. Mira si era arrogant que deia que Roman volia dir novel·la en francès i que tot en ell era un relat i que mai ningú sabria allò què era veritat i què era mentira en els seus relats. I en els seus escrits no figura ni a una plana el concepte de veritat. Jo dec ser la seva mentira més gran. Bé, ja callo que ara és el torn de la iaia. Tingui la meua declaració en compte.
La foto és de César Valdés
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
