Jump to navigation
Les Illes Medes són un clàssic de la iconografia empordanesa. De camí cap a l’Estartit, ens pot semblar que, més que no pas un arxipèlag, resulten la continuació natural del massís del Montgrí. La semblança geològica entre la costa de Torroella i les Illes és una evidència. Per això mateix, resulta prou obvi que, en algun punt del passat, abans que el mar s’hi fiqués pel mig, eren una mateixa cosa. Apropar-s’hi, des d’on sigui, és un espectacle embriagador. A títol personal, us recomanem la calmada panoràmica de les Medes des del cim de dos punts emblemàtics de l’Empordanet: el castell de Begur i el de Santa Caterina. Si el dia és clar, és una bona festa visual. Des de la platja de l’Estartit, la visió és diferent: imponents, davant l’espectador, les illes s’erigeixen a una distància de capbussada. A poc més d’un quilòmetre del litoral, hi veurem la Meda Gran, principal illot, la Meda Xica, el Carall Bernat, de notòria forma fàl·lica, els Tascons, Ferranelles i el Medallot, poc més que rocs vistos des de la costa.
Entorn protegit des del 2010, a dia d’avui, la única manera d’apropar-se a les Medes és a través de les excursions que organitzen diverses empreses de la zona. El fons marí, riquíssima font de corall, és un sorprenent i colorit espectacle visual. Fer-hi una bussejada, més o menys profunda segons les capacitats de cadascú, és un must-do del turisme bravenc. Flora i fauna marina a banda, també hi podreu descobrir dues embarcacions submergides: el Reggio Messina i l’Avenire, impressionants esculls artificials. Si per això o per allò altre sou poc amants de les immersions, us recomanem alguna modalitat d’excursió amb vaixell. Pareu esment a les coves i túnels que envolten les Medes, menció especial a la Roca Foradada, un emblema de la Costa Brava. Podreu gaudir també d’una remullada a mar obert, entre aus marines icòniques. Els gavians argentats, concretament, són un clàssic de la zona.
Virant ara cap a la muntanya, albirem, imponent des qualsevol racó de l’Empordanet, el massís del Montgrí. Barrera natural entre l’Alt i el Baix Empordà, l’aparença és més aviat suau i agradable, gens abrupte en tot cas. Des d’on ho veu servidora, centre neuràlgic a l’Empordà petit, sempre es veu a prop, i per als locals fa sensació de casa. Al cim, hi ha l’inacabat castell de Santa Caterina. En l’imaginari col·lectiu, aquesta construcció és l’anell de la mà del bisbe que dibuixen les muntanyes. A la punta, fins i tot s’hi intueixen els peus que, amb els ditets, comproven la temperatura del Mediterrani. Per veure-ho, acceptem-ho, la primera vegada fa falta imaginació. Un cop, però, albireu la imatge, ja no us la traieu de sobre. Geològicament, destaca pel caràcter calcari de la roca. Des de lluny, els seu aspecte és absolutament personal i distintiu: “d’un color de coll de tórtora sobre un fons de flor de farigola, morada”. Als peus del conjunt muntanyós, la plana del Baix Ter, amb els seus aiguamolls i la desembocadura del riu Ter. Passejar-hi és pura gatzara. Els plànols que trobareu, molt ben detallats, facilitaran la tasca als més desorientats.
