Canet Rock, any 2014.

Avui ha aparegut a la televisió pública catalana una notícia si més no interessant. El Canet Rock reneix de les seves cendres i es tornarà a fer aquest estiu del 2014. El 1975 va tenir lloc a Canet de Mar, el festival més multitudinari, amb prop de 25.000 espectadors on es cridaven consignes en contra del franquisme i clamant la llibertat del poble català. La premsa internacional el considera fins i tot el “Woodstock català”. 39 anys més tard, al senyor Mainat li ha semblat adient reviure aquest festival.

He quedat prou estupefacte per la notícia, més que res per l'animadversió que em provoca sentir parlar aquest home. En cosa de minuts (no sóc massa ràpid de reflexes) he caigut que fa uns anys, amb la publicació de la revista nº 100 de la revista Enderrock i que vaig comprar, adjuntaven la pel·licula del Canet Rock, així que no he trigat gaire a posar-me'l a veure.

En trec bastantes conclusions, algunes gràcies al documental i d'altres que ja havia tret en aquests minuts que he trigat a descobrir que tenia el documental (potser no sóc tant lent, no ho sé).

Un dels factors més importants que em porta a escriure el post és el missatge que vol transmetre aquest festival. L'estiu del 1975 el gran fill de buda ja estava a les últimes i el missatge reivindicatiu era únicament el de llibertat. L'any 2014 que estem vivint, ens presenta grans fites, una situació precària d'un govern amb polítiques retrògrades emmarcada en una crisi per a la joventut de classe mitjana. Potser no vivim en èpoques tant diferents malgrat els quasi quaranta anys que els separen.

Al 1975 el moviment hippie estava en plena efervescència, així que no és d'extranyar veure les pintes que portava la gent aleshores ni la quantitat de psicodèlia que hi trobàvem.

Al 2014 el moviment independentista està a punt de vessar el got (amb efervescència també, és clar), així que no hi ha millor clam que el d'una multitud exigeix.

El 1975 hi havia hippies, i si hi ha hippies, hi ha música extranya. Amb la música extranya aconseguien arribar a l'èxtasi (suposo). Per tant, és d'entendre que hi haguéssin actuacions tipus:

- Pau Riba

- Orquestra Plateria

- Maria del Mar Bonet

- Ia & Batiste

- Companyia Elèctrica Dharma

- Oriol Tramvia

- Jaume Sisa

entre d'altres...

No són màxims exponents de la qualitat musical tot s'ha de dir, però què volia la gent? Sentir-se lliure,no? Doncs suposo que, per sentir-se lliure s'havien de col·locar, i no trobo millor música que aquesta per a fer-ho.

Exemple clar:

Fins aquí bé, més o menys. Ara començo a vomitar.

Any 2014. La gent què vol? Col·locar-se també. A més, intueixo que hi haurà grans clams a la independència així com sentir-se lliure ballant i descohibir-se.

Les actuacions però, són aquestes:

- Manel

- Els Amics de les Arts (em costa saber de quines...)

- Blaumut

- Els Pets (no se'ls aguanten ni ells...)

- Txarango

- Delafé y las Flores Azules (?)

- Caïm Riba (Fill de Pau Riba: físicament igual, però no es col·loca)

- Gerard Quintana (PLEGA JA!)

- Gossos

- Joan Dausà (“L'alegria de la huerta”)

- Love of Lesbian (No he trobat cap emoticona vomitant)

- Mishima

- Pinker Tones

Val més una llista de grups que mil paraules. La reivindicació la festa i l'alegria no seran precisament el que publiqui la premsa l'endemà del festival.

D'aquí em sorgeixen alguns dubtes existencials sobre el panorama musical a Catalunya. S'ha convertit Catalunya en un país homosexual? Crec que sí, almenys aquells qui trobin el cartell atractiu. Jo no sóc català. Renuncio.

Podria estar estona destruïnt país, però deixo per a vosaltres la resta. Voldria però, abans d'acabar, citar a Pau Riba, profeta de la Nova Cançó al qual mai he suportat, que respon així a la següent pregunta:

- Creus que ajudes a la cultura catalana tu?

- Sí (rotund).

- Fent què?

- Destruïnt-la! (Que gran!)

Algun d'aquests grups és més que en Pau Riba? Al meu veure, només es salvaria Txarango.