Trenta anys...

La setmana passada vaig acostar-me al MNAC per veure l'exposició dedicada a Lluïsa Vidal (1876-1918), pintora, dibuixant i il·lustradora catalana, una joia artística poc coneguda fins el moment. A banda de quedar meravellada per la bellesa expressiva de la seva obra, sobretot en la clarividència dels retrats, va venir-me al cap, altre cop, el rol de la dona en la societat de Vidal. Una vida domèstica, íntima, que es contrau cap a l'interior mentre veu com l'home marxa, disposat a menjar-se el món. L'artista va morir als 42 anys, sense descendència, mancada d'una vida convencional, i deixant un llegat artístic absolutament envejable. 

Em vaig aturar davant d'una maternitat preciosa durant una bona estona i vaig pensar que, en realitat, ben poques coses havien canviat. Potser, de cara a la galeria, sí, però no en profunditat: una dona de més de trenta anys, soltera, sense fills ni marit és vista i reconeguda d'una manera totalment diferent a un home en iguals condicions. I una dona, amb menys de trenta anys, complint amb les expectatives, amb fills i un marit continua carregant amb el pes més important de la llar: cuidar, donar, reguardar, fer caliu...

Encara es veu com a progressista una dona que, com la pintora, decideix prescindir d'aquestes normes i marxar a París per formar-se com ho fan els seus coetanis. No és tan sols que això es vegi trencador i atrevit sinó que, l'acte de restar a casa (cuidant, donant, resguardant i fent caliu), és vist com quelcom avorrit, poc colpidor i conformista. I és ben curiosa aquesta percepció perquè jo sempre he cregut que no hi ha cosa més brutal i revolucionaria que relacionar-se amorosament, i fer-ho de veritat, que no és fàcil.

La dona no té dues cares, ni l'home, òbviament. No hi ha dues maneres de relacionar-se amb el món. El carrer i la casa no viuen renyits i la tendresa del refugi no és responsabilitat de cap gènere. Considero que, a part de permetre a la dona fer la seva com ho fan els homes, el que cal, més aviat, és veure i comprendre les persones en la seva totalitat, deixar que siguin, simplement, sense haver d'estar a cap lloc concret movent-se d'una o altre manera. Deixar-nos ser, en totes les nostres capes i facetes, contradiccions i matisos, fent el possible per no jutjar-nos i concebre el temps d'una manera menys limitada.

És veritat que el sistema s'encarrega prou (i massa) de que tot això ens sigui complicadíssim, per tal que haguem de catalogar, col·locar i fer requadres, però jo sempre he estat convençuda que hi ha coses molt més potents que qualsevol sistema econòmic: la llum, el color, la força de les textures, la carn, el tacte de la pell, la revelació d'un retrat impressionista...

La setmana que ve faig trenta anys: no tinc marit, no tinc fills, no tinc grans ambicions laborals i cobro pràcticament el mateix que fa deu anys, però alguna cosa en mi diu que, a dins, hi ha la mateixa potència latent d'aquesta maternitat exposada al museu. Perquè, com vaig aprendre d'un bon llibre, no som el que ens passa.