La Mort de Louis XIV (2016)

Ahir vaig veure l’última pel·lícula del banyolí Albert Serra, un dels cineastes més innovadors del panorama europeu, i també potser dels més difícils de veure. De tant en tant en sentia a parlar a la universitat entre alguns companys, i sempre era un director que tenia pendent però que mai m’acabava d’atrevir. Albert Serra mateix afirma no haver estat mai en un rodatge o haver vist mai a algú dirigir actors. Ell simplement, sense haver estudiat mai, un bon dia va agafar una càmera, actors no professionals, segurament coneguts seus, i va decidir rodar un cinema molt meditatiu, pausat, lent, d’estètica interessant i molta improvisació. I és clar, per més que m’agradi el cinema d’avantguarda, quan saps aquestes coses necessites un dia tranquil i mentalitzat per a veure pel·lícules així, i mai arriba el dia.

Però ahir va arribar el dia de veure La Mort de Llouis XIV, producció francocatalana que pel que tenia entès era la més accessible a la vegada que interessant i ben feta de l’autor. No sé com serà la resta de la seva relativament breu filmografia, però he de dir que aquesta precisament m’ha agradat, i molt.

Per una vegada no hauré de patir en estripar el final d’una pel·lícula. El títol ho diu tot: aquesta obra tracta sobre la mort del rei sol; i no fou aquesta causada per una batalla amb tints èpics o una mort envoltada de confabulacions històriques enrevessades que semblen tretes de novel·les d’època. No, la mort de Lluís XIV va ser una mort banal com la del Tirant que després de tantes conquestes caigué víctima d’una pulmonia. El rei francès morí als setanta sis anys d’una inesperada gangrena a la cama esquerra que no va ser advertida a temps. Menys un breu inici i escasses escenes, veiem a Lluís XIV (interpretat pel gran Jean-Pierre Léaud en una actuació que hauria de passar a la història) sempre atrapat en la seva habitació, reposat al llit, desganat, amb problemes per respirar, de veu dèbil i cansada. Aquesta és una pel·lícula sobre el temps i l’esgotament, sobre la malaltia lenta i cruel, sobre l’ésser humà en els seus últims dies disfressat de rei.

La Mort de Llouis XIV no és una pel·lícula en el sentit tradicional de la narració, sinó més aviat una experiència. És una obra plena de fina ironia, luxe barroc i desencant, d’un món solemne y ridícul, de supersticions i ciència ingènua i altament experimental, de grans colors, perruques i un intens clarobscur. Albert Serra ha sabut aprofitar els escrits deixats per membres de la cort per tal de construir el microcosmos miasmàtic i agònic de la seva pel·lícula. Filmada estrictament amb llum natural i amb sons de natura i festes llunyanes, el personatge del rei i dels qui el vetllen queden exclosos de la vida, en un univers malaltís de fotografia impressionant. I és que aquesta és una cosa que cal destacar de la pel·lícula: la imatge és exquisida. Llum natural i càmera estàtica, cada pla es tan bo com un quadre d’autors com Rembrandt ( de debò que no exagero), amb subtils moviments i sons.

Però encara hi ha una cosa que m’ha agradat més de la pel·lícula i que volia deixar pel final en forma de reflexió: el tractament que fa Albert Serra de l’argument. El banyolí no opina, no influeix, no participa: ell, com si hagués viatjat en el temps, deixa la càmera encesa en la veritable cambra de Lluis XIV i deixa que gravi sola. No és aquesta doncs una pel·lícula on hi ha grans reflexions i monòlegs sobre el pas de la vida i la mort, la biografia d’un home tan important, el tempus fugit, etc. No, Albert Serra simplement grava com si fos un documental, sense imposar opinions, sense dirigir el pensament o mirada de l’espectador més enllà de la tria de plans i de personatges. I això m’encanta. Perquè el món no és narració; som nosaltres que interpretem el món i li posem. I amb aquesta pel·lícula som així, com ratolinets amagats en un armari de la cambra reial, espiant els espasmes del rei, de rostre de cera i pulmons que es cremen, veient passar la multitud de metges i xarlatans, les dones de la cort, els criats, tot aquest circ que està allà amb o sense nosaltres, i que decidim interpretar, llegir, sentir, on podem trobar de manera molt rica i complexa multitud de reflexions filosòfiques només si nosaltres volem buscar-les. Si no, res; amb o sense nosaltres el rei morirà al final, acompanyat amb una frase magistral del metge amb un to que m’ha semblat atractivament provocador.