Dir el que som...

L'altre dia una bona amiga em comentava que n'estava una mica farta de la qüestió que constantment li formulava una coneguda seva: 'i què, com va la feina?'. Em deia 'Anna, és que em sorprèn que sempre em faci la mateixa pregunta quan precisament el més interessant i determinant en el meu dia a dia comença quan en surto, de la feina'.

I és ben cert, aquest tipus de preguntes són un clàssic entre les relacions burocràtiques i, fins i tot, entre les afectives, que és el que fa més basarda. Tenim tan coll avall que l'important és el camp laboral que hem perdut el nord alhora de relacionar-nos-hi. Valorem i ens interessem pels altres en relació amb la seva manera de guanyar-se la vida, quelcom que té molt més a veure amb el capital econòmic que no pas amb la realització i la creativitat personals. És el triomf total del capitalisme i un fracàs humà estrepitós. Malgrat això, encara queda gent que quan dorm hi deu veure clar i, com si d'una petita gàl·lia resistent es tractés, continua reconeixent-se de maneres molt diferents i distintes. Es crea un abisme d'incomprensió entre aquesta gàl·lia i la resta del món.

El sistema econòmic neoliberal guanya la batalla en el moment en què perfora la nostra autoestima des del fons i canvia la nostra perspectiva de manera absoluta i implacable. Realment s'ha de reconèixer que és una pandèmia pràcticament infal·lible. Ja no parlem del que som sinó del que fem. No som escriptors, ni artistes, ni cantants. Ara diem que escrivim, que pintem o que cantem. I ho fem amb la boca petita, com si ens fes vergonya, justament perquè hem acabat lligant estretament la creació amb l'èxit monetari. Si allò que faig és reconegut pels altres i es tradueix en diners, aleshores és vàlid, sinó passa a ser una afició que tinc perquè mira, em surt així i no molesto a ningú. I ja és curiós perquè precisament l'art ha de tocar el crostó.

Penso que cal un canvi radical, que no significa agressiu ni violent, sinó que remet a l'arrel, justament per tallar en sec aquesta poderosa estructura mental. Em ve al cap un magnífic i brutal Kirk Douglas interpretant a Van Gogh, potser el seu millor paper, tot discutint amb Gauguin sobre la seva manera de captar i percebre la naturalesa. El seu amic li diu que ha d'aprendre a controlar-se, que hi ha massa matèria en els seus quadres. Pintes massa de pressa, li diu. Potser ets tu que mires massa ràpid, li contesta ell. És ben sabut que Van Gogh només va aconseguir vendre un quadre, gràcies al seu germà que hauria de tenir un monument, i que justament pocs contemporanis l'anomenaven pintor. Però ell creava per calmar el seu torrent interior, per fondre's amb la llum i el color, perquè no tenia altre remei. No podia fer altra cosa que seguir pintant, sortia de les entranyes, sometitzava.

Les nostres creacions han de parlar d'allò que som i d'allò que representem i crec que és una trampa abandonar-les pel fet de no ser recompensades des de fora. Amb això no estic dient que no puguem sentir benestar dins el nostre lloc de feina, sinó que és a les nostres mans deixar de descriure'ns tan sols a través d'aquest. Jo no sóc els diners que guanyo, els companys de feina o el grau de responsabilitat que ocupo. De la mateixa manera que Van Gogh no era la quantitat de quadres que va vendre, ni la gent que el reafirmava, tampoc era un home amb una malaltia mental. Van Gogh era la força del color, la potència dels grocs, la sensibilitat del camp, la honestedat dels pagesos...

Emily Dickinson va viure una vida introvertida i hermètica, que es tancava en ella mateixa construint un mur amb el món exterior. Una barrera que la va separar de tot sistema establert i de tota convenció social. La seva productivitat poètica, però, no tenia límits i, tanmateix, quasi no va publicar en vida. Ningú gosaria dir que no fos poeta i és que allò que expulsava al paper tenia a veure amb allò que cobria tota la seva caixa toràcica.

Però tot això ens fa por. Contemplar un art tan sincer fa mal els ulls, cega. Igual que hom sent temor al veure un amic i deixar que parli, preguntar-li qui és, què el mou, què sent. Deixar que respongui, que la pintura flueixi. És molt més còmode un i què, com va a feina? Però això no destaparà res, no farà tremolar cap ciment i tot seguirà exactament igual.

Recordo un dels meravellosos diàlegs entre Robin Williams i Matt Damon al 'Indomable Hill Hunting': '¿Sabes qué? No puedo aprender nada de ti ni leer nada de ti en un maldito libro. Pero si quieres hablar de ti, de quién eres, estaré fascinado. A eso me apunto, pero no quieres hacerlo, tienes miedo, te aterroriza decir lo que sientes… Tú mueves chaval.'