Gabriel Ventura: "La poesia és perillosa, fa pensar, fa néixer, apassiona"

El poeta empordanès Gabriel Ventura publica el seu segon llibre 'W'

Arnau Margenet

20/03/2017

Llibres

“Els poetes són persones que han conservat els ulls de nen”, d’aquesta forma tan rasa i clarivident definia l’escriptor barceloní Noel Clarasó la mirada del poeta, una mirada que, potser per minoritària i poc lucrativa (o precisament per això), esdevé alhora en la més honesta, valenta i genuïna del ram literari. La poesia és l’antigènere, l’alliberament de tota lògica establerta, on fons i forma són elements flexibles i mal·leables, i on el món de la percepció, l’instint i l’existencialisme supedita al de la raó. El preu que ha de pagar per conservar aquest grau de puresa és alt: la poesia és l’aneguet lleig –massa críptic, massa ‘raro’– de gairebé totes les editorials, sovint sotmeses a la voluntat del diner i a la tendència editorial de torn. I aquí la ficció mana.

«La ciència-ficció cada vegada m’interessa menys»

De gairebé totes les editorials, dèiem. Perquè també n’hi ha que de la poesia en fa lluita i bandera: essència editorial. És el cas d’Edicions Poncianes, una petita editorial de Barcelona que empara la literatura petita, especialment aquella que no té por a trepitjar territoris ignots a la cerca de nous horitzons creatius. Una alquímia que dóna fruits de sabor pur i intens, sense additius ni ‘pesticides’. L’obra de Gabriel Ventura (Barcelona, 1988) n’és un cas clar. Sense haver arribat a la trentena, aquest fill adoptiu de l’Empordà (a cavall entre Cadaqués i la ciutat comtal) és un dels poetes amb més volada del panorama literari actual. Ara publica el seu segon volum titulat ‘W’, una obra multiformal, o en paraules del seu editor Jordi Carulla: “inclassificable i anticonvencional”.

- Després de publicar el poemari 'Ignar' (Edicions Poncianes, 2013), 'W' (Edicions Poncianes, 2017) representa la teva primera incursió a la ficció, per bé que toca diferents formats, com la poesia, l'epístola, inclús la imatge. Com neix 'W', o quin ha estat el seu itinerari creatiu?
Inicialment W havia de ser una trilogia de poemaris protagonitzada per W, personatge que dóna nom al llibre, com una sèrie de còmics. Just a l'època que vaig escriure els primers textos, poemes, etc. estava redactant la meva tesina sobre la ucronia i les distopies. En aquell moment llegia molt Philip K. Dick, Alan Moore, William Burroughs, Grant Morrison, Ursula K. Le Guin, Lovecraft, els clàssics de la ciència-ficció... De tots aquests, a dia d’avui, el que encara llegeixo amb certa assiduïtat és Burroughs, mestre total, un visionari. La ciència-ficció cada vegada m’interessa menys. Tinc la impressió que, possiblement, ha estat el gènere més determinant del segle XX, fins i tot m’atreviria a dir que el més important, perquè ha anticipat moltes de les coses que vindrien després. Però el segle XXI reclama nous gèneres, noves formes, més nòmades, gasoses, inestables... una literatura més trans. També llegia molta filosofia, sobretot contemporània, Sloterdijk, Agamben, Deleuze, Butler, Flusser, Preciado, i renaixentista (Bruno, Ficino, Maquiavel). Volia escriure una sèrie de llibres de poemes amb argument i protagonista, trames, subtrames, conceptes i idees de fons...

- Una poesia més propera a la ficció i l’assaig?
Exacte. Últimament utilitzo l’expressió poesia assagística, que explica prou bé alguns dels experiments de W. Una poesia que pensa, que dubta, que camina, que explora, una poesia en perill constant d’extinció. Quan vaig considerar que ja tenia prou material per al primer llibre, vaig canviar d'opinió i vaig decidir deixar de banda la trilogia i centrar-me en un sol llibre, ampliar-lo, introduir-hi més capes i nous elements. Construir una espècie de llibre-laberint, un microcosmos amb les seves pròpies lleis. El llibre es va acabar convertint en una maleta on anava guardant i ordenant tot tipus de textos i experiments... Per exemple, els poemes-màquina, que són un poemes escrits i pensats com a escultures textuals o objectes. Se'm va acudir la idea, per altra banda, d'ampliar la història de W, i explicar-la també a través de cartes i imatges. Finalment, el sentit del llibre va aparèixer durant el procés de muntatge de totes aquestes peces, és a dir, durant la maquetació. La maquetació va ser una part molt important del procés, i la vam fer entre la Rosa Tharrats i jo. En paraules de Fernand Deligny, va ser un procés aràcnid, erràtic... No m'agradava la idea d'escriure una ficció o una història de principi a final, la fal·làcia inquisidora de la linealitat (en el fons, la fal·làcia de la tradició). Es tractava de construir una mena d’aleph, un objecte que expliqués simultàniament moltes històries des de punts de vista diferents (poemes, cartes, imatges, collage, escultures textuals...). Finalment, el resultat és aquest llibre portàtil, o llibre-maleta, com m'agrada anomenar-lo.

- El llibre, de fet, és en si una proposta de gènere literari. És 'W' també un manifest contra el 'com', la ortodòxia literària i els límits creatius?
Si W fos un manifest, m’agradaria que fos a favor de. A favor de la diferència, a favor del desconegut, a favor de la felicitat, a favor de la llibertat i l’alegria, a favor de la lentitud, a favor de les contradiccions, a favor de l’improbable i de l’impossible. W és un llibre utòpic, en cert sentit, una utopia, una mena d’illa on tot funciona amb unes normes pròpies i estranyes, quasi sempre absurdes (encara que a mi no em semblen gens absurdes). Si els ortodoxos volen trobar-hi ortodòncies, vull dir, ortodòxies... les trobaran, però transvestides o despullades. Els hi regalo. Que els ortodoxos es parin a pensar una estona, que llegeixin W i no facin veure que no existeix, que és el que sol passar a la literatura catalana: quan una cosa no s’entén, no agrada o sembla fora de lloc, s’esquiva. És alguna cosa més sofisticada que el silenci. Potser té a veure amb la por, la por a la llibertat. Apropeu-vos a l’àlien, ortodoxos...

- Et veus escrivint ficció pura i dura, o seria trair aquesta vocació exploradora?
Sí que m’hi veig. Em veig escrivint assaig, novel·la, conte, crònica, articles per tot tipus de revistes... però sempre traçant ponts entre totes aquestes formes de l’escriptura: ponts, túnels, portes, trampes i capses secretes. En això em sento hereu del grandíssim, estimat i admirat Roberto Bolaño. “Déjenlo todo, nuevamente lánzense a los caminos.” Sobretot m’agrada explorar, no saber què passarà quan escric. Així que generalment em passa que començo escrivint pensant que aniré cap a una direcció i, de sobte, em trobo en un lloc que no m’esperava. I ja no sé si sóc jo, el personatge o l’escenari, el que guia la història. D’això en dic el mètode Gombrowicz, un altre dels mestres feliços i estimats. També es podria dir mètode Indiana Jones, l’expert saltimbanqui de ponts.

- Comentaves recentment que 'W' podria ser un llibre auto-editat, però afortunadament has rebut el suport d'Edicions Poncianes, una editorial que sembla decidida a explorar la relació entre literatura i art. Com has viscut el procés editorial?
Deia que W podria ser un llibre autoeditat perquè és un llibre molt lliure que difícilment encaixaria en cap col·lecció convencional de poesia o de narrativa catalana actual. Per altra banda, als USA, avui en dia, l’autoedició és un fenomen habitual entre autors joves. Penso en molts escriptors i escriptores de l’Alt Lit com Noah Cicero, Joshua Jennifer Espinoza o Gabby Bess, que van començar publicant en blocs o en petites editorials, pràcticament autogestionades. O en altres autors que no formen part de l’Alt Lit, però que també han publicat de manera independent com Mark Z. Danielewski o Sergio De La Pava, que es va auto-editar A naked singularity, un llibre que ha acabat convertint-se en obra de culte. L’autoedició és una via magnífica i preciosa per donar a conèixer obres que, d’altra manera, potser no es podrien trobar. Entre els artistes es practica bastant, i ho celebro, però a la literatura catalana encara impera una visió molt conservadora de les auto-publicacions, sembla que no és “seriós”... En tot cas, aquí, poques editorials s’arrisquen a publicar un tipus d’obra així, fins i tot les anomenades “editorials independents”. Però Edicions Poncianes s’hi ha atrevit, i tant el procés com el resultat han estat un viatge meravellós, amb moments d’incertesa i moments de gran alegria, on he après moltes coses. Amb la Rosa, mentre construíem el llibre, amb en Jordi, l’Alba i l’Eduard durant el procés d’edició, amb l’Albert de Gràfiques Ortells... i amb tantes altres persones que han anat aportant la seva visió del llibre mentre l’anàvem maquetant i dissenyant. Ha estat una sort. Encoratjo més editorials literàries a publicar obres imprevisibles i rares, a trencar convencions... Fa falta més imaginació, més llibertat, més esperit crític.

- El 21 de març se celebra el Dia Mundial de la Poesia, però sembla que dedicar-li honors no fa revifar un gènere que viu en l'agonia permanent, oi?
Li estàs preguntant a un fanàtic de la poesia. Jo escric poesia des de l’adolescència i en continuaré escrivint tota la vida. Rilke era el meu ídol, després vaig descobrir el Houellebeq poeta... extraordinari! M’agrada molt més que el novel·lista. Sylvia Plath, Anne Sexton, Artaud, Auden, Beckett... Et sona Ren Hang? Crec que els que viuen en l’agonia són els que no llegeixen poesia. Estan bojos! D’altra banda, és una idea molt típica del neoliberalisme més conservador: negar la força de la poesia... Una energia que es troba a tot arreu, en els llocs més petits i humils, i que es capaç de transformar el món. La poesia és perillosa, fa pensar, fa néixer, apassiona, com deia Lorca, “la poesía quiere amantes, no lectores”. L’amor, una altra eina de la transformació. Els poetes que accepten aquesta agonia són uns covards i no m’interessen. S’ha d’escriure feliç, sense pensar si el que fas té sentit o no. Crec que només així arribes a llocs interessants. O, si més no, t’ho passes bé, que al final és el que compta: divertir-se.

- Si viure de la literatura ja sembla una quimera a la mà d'uns pocs privilegiats, viure de la poesia és en si una figura retòrica. O es pot viure de la poesia?
Potser hi ha gent que en viu. No és el meu cas. És una passió massa irracional, massa capritxosa... Sí que és cert que, per exemple, al món anglosaxó existeix la possibilitat de guanyar-se la vida només amb la poesia, i força dignament, a través dels programes d’escriptura de les universitats, residències, beques, traduccions, premis, publicacions remunerades en revistes, etc. El mes passat vaig traduir el llibre d’una poeta australiana molt jove que està perfectament introduïda en aquest sistema. Aquí, de moment, aquest sistema no està prou consolidat o és molt precari, sobretot entre la gent jove, que va més per lliure. Però trobo que ja està bé. El sistema universitari anglosaxó és molt competitiu però tothom escriu igual, aquí hi ha més diversitat. És més emocionant.

- Què té l'Empordà que bressola tants artistes? O és un tòpic?
Crec que és un tòpic. A l’era de la dispersió els artistes són nòmades, es mouen per projectes, es desplacen allà on poden treballar.

- Tens un lloc preferit a la comarca on anar a no fer res?
El camí de les oliveres, a Cadaqués, quan despunta el sol. Si pot ser, a la primavera.

---

Recepta de la felicitat

1) amb la palanca obres el crani d'Amber Heard

2) apareix un cel del segle XVII

3) el cel es capgira i esdevé l'oceà Atlàntic vist des de la suite

del millor hotel de les Açores

4) en una hamaca un periodista esportiu dicta la columna del divendres

5) llavors el periodista esportiu pensa en les constel·lacions de plàncton que,

com grans megalòpolis, dominen el fons marí

6) ara és un dijous molt llunyà de la infància

7) tornes a casa, camí de l'escola