'La casa del criminal', de Juan Carlos Elijas
'La casa del criminal'
Mira com s’enfronta la paraula
contra la mort. Com les seves mans
l’arrosseguen tan puntuals cada nit.
Com aquesta segona pell de l’homicida
s’adhereix a la memòria
fins a acabar parlant tota sola.
Quina solució per a aquest pou
d’expressions a l’ús,
quin drac inacabable
difon les flames
contra la culpa d’assassí?
Es mira les mans i es pregunta
si de cas van perdonar la rancúnia.
Li pentinen, li estrenyen la gola,
li rasquen els racons més prosaics,
l’adverteixen del seu crim
en aquesta ciutat subterrània
on mai el respir es sufoca.
Les mans recullen l’aixovar
i trobaran la llosa a cel obert
després d’un pòrtic qualsevol:
les joies als seus punys,
la iniciació als ritus dionisíacs,
aquest sol nocturn,
la claredat del Poema.
Les mans emmanillades el condueixen
davant Minos, el seu judici i la seva metrologia:
la presó de les paraules,
la penitència sempre del que s’ha parlat,
la llum mínima de l’hivern
i a canvi, aquest mar de gòtics cavalls
amuntegats en un llenç,
els foscos tarongerars del no-res,
la vida d’allò que és gairebé sensitiu.
Juan Carlos Elijas
'Flors a les parpelles' (Aguaclara, 2014)
També et pot interessar
- Inicieu sessió o registreu-vos per a enviar comentaris