Jump to navigation
- Com et converteixes en músic?Quan jo era menut, al poble, ser músic significava ser un músic amateur. Un paleta o un pagès que després de treballar anava a tocar a la banda. Tenint en compte això, els meus pares volien que estudiés una carrera. La música no els semblava que pogués ser una professió.- Quina és la primera vegada que descobreixes què és l'art?Quan el meu professor Antonio Salcedo em va ajudar a captar el llenguatge no escrit que hi havia en les creacions. Això va ser quan estudiava Història a la Universitat Rovira i Virgili, a Tarragona.- Què vas aprendre d'ell?Recordo que ens feia mirar un quadre o una escultura i ens interpel·lava: Veieu que el seu autor ja passa de l'efecte formal i busca l'essència de les coses? - Com ens enfrontem a la música les persones del carrer?La música s'està chilloutitzant. Ens posem música per a sentir-nos bé, per beure'ns el nostre gintònic. Però la música ha de ser capaç de provocar qualsevol altre estat. Si no, acabarem vivint en un món de sopor i d'autocomplaença. Quan escoltes una obra clàssica, com reconeixes l'estructura, et produeix una espècie de confort, però per exemple quan escoltes una obra de Joan Bages, on les formes no són tan evidents, has de sortir d'aquesta zona de confort per viure-la. No tothom està disposat a sortir-hi. Jo estic cansat de sentir a persones que em diuen que no entenen la música que toco. És que la música no cal que l'entenguis! T'has de deixar portar i veure què et suggereix tot allò que escoltes.
Joan Martí-Frasquier- Tenim por a experimentar amb coses que no tenim un referent?Sí. I no només com a públic, entre els músics també passa. Com més grans ens fem, més necessitem recolzar-nos en les nostres referències. Jo això ho noto molt amb els xiquets menuts. Una xiqueta de 8 anys va venir després d’una actuació a dir-me: "Això és una passada!". Ells capten la física del so sense tants complexes.- Quan comences a explorar?Jo mai m’he considerat dins del mainstream. No és que hagi estat un xiquet rar, però sí que m'ha agradat fer coses diferents de la resta. Quan ets adolescent o et vols integrar en un grup, o, vols sentir-te diferent. Jo em sentia millor fent la meva.
- Quins eren els teus gustos?A l’època de l’institut, jo escoltava simfonies de Xostakóvitx, mentre els meus amics escoltaven els Dire Straits.- Quina relació tens amb el teu instrument?Intento veure’l com una eina. No sacralitzar-lo com fan altres músics.- Com et vas apropar al saxo?Jo volia fer violí, perquè havia sentit una melodia de Mendelssohn. A la banda, em van dir de fer saxo. "Va home, que falten saxos, i així podràs tocar abans a la banda". Al llarg de la meva carrera musical ja vaig anar tirant cap al baríton. Els instruments greus sempre m'han tirat més. Sempre tinc tendència a escoltar les línies del baix més que el cantant, i per descomptat, més que les lletres. - Els músics teniu una altra manera de pensar?Jo crec que sí. Hem treballat unes relacions espai-temps que no es donen en el llenguatge escrit. En la música el temps és molt important. Si fas una nota més curta o més llarga pots fer caure tota una orquestra.- Això us marca en la vostra quotidiana?Crec que sí. Desenvolupem un pensament més racional per un costat i un llenguatge més abstracte, per l'altre. Un llenguatge més relacionat amb les sensacions. Un so ha de produir un sentiment. És el mateix que quan veus un mim. Els mims no parlen, però amb els seus moviments poden recrear imatges i sensacions. Treballem com un mim, sense dir paraules has d'intentar reflectir imatges entre el públic. Stravinski deia que la música en sí no expressa res, que els sons no expressen. Ell no creia en aquest afany per dir que la música comunica. La música són sons. Un mateix so a algunes persones els pot produir tristor i a altres els pot reconfortar. La música no té una funció idiomàtica.
Joan Martí-Frasquier i Anna Zaera a la Cafeteria Bombó- Quin seria el teu so del últims temps?Des de sempre he treballat per tenir el màxim ventall de sons possibles, per buscar sons particulars. Al meu darrer concert, a Pont de Suert, vaig tocar una suite de Bach per a violoncel sol i composicions més contemporànies. Havia de produir des de sons avellutats a sons més àcids. No busco un so en concret, sinó tenir una gran llibreria de sons.
Joan contesta...
Normalment esmorzo: Civada amb cereals ecològics
Compartiria un cafè (a la Cafeteria Bombó) amb: Algú amb qui pogués aprendre
En diumenge el que més m'agrada fer és: No tenir horaris
El plat que més m'agrada cuinar: Pasta
El meu paisatge més inspirador: El Delta al juliol, vist des de la Torreta (La Ràpita)
Pensaments recurrents abans d'anar a dormir: Tenir la feina feta
L'últim regal que he fet: Roba de nadó
Una cançó: Alguna de Tom Waits i Frank Zappa
Un llibre: '1984' de George Orwell
- Com veus el panorama artístic a les Terres de l'Ebre?El veig com una guerra de guerrilla, cadascú fa la seva. Hi ha molt potencial creatiu. Estem en una zona en que l'entorn natural ens marca molt. Crec que tots som persones fortes perquè dedicar-se a l'art o al pensament en una zona rural no és fàcil.- Ens marca el lloc on hem nascut?Crec més que l'origen, és el procés el que et marca. En el meu cas, crec que el fet de tenir dificultats per dedicar-me al món de la música, m'ha fet més resistent després. Haver-te de desplaçar a Tarragona, Barcelona I després França per estudiar, quan al teu poble la música era considerada una activitat amateur, marca. Un camí que mai és pla, et crea caràcter.- Aquest esforç ve de temps enrere en el teu cas?Sí. La història ve de llarg. Els meus avis materns van tardar dos dies per arribar de Jaén a La Ràpita. Van venir de Vinaròs a La Ràpita a peu. Avui en dos dies fas la volta al món.- Què vols fer ara?M'agradaria dedicar-me 100% als meus projectes artístics. Necessito trencar. Em trobo en un moment en què necessito fer coses noves. La tasca de professor és fantàstica però demana molta dedicació i no sempre és compatible amb la vida artística.- Vivim en una societat on té massa pes la forma, més que l'essència?De vegades tinc la sensació que sí. Tots els processos administratius, crec que posen impediments i et fan perdre les ganes. Hi ha molts professors cansats i cremats. El llibre d'Orwell '1984', que era ciència-ficció, ara és totalment realitat. Tots formem part d'una cadena de producció. No et permeten fer massa cosa més enllà perquè el mecanisme ha de funcionar perfecte.- Els professors han de fer moltes tasques...Sí, els professors ja no són com abans. Ara no només has de demostrar tenir molts coneixements en la teva matèria, sino a més d’ensenyar, has de saber gestionar grups humans d’edats diverses I també tenir-ho tot molt ben documentat. Estem en uns moments de canvis molt grans. Dubto que un dels professors a qui jo més admirava quan estava a la Universitat, l'arqueòleg l'Eudald Carbonell, li fessin fer tot això. - Què vas aprendre d'ell?El concepte de ser una persona polivalent i íntegra. Era un molt bon líder. Recordo que va ser una de les primeres persones a qui vaig dir: "Deixaré la carrera per fer música". I em va contestar: "Em sembla molt bé, el que tu facis, al 200%". És la persona que sense ser músic m'ha influït més. La seva capacitat per relacionar coses m'admira.
