Vanessa Pey: “No només tenim una sola cara sinó que en tenim moltes”

L’artista exposa fins al 20 de novembre a la Galeria Antoni Pinyol de Reus

Arnau Martínez

27/10/2017

Arts

La mirada és segurament el tret identitari de Vanessa Pey. Una artista a la que costa definir tenint en compte el mestissatge dels seus treballs. De diverses imatges, ella en crea una de nova que dibuixa una altra realitat. Només necessita un gest, uns ulls, una escultura, qualsevol cosa que sembli ínfima, ella la transforma fins al punt de crear-ne gairebé una de nova. Ha exposat a països com el Canadà, Alemanya o Holanda, però aquest mes no cal anar tant lluny per veure la seva obra, que s'exposarà fins el 20 de novembre la Galeria Antoni Pinyol de Reus acull una selecció de les seves composicions.

Utilitza tant la fotografia analògica com la digital, aquesta última li aporta la “immediatesa i el retoc”; l’analògica “té una textura diferent”, apunta

La Vanessa selecciona les persones que li interessen per alguna cosa, no sap ben bé el que, un pressentiment es podria dir. A partir d’aquí, fa una sessió fotogràfica i grava en vídeo, intenta que la sessió “funcioni, que l’altre interactuï amb tu perquè es creï una cosa autèntica entre el fotògraf i qui tens al davant”, explica la fotògrafa tarragonina. Dels vídeos tria els frames que més li agraden i amb les fotos comença la composició. Utilitza tant la fotografia analògica com la digital, aquesta última li aporta la “immediatesa i el retoc”; l’analògica “té una textura diferent”, apunta. Amb tota aquesta barreja, la Vanessa aconsegueix un look cinematogràfic molt propi.

La Vanessa va començar fent fotos, després es va decidir per treballar-les “amb la voluntat d’expressar-me”, indica. Llavors estudiava Dret i no li agradava i a finals dels anys 90 s’interessa per la fotografia, la mirada i la imatge. Volia expressar-se ella però a la vegada que aquesta nova imatge que composava impactés i ho ha aconseguit. La seva obra et remou.

A través dels ulls, de la mirada, la Vanessa vol arribar a l’interior de les persones i treure la barrera que assegura que tenim entre l’interior i l’exterior. Una barrera que ens “autoimposem”, manifesta la creadora. Les imatges més antigues de l’exposició de Reus són de 1998 i les més noves del passat mes de juny. Les del 98 són unes mirades que enganxen, t’atrapen i et fascinen, passaries hores i hores contemplant-les. Segurament cadascú hi veuria una cosa diferent. “Modelo una realitat subjectiva”, comenta la Vanessa. I és que la realitat, tal i com és, “no m'agrada gaire”, afegeix.

L’última sèrie de composicions, la de 2017, són tres imatges d’una fotografia d’un rostre sobreposat. Acabes veient uns retrats distorsionats, desdibuixats... És això el que vol la Vanessa, mostrar la visió més autèntica del que som, “no només tenim una sola cara sinó que en tenim moltes”, conclou.