Goretti Martínez
,
15/12/2017
Arts

Maria Rosa Ferré: “Abans tenia obligacions i ara, devocions; i les devocions me les administro jo”

La fotògrafa ens parla de la seva particular manera d’entendre la fotografia i la intensa relació que la uneix amb el paisatge penedesenc

Foto: 

Cedida
Amb 38.000 fotografies penjades a internet i un estil molt personal, la fotògrafa vilafranquina Maria Rosa Ferré és una de les millors ambaixadores del Penedès. Les seves imatges arriben lluny i serveixen per descobrir un paisatge penedesenc tan espectacular com real i quotidià. Avui inaugura al celler Jean Leon (Torrelavit) l’exposició ‘La vinya es vesteix de tardor’.
"No és només la foto, sinó que intento conèixer la història que hi ha al darrere"

- Quan vas començar a dedicar-te a la fotografia i per què?
És una història curiosa i senzilla. Jo vaig treballar 42 anys a Caixa Penedès. A mi sempre m’havia agradat la fotografia i havia fet fotografia analògica però em dedicava bàsicament a treballar. I mira que viatjava per tot arreu, per feina, però no vaig portar mai una càmera al cotxe. Mai! L’any 2011, quan la caixa va tancar i 500 persones ens vam quedar sense feina, em vaig trobar amb 57 anys i sense saber què fer. Total, que el meu fill, a qui també li agrada molt la fotografia, em diu: “Saps què? Et regalo una càmera i t’obro un blog”. A mi m’agrada escriure i m’agrada la fotografia. I em diu, “a partir d’aquí ja t’ho faràs”. A un fill no se’l pot decebre. Però m’hi vaig posar i em va agradar tant que tot va anar rodat. Ara tinc varis blogs, 38.000 fotos penjades a internet, una pàgina web, estic preparant un llibre... I les xarxes socials. Si no hi ets, no existeixes. Les faig servir per compartir les meves fotos i és a partir d’aquí quan m’han vingut totes les oportunitats. També et diré que una de les persones més sorpreses per com ha anat tot plegat he estat jo mateixa. Vaig començar a formar-me, vaig anar a conferències, cursets, etc. Però crec que hi ha dues coses que les has de tenir innates: la mirada fotogràfica i la sensibilitat. Són bàsiques. Si no les tens, no tires. I després un altre tema: el paisatge. El paisatge que tenim a casa nostra, un paisatge penedesenc que canvia quatre vegades l’any. No cal anar lluny a buscar les imatges que vull fotografiar, les tinc a la cantonada. A mi m’agrada sortir (a fer fotos)! A vegades persegueixo les tempestes o surto a les sis del matí a veure les gebrades però no me’n vaig gaire lluny. Aleshores m’he especialitzat molt en paisatge penedesenc.

- De les teves fotos sorprèn això, que és un paisatge molt proper per als penedesencs però resulta espectacular.
Sí, és que el tenim aquí mateix. El que passa és que no el trobaràs arran de carretera. No et pensis. Jo, vambes i a córrer! He trepitjat camins i camins que ni sabia que existien. L’any passat, a Sant Sadurní d’Anoia, em va passar una cosa curiosa. Em vaig equivocar de camí i vaig anar a parar a una muntanya. I quan sóc allà dalt, em giro i veig un espectacle impressionant: els presseguers florits. Vaig pensar, “això és impossible!”. Eren vinyes, rabanisses, presseguers... Una combinació espectacular. Aquest any hi he de tornar, a veure si me’n recordo del camí. És que, a cada moment, el paisatge és diferent. A vegades, per una foto, hi he anat deu vegades: al matí, a la tarda, al migdia... Buscant la llum.


Una de les fotografies de 'La vinya es vesteix de tardor'

- Per com ho expliques, la fotografia és per a tu una autèntica passió. No et fa mai mandra?
No! I tampoc vull vendre les fotos. Si me les prenen, m’enfado; si me les demanen, les regalo. Però no les vull vendre perquè no és aquest l’objectiu. L’objectiu és gaudir, passar-m’ho bé i veure el resultat del que estic fent. Des del 2011 porto 115 premis, 500 projectes col·laborats, 28 exposicions, 171 fotos a la televisió, he estat jurat una desena de vegades, he fet un llibre i he col·laborat en altres. A partir del llibre que vaig fer amb la M. Del Pilar Valero (‘Calidoscopi’, 2015), ha passat una cosa molt curiosa. Una senyora s’ha dedicat a pintar les fotos del llibre. I estem preparant una exposició que reculli la visió realista de la fotografia i la interpretativa de l’aquarel·la. Les acompanyem amb poemes del Santi Borrell.

- D’aquests 500 projectes en els quals has participat, n’hi ha algun que recordis especialment?
Col·laboro habitualment amb la DO Penedès i l’Institut del Cava i hi ha molts cellers que em demanen fotos, així com restaurants, per a les seves cartes. Són tants projectes que no me’n recordo! També he col·laborat al llibre de fotos de la festa major de Vilafranca ‘Instants’ (2016), de l’Ignasi Blanca.

- Ara que parles de la festa major de Vilafranca... També et sents còmoda fotografiant temes que no són el paisatge?
El meu entorn natural és el paisatge però també m’hi sento còmoda en altres àmbits. Per exemple, col·laboro de forma desinteressada amb la residència Inglada Via (Vilafranca del Penedès) i els hi faig el seguiment fotogràfic i les xarxes socials. Vaig tenir el meu pare allà i durant set anys va tenir molta qualitat de vida, així que vaig quedar molt agraïda. Veia que hi feien un munt de coses i els hi vaig dir que em demanessin el que volguessin i que estaria bé comunicar tot allò que feien. Així, cada cop que fan un acte, els hi faig les fotos i les penjo a les xarxes. No és el que més m’agrada però el que sí m’agrada és que els avis en puguin gaudir. Sobre la festa major... En la fotografia sembla que la gent siguem competidors i no en som. Cadascú és creatiu a la seva manera i cadascú té la seva parcel·la. I si un company necessita alguna cosa, se l’ajuda. Ens van demanar col·laboració per la festa major i ho vam fer. Jo vaig cobrir 42 actes: 8.500 fotos que has de triar i editar.

- Però el paisatge és el teu entorn natural.
És que jo penso que, a banda de trobar el que busques, la natura et dona més. No és només que gaudeixis d’allò que estàs fent, sinó que a més te’n vas a casa amb pau i tranquil·litat. A Font-rubí hi ha una vinya que, enlloc de ser horitzontal és vertical. Cada cep està enganxat amb un pal i la vinya, creix cap amunt com tres metres. I quan estàs allà són tan altes que sembla que estiguis en un bosc. És absolutament bonica, aquella vinya. A més, cullen molt tard perquè fan vi dolç. Quan cullen el raïm el deixen assecar en un paller. És una història bonica. No és només la foto, sinó que intento conèixer la història que hi ha al darrere. I, si m’agrada i m’entusiasmo, n’escric un article.

- Efectivament, no és només tirar una foto.
És el que et porta, el que et transmet, la sensibilitat que hi ha darrere... Com que a vegades m’enfado perquè em prenen moltes fotos hi ha qui em diu “I per què t’enfades?”. Que per què m’enfado? Perquè potser he anat cinc vegades a un lloc per aconseguir aquella foto perquè la llum no era l’adequada. A mi, si me les demanen, endavant, cap problema ni un: que hi posin el meu nom i ja està. Però que no me les prenguin, que al darrere hi ha molta feina encara que no m’hi hagi de guanyar la vida. Imagina’t que m’hi hagués de guanyar la vida. Hi ha molta gent a qui li passa.

- És el gran conflicte que teniu els fotògrafs.
Sí, i a més a més, als fotògrafs sempre ens diuen “Què, tiraràs quatre fotos, no?”, com si fer fotografies no requerís d’esforç i coneixement. No és fàcil! Tothom pot fer fotos, sí, però si vols una foto que t’identifiqui, que la sentis, que et transmeti... Ara he estat a un ral·li fotogràfic a Segura Viudas. Han triat els millors 50 fotògrafs de natura. Jo no hi vaig anar a competir, ja era un premi ser allà. Vaig passar 24 hores allà, amb gent que competia, i vaig aprendre molt.

- Tal com et prens la fotografia i el fet de no vendre les fotos... T’allibera, aquesta manera de treballar?
Exactament. Són els meus horaris, el meu temps. Normalment tinc bastant de mono per sortir. Ara quan venia de Sant Sadurní m’he trobat un senyor que llaurava la vinya amb un cavall i hi havia una llum preciosa! Si no hagués quedat amb tu hagués girat cua per anar a buscar la càmera. El sol que baixava... Era sensacional!

- Això et deu passar moltes vegades.
Quan vaig de copilot dic “Para!” i ja després que em vinguin a buscar. Però, clar, quan vaig sola és més complicat. Una vegada, a Santa Coloma de Queralt, perseguint una tempesta, vaig anar a parar a la quinta forca, vaig quedar enganxada, no podia treure el cotxe del fang... M’encanta perseguir les tempestes. Quan n’hi ha, les vaig a buscar. Perquè les coses no han de ser fàcils. Has de buscar coses diferents, complicades, difícils, que aportin un valor afegit a la fotografia.

- Creus que has evolucionat molt des que vas començar?
Miro les meves fotos ara i les que feia al principi i no tenen res a veure. Ara vaig a buscar els detalls de la natura. M’agrada molt la natura, sobretot aquells detalls en els quals ningú s’hi fixa. L’altre dia, al Bages, vaig començar a caminar i vaig trobar imatges precioses. Molsa a les pedres amb uns contrallums meravellosos. - Fas d’ambaixadora del Penedès, amb les teves fotos. Doncs precisament arran d’això que dius he signat recentment convenis amb els ajuntaments i els patronats de turisme de Sant Sadurní d’Anoia i Subirats. Un dia parlant amb ells els vaig dir que tenia moltes fotos i que era una llàstima que no les fessin servir. Poden fer servir gratuïtament 2.000 fotos meves per cap, només han de conservar l’autoria. Val la pena ensenyar aquell paisatge.

- I no vols cobrar?
Potser sí que hauria de cobrar però no és la finalitat. Jo ara no treballo, estic jubilada, no m’hi he de guanyar la vida, ja he treballat molt... I no vull estar lligada, no vull que ningú em mani.

- La llibertat, en una feina creativa, és molt preuada. El que dèiem abans.
Sempre ho dic. Abans tenia obligacions i ara, devocions; i les devocions me les administro jo. Però la veritat és que tot el dia treballo, tothom em demana coses! Va arribar un moment en què me’n vaig adonar que estava treballant molt pels altres i poc per mi. Llavors no sortia, no alimentava el meu esperit. I vaig dir “Aquí passa alguna cosa, així que ho he de canviar”. He de sortir: vambes i a on sigui.

- Com funciona, quan algú et demana fotos?
Em truquen dels mitjans i em diuen, per exemple ara que ve la fira del Gall, “que tens galls?”. Tinc deu discos durs molt ben organitzats. Per defecte professional sóc molt organitzada perquè quan treballava portava molts centres i tenia molta gent al càrrec. Així quan em demanen alguna foto, l’envio de seguida. Si tu ara em dius “Necessito tres fotos d’oliveres”, en un moment te les faig arribar.

- Et puc preguntar per algun lloc del Penedès especial per a tu?
Font-rubí. La meva mare era de L’Avellà i el meu pare, de Font-rubí, així que jo, des de molt petita, estava per allà: hi anava a buscar la mona, hi passava els estius... És una zona que, no només és bonica sinó que a mi m’aporta sentiments, records i vivències. Després m’agrada molt a dalt de tot d’Avinyonet perquè hi veus tota la plana penedesenca, que és molt bonica des d’allà. Algunes zones de Torrelles de Foix són molt maques. I tota la zona de Torrelavit i Sant Llorenç d’Hortons. Allà hi ha unes vistes espectaculars. El que passa és que has de desviar-te. 4x4 i muntanya amunt i muntanya avall. Explorar. Si vas amb ganes de veure, trobaràs. A més hi ha les quatre estacions molt marcades. Per mi la tardor és un espectacle natural que no té comparació amb cap altre. L’esclat de la primavera també és meravellós, amb totes les flors...

- Com veus el Penedès ara? Sembla que l’enoturisme es consolida.
Tots ens hem de moure i sembla que ara ho estem fent. Ha costat, arribar fins aquí. Fins fa poc no es feia gran cosa i, si es feia, no es notava. Ara potser morirem d’èxit perquè passar de no fer gairebé res a fer tanta cosa... Però sí que hi ha aquesta sensibilitat i aquestes ganes de fer activitats i de compartir el paisatge amb la gent. Hi ha activitats molt sorprenents! Tenim tantes coses al Penedès, que és una llàstima no aprofitar-ho.


La foto promocional de l'exposició a Jean Leon

- Parla’m de l’exposició a Jean Leon.
Són disset fotografies sobre tela. És un sistema de tela tensada sobre unes fustes. Més barat i més resistent que el marc i el vidre. El contingut són detalls de tardor. Aquesta foto que hem seleccionat per anunciar l’exposició mostra un dels gotims que queden després de veremes. Són molt bonics i sempre els busco. Els pàmpols ja són vermells i queden aquests gotimets madurs que són la mar de bonics. L’exposició estarà un mes i mig allà.

També et pot interessar