Goretti Martínez
,
22/10/2018
Entorn

Xavier Esteve: “Conèixer t’acaba fent estimar”

L’arqueòleg vilafranquí defensa aferrissadament el coneixement com a porta d’entrada indispensable a l’estima pel patrimoni

Foto: 

Cedida
Feia temps que teníem ganes de parlar amb el Xavier Esteve. L’arqueòleg vilafranquí és d’aquelles persones que treballa sense treva per donar a conèixer el patrimoni del Penedès. Està convençut que el coneixement és indispensable per arribar a estimar el patrimoni perquè és el que li passa a ell cada cop que obre un front nou. En aquesta entrevista parlem de l’arqueologia, la passió per la feina, el valor del patrimoni al Penedès i la necessitat que, com a societat, siguem conscients de la importància de conservar i estudiar el llegat dels nostres predecessors.
“Al Penedès, turisme, enoturisme i patrimoni han entrat en una simbiosi que abans no existia”

- Quan vas decidir ser arqueòleg?
La història m’ha agradat des de petit però per l’arqueologia em vaig interessar quan vaig començar la carrera. Vaig descobrir el que era l’arqueologia més enllà de l’imaginari que tenim tots de petits: Indiana Jones. Vaig començar anant durant els estius a excavacions com a estudiant. Entre d’altres a la cova de la Guineu, amb el Josep Mestres i l’Artur Cebrià, als qui considero els meus “pares” arqueològicament parlant. I després d’aprendre i anar-me formant ha acabat esdevenint una professió. Des del segle passat que em manté! No em puc queixar.

- Deies que vas descobrir l’arqueologia més enllà de l’imaginari col·lectiu. Què vol dir exactament aquest “més enllà”?
Em refereixo a la recerca. No és només el fet del descobriment en sí. Més que el moment de realitzar una troballa, és el procés, la recerca que comporta per davant i per darrere, el que et permet construir un relat: fer història (en el sentit de disciplina). Escriure’n pàgines i, per tant, donar a conèixer el passat de la nostra societat.

- I deus descobrir com n’és de complicat construir la història...
Sí, però tot el que té de complicat ho té d’al·licient. És un repte. Treballar en recerca, sigui en Arqueologia, en Biomedicina o en qualsevol altra disciplina, suposa aportar un granet de sorra a la societat. Serà més gran o més petit, però suposa un avenç per tots plegats. I això t’omple.

- Aquest concepte que apuntes ara, creus que està prou valorat?
Jo crec que cada vegada més. En la meva limitada carrera - són gairebé vint anys però continua sent limitada - hi ha hagut un canvi social. Abans, la figura de l’arqueòleg romàntic la coneixia tothom, però la recerca i el que aportava aquesta a la societat, no. Ara bé, és una cosa que en els darrers 10 anys ha anat canviant. En el cas del Penedès, aquest canvi de percepció ha vingut lligat al turisme. El Penedès està canviant d’una societat agrícola i industrial a ser un lloc també de serveis i turisme més enllà de la costa. I, lligat a l’enoturisme, el valor del Patrimoni està guanyant importància. Hi ha molts cellers que en el seu relat enoturístic busquen història, la seva història, perquè consideren que els aporta valor. Més enllà de la marca, quan aquell producte a més té un patrimoni al darrere, una herència que lliga el celler amb el passat de la família o del territori i que se’n pot anar milers d’anys enrere, et distingeix de la competència. A nivell empresarial o personal, la gent comença a veure que el patrimoni els hi proporciona un plus que els diferencia d’altres. En la mateixa línia la DO Penedès ha apostat per comunicar clarament que aquest és un territori on es fa vi des de fa com a mínim 2.700 anys. Es pretén associar el producte actual amb aquesta herència de la que parlàvem.

- Tens el temor que això sigui una moda i que en algun moment es deixi de valorar?
Confio que no. Tot plegat està creant d’uns anys cap a aquí una sinergia que està canviant el territori i la seva economia i això em fa pensar que, mentre aquesta economia creixi, l’associació serà igual o més forta en el futur. Si el Penedès acaba sent un gran polígon industrial, ni l’enoturisme ni el turisme patrimonial tindran valor. Però si el que es busca -i crec que hi ha un ampli consens perquè així sigui- és unir paisatge (natura i agricultura) amb el patrimoni entès en un sentit ampli, hi ha futur. Al Penedès també hi ha bona gastronomia, productors agroalimentaris artesans i ecològics, paisatges envejables… És molt més que vendre una ampolla de vi o comprar un tiquet per visitar un jaciment arqueològic. S’està creant la marca turística Penedès.


L'arqueòleg a la Plaça Jaume I de Vilafranca | FOTO: GM

- Tornem al principi. Com et vas anar enganxant a la recerca?
Conèixer t’acaba fent estimar. I això que em va servir per a l’arqueologia prehistòrica -que és l’especialitat amb la que vaig començar- m’ha acabat servint quan vaig començar a treballar el món romà, època medieval o la Guerra Civil, per exemple. Quan tens una excavació entre mans aprens perquè t’obliga a fer una recerca de contextualització al seu voltant. Coneixes. I una vegada coneixes, ja està. Per exemple, en el món medieval: quan aprofundeixes en el procés de poblament del Penedès al segle X, entorn la ciutat d’Olèrdola com un inici de població que, després, amb un efecte balança, acaba fent créixer Vilafranca a partir del segle XII… Comences a conèixer coses que no sabies i això et fa donar-li més valor i t’obre la curiositat per seguir investigant. Quan ho coneixes, li dones valor. Passa amb moltes coses, no només amb l’Arqueologia.

- T’angoixa el fet de voler saber més i no poder pel motiu que sigui?
A tots ens agradaria fer més del què acabem fent. Tenim moltes limitacions. Evidentment els recursos van directament lligats al temps que hi podem dedicar. Però també ens limita el registre, que de vegades no et permet anar més enllà d’una hipòtesi. “Sembla que les coses podrien ser d’aquesta manera però amb l’estat actual de la recerca no ho podem assegurar”. A vegades, temps després fas una altra excavació i et serveix per posar una nova peça al trencaclosques i t’ajuda a comprovar si aquella hipòtesi que tenies continua funcionant i pren més força. O no: trontolla i allò que havies plantejat com a hipòtesi ho acabes descartant perquè no se sosté.

- On queden a l’Arqueologia els límits entre vocació i feina?
A diferència d’altres professions en les quals la jornada laboral acaba i fins l’endemà al matí no es reprèn, cosa que permet als treballadors desconnectar - que també és molt sa-, quan treballes en professions en les que la teva recerca comporta haver de dedicar hores que voluntàriament o involuntàriament et porten a reflexionar, a investigar… la línia entre vocació i professió es desdibuixa. Es barreja el que és estrictament professional amb la inquietud personal d’intentar conèixer més. Costa molt posar aquesta barrera. I de vegades la trobo a faltar. Alguna vegada m’agradaria dir “Ha arribat el dia i l’hora. Desconnecto i ni obro l’ordinador ni agafo dibuixos fins d’aquí a un mes”.

- Treballes amb la prehistòria, l’època ibèrica, romana, medieval, moderna… La teva versatilitat com a arqueòleg és normal?
És normal quan treballes en arqueologia preventiva. Es tracta de treballar lligat a obra o a afectacions de jaciments que poden ser dalt d’una muntanya o enmig d’una ciutat. Tu no saps el que et trobaràs. No dius “Ara vinc a treballar aquí perquè sé que trobaré quelcom d’una època que m’interessa”. Més aviat és “Vinc a treballar aquí per tal de veure si hi ha restes que ens puguin aportar dades rellevants sobre el passat”. És llavors quan comences a endinsar-te en períodes en els quals segurament mai t’hi haguessis posat. I això t’obliga a saber-ne més, perquè has de presentar uns resultats i has d’intentar entendre la complexitat d’un registre al qual no estàs acostumat. Però és el que et deia abans: moltes vegades ho acabes estimant i vols saber-ne més.

- Com funciona això de les obres i les restes arqueològiques? I per què passa que algunes persones que troben restes les tornen a amagar per “estalviar-se problemes”?
La gent té la idea, que de vegades no és del tot equivocada, que trobar restes pot comportar certs problemes. Sí, és veritat. Des del meu punt de vista, la legislació vigent sobre el patrimoni és millorable. Per millorar en aquest sentit s’han d’intentar lligar tres puntals. Per un costat, el finançament. Avui en dia, quan hi ha una excavació preventiva, és el promotor de l’obra, sigui un particular o sigui una empresa, qui es fa càrrec del cost per avançat. Aquest cost acostuma a ser retornat amb una subvenció a un any vista, però s’ha de pagar per avançat. Després hi ha el factor temps. La majoria de vegades, segurament per desconeixement, s’entén ja d’entrada que si s’ha de fer una excavació, això comportarà endarreriments en els terminis. Sí, pot passar. Però després hi ha la tercera pota que té a veure amb el coneixement que hauríem de tenir com a societat, començant per les institucions (les locals i anar pujant). Hem de saber què hi ha, difondre-ho i explicar el valor que té. Tots hem de tenir clar que el que es fa no es fa per tocar la pera, sinó que es fa per beneficiar-nos com a societat. Les restes que surten en una excavació arqueològica són patrimoni de tots. Els arqueòlegs les estudiaran i els materials recuperats acabaran en un museu públic, a l’abast de tothom, per exposar-los o investigar-los en el futur. Si aconseguíssim lligar millor aquestes tres potes de manera que fóssim més conscients i tinguéssim un major coneixement, que servís també per tenir millor previsió a l’hora de fer les obres (contemplar-ho anticipadament), i que l’administració tingués el factor econòmic més ben resolt i pogués assumir o subvencionar d’entrada bona part dels costos, tot seria més senzill. No és fàcil solucionar-ho però hauríem d’anar cap a aquí, cap a una societat conscienciada que perdi la por a trobar restes arqueològiques.

- El jaciment ibèric de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès) està aportant molta informació sobre com vivien les comunitats en aquella època. El vas descobrir tu.
Va ser un accident. Realment, el mèrit del que sabem sobre Font de la Canya és de l’equip de recerca que ho està investigant. Jo, sent estudiant d’Arqueologia, passejant un gos que no era ni meu, vaig passar per on havia passat mil vegades abans sense donar-hi importància. Però gràcies a l’experiència d’haver participat a algunes excavacions aquell cop sabia distingir els elements que ens serveixen per identificar un jaciment arqueològic (estructures, ceràmiques, etc.). Està molt a prop de casa dels meus pares. Jo vaig contribuir a posar el punt en el mapa. La resta de la recerca que s’ha fet i es continua fent és mèrit dels companys arqueòlegs que hi treballen.


El jaciment ibèric de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès) | FOTO: Albert Garcia

- Estàs present en molts dels projectes arqueològics que hi ha al Penedès.
És el que té tenir més potes que un pop i estar treballant en molts projectes a la vegada. En tinc de propis; continuo vinculat a la recerca universitària, com a col·laborador o com a membre d’equips d’investigació, sobretot en projectes relacionats amb el Penedès; porto la part d’arqueologia de l’empresa de serveis culturals Tríade; i, des de la secció d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Penedesencs, intentem contribuir a la recerca i a fer divulgació a partir de xerrades i congressos. A l’IEP ara hem tancat el projecte de llarg recorregut de la Via Augusta al seu pas del Penedès. El que dèiem abans: turisme, enoturisme i patrimoni entren en una simbiosi que abans no existia. S’ha buscat un camí històric amb contingut per explicar i difondre. I això no ha estat cosa de l’IEP o dels arqueòlegs, sinó que la iniciativa ha vingut des del Consell Comarcal de l’Alt Penedès. Per posar un altre exemple, la Família Torres va decidir fa poc adquirir el castell de la Bleda. Hagués pogut fer un edifici nou, de disseny, però ha decidit comprar un edifici històric i recuperar-ne el seu valor patrimonial pel territori. A més, hem tingut la sort de trobar-hi les restes del castell i l’església medievals. I com a Torres, també a altres cellers els està canviant la percepció sobre el que els pot aportar el patrimoni.

- Parlem ara de la divulgació del patrimoni. De la relació entre el que descobreixes i com ho expliques a la gent.
La recerca té una vessant imprescindible que és la divulgació. L’arqueologia no es pot acabar en un àmbit acadèmic (en un congrés o una publicació científica). La nostra feina hauria de ser un 60% de recerca i un 40% de retorn a la societat del coneixement obtingut. Quan tu dones a conèixer els resultats d’aquella recerca - sigui en un jaciment obert al públic o en un lloc que no serà mai visitat - la societat ho coneixerà. I, com em passa a mi, s’ho estimarà, s’ho farà seu. I aquí guanyarem molt. És una cosa que segurament no hem fet prou bé en el passat però que ara intentem fer millor. I a l’altra banda ens trobem una societat més receptiva. Quan mica en mica vas generant coneixement i hi ha un caldo de cultiu a nivell de territori és més fàcil que després et vingui una visita i que aquesta te’n porti una altra i així successivament. “Un dia anirem a la platja, un altre dia visitarem un celler i l’altre visitarem tal jaciment o tal castell”. Perquè m’ho sento meu, perquè ho valoro. És un tema que, si no l’alimentes, no té un retorn. Però si hi ha retorn, aquest pot tenir múltiples formes, també en forma de subvencions. Aquí mateix, al Penedès, hi ha molts ajuntaments que són promotors d’aquesta revalorització del patrimoni: Olèrdola, des de fa molts anys; Avinyonet del Penedès, amb la Font de la Canya; Subirats i Castellví de la Marca amb els seus castells… Són elements turístics però, en molts casos, s’hi suma també una idea de poble. Es dóna el cas que aquests són municipis extensos, amb molts nuclis. Per experiència pròpia et puc dir que, de vegades, els nuclis estan mig barallats entre ells. Doncs tenir un pal de paller com un element patrimonial del qual se’n sentin tots orgullosos crea un vincle d’unió molt interessant: com ho fa l’escola o la piscina municipal.

- Com a vilafranquí, què faries per millorar Vilafranca des del seu punt de vista patrimonial?
Vilafranca és una vila d’origen medieval. Tots tenim ben presents alguns dels seus edificis més destacats: el Palau Reial, Santa Maria, Sant Francesc, Sant Joan, la Casa de la Vila, la Casa Macià, etc. Però a Vilafranca mai s’ha posat en valor la muralla. Encara que molta gent ho desconegui Vilafranca era una vila emmurallada. Gràcies a l’estudi de la documentació i a les excavacions arqueològiques que hi hem fet sabem que els potents murs estaven reforçats amb grans torres i un gran fossat al davant. En coneixem els portals, com era el pas de ronda que vorejava per dins tota la muralla i fins i tot sabem detalls sobre les guarnicions que hi havia i com van ser destruïdes. Però això a dia d’avui no s’explica enlloc i, per tant, la gent no en té consciència ni ho valora. Quan es va construir l’aparcament de la rambla de Sant Francesc es va tenir una bona oportunitat, ja que hi vam trobar la que es coneixia com a la “Torre Grossa”, però tot plegat es va quedar a mitges. A Vilafranca ara hi ha l’oportunitat de fer quelcom en algun solar on les excavacions, just a l’inici de la crisi, van deixar a la vista un tram de la muralla incloent-hi una torre i el fossat. S’està a temps de convertir-lo en un espai on posar en valor la Vilafranca emmurallada. Això seria bo per la vila. Hi hem de creure, per poder donar-la a conèixer i aconseguir que tots l’acabem estimant.

També et pot interessar