Jump to navigation
Les coses que més ens estimem poques vegades som conscients d'estar-les vivint per últim cop. En el cas del Faraday, les 1500 persones que aquest passat cap de setmana han assistit a la seva desena edició han tingut ben present al llarg de les tres jornades al Molí de Mar que l'adéu definitiu era cosa d'hores. De minuts... Després d'un divendres i dissabte al més pur estil Faraday, en què cada espectador podia trobar el seu cap de cartell particular i, en molts casos, passats els concerts veia alterada la seva previsió, s'arribava a la jornada de diumenge. La de l'adéu definitiu.
La instauració del tercer dia de Faraday va permetre descobrir una nova manera encara més íntima d'acostar-se a la música, en un entorn encara més fascinant. I l'adéu definitiu del festival també acabaria arribant en aquest dia especial en tots els sentits. Pel format, pel component sorpresa, la familiaritat i la proximitat amb els músics (tot tenia lloc a l'escenari petit)... I perquè, sorprenentment, hi havia molta canalla a collibè dels seus pares. Fins els 14 anys, l'entrada era gratuïta. Per tant, tot possible fill del Faraday podia entrar-hi sense pagar.
La tarda la va obrir l'humor de Miguel Noguera, que va oferir el seu Ultrashow en versió musical, cantant algunes de les seves idees amb la companyia de Daniel Granados a la guitarra. Costaria descriure el que fa: no explica acudits ni té massa a veure amb els monologuistes convencionals... L'Ultrashow és un gènere en si mateix. Noguera exposa idees: narra petites històries absurdes, però possibles, i les duu a l'extrem fins descol·locar tothom. Tot un encert programar aquesta actuació. Cinquanta minuts ben bons que garantien començar rient la definitiva última vetllada.
A les vuit tocades arrencava el cartell a cegues. Com a espectador, tenia molta gràcia tot plegat. Quins grups s'animarien a venir a acomiadar el Faraday? Quins repetirien d'altres edicions? El sentit comú feia pensar que pel que fa a repetidors d'altres edicions, la música nacional hauria de tenir-hi el pes més destacat. Però més enllà d'això, no hi havia cap pista.
El primer a pujar a l'escenari va ser Joan Colomo. Malgrat l'intent de sabotatge que va patir per part d'un niu de cotorres cridaneres, Colomo va aconseguir fer participar tothom de l'espectacle. Fins i tot va dedicar una de les seves cançons a les cotorres que li feien la guitza (cap altre artista no les va patir!). La seva singular cançó d'autor, les veus pre-gravades sobre la marxa, combinades amb els dobles micros i el seu l'estil tan particular van tornar connectar amb el públic. Aquest cop actuava en solitari.
Els següents a pujar a l'escenari van ser Mark Monnonne i Gary Olson, que ja havien tocat divendres. A banda de veure'ls més morens que dos dies abans, el públic va tornar a gaudir de la delicadesa del seu pop de veu mig trencada. El duet el van reforçar al cap de pocs minuts Alondra Bentley (que havia tocat dissabte) i el cantant de The Free Fall Band (que havia tocat divendres). La posada en comú, tot i semblar força improvisada, estava molt aconseguida.
El següent a actuar va ser el sevillà Sr. Chinarro, que va oferir una bona dosi de surrealisme i costumisme. I la sorpresa final la van posar dos dels components de Mishima, amb David Carabén al capdavant. Els Mishima no van parar de mostrar adoració cap al Faraday. I el públic del Faraday també cap a ells.
L'últim grup a actuar en directe va ser Cass McCombs. Feia quatre anys que l'organització anava al darrere d'aquest artista nord-americà de Sant Francisco. El seu folk rock tranquil va encetar una via nostàlgica. La meravellosa "Dreams-Come-True-Girl" va ser l'última cançó que s'ha interpretat en directe al Faraday, però el tancament real va ser la frenètica i fugaç sessió dels Faraday DJ's, amb tres cançons finals que no s'oblidaran fàcilment. Van encetar la sessió punxant "Disfraz de tigre" d'Hidrogenesse, van seguir amb “Shout” de The Isley Brothers i van tancar la nit amb “Something for the weekend” de The Divine Comedy. Aquesta última cançó, amb els organitzadors i bona part dels presents dalt de l'escenari. El Faraday ja és història. Però també ha passat a la història.
Aquest és el bloc de la redacció del Surtdecasa Penedès, on deixarem apunts i opinions pròpies, així com crítiques dels diferents concerts o espectacles del territori.