Jump to navigation
Manel i Maika Makovsky van ser sense cap mena de dubte els grans protagonistes de l'edició embrionària del Vida Festival. Concerts a banda, la jornada de dissabte també va servir per avançar nous detalls sobre la ubicació i els escenaris d'aquest festival que aspirarà a mantenir viu l'esperit del Faraday en un gran format. Per a qui vulgui anotar-ho a l'agenda, el primer Vida Festival tindrà lloc el 4, 5 i 6 de juliol del 2014 als voltants de la Masia d'en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú.
La vetllada la van obrir els vàlius. Un duo format per bateria i guitarra que va sorprendre per la seva proposta a mig cavall entre el punk i el pop. Tot i que l'afluència d'espectadors encara era baixa, tenien incondicionals palplantats davant de l'escenari. No eren majoria, però hi havia força gent que sabia que abans tot això eren camps... Cançons d'un minut de durada, contundència i desenfadament que donaven un tret de sortida molt accelerat a la jornada.
Els Egon Soda van aportar un to més amable i tranquil. Amb ingredients de folk americà, en el seu so també s'hi podien sonoritats que recordaven l'esperit de diverses formacions de l'escena indie. No en va, el seu cantant Ricky Falkner és productor i principal compositor d'algunes de les bandes més influents del pop independent estatal, com ara Love Of Lesbian, Sidonie o Sanjosex. Bona veu i bons músics per a una música agradable tant per als incondicionals, que en tenien, com també per a la gent que encara seguia sense desenganxar-se de la cadira i els tenia com a fons de les seves converses.
La proposta de Will Johnson era una de les més arriscades del vespre. Estava clar que no era el moment per a qui tingués ganes de ballar, però poques vegades es té l'oportunitat de veure en primera persona una figura com ell, clau per entendre la música d'arrel nord-americana. Possiblement en un espai més reduït hauria lluït més i el públic hi hauria connectat més.
Quan a un quart tocat d'onze va començar l'actuació de Maika Makovsky el recinte ja es començava a omplir. La seva va ser la primera de les actuacions que minuts abans de començar ja hi havia públic prenent posicions. Mayka Makovsky té molts fans, però és de les que en genera de nous concert rere concert. La seva intensitat és màxima; interpreta les cançons com si fossin l'última de la seva vida. Aquesta energia la transmet amb la veu, però també amb la seva manera de tocar el piano i els moviments. Però en algunes cançons també mostra que en la vessant més sensible i pausada també s'hi mou amb comoditat. Makovsky omple tant l'escenari que a ulls clucs ningú no diria que actuant només hi fossin ella (amb la seva veu impressionant i tocant el piano o la guitarra) i el bateria David Martínez. Sens dubte, és dels artistes que cal veure en directe per valorar-los en la seva plenitud. La versió reduïda a duo va servir per commemorar el desè aniversari del matrimoni musical entre Makovsky i el seu bateria.
Tot seguit una pantalla va cobrir l'escenari i s'hi va projectar un vídeo amb imatges de la Masia Cabanyes i, sobre el plànol, es va poder veure on està previst que hi hagi els diferents escenaris. Es van entreveure dos escenaris grans, però també un espai molt suggeridor al bosc, possiblement pensat per a concerts en format més reduït. Tot plegat, desprenent un esperit de festival familiar amb el segell marca de la casa, malgrat que caldrà veure si és possible mantenir-lo del tot intacte amb les afluències d'espectadors que s'estan contemplant. I el gran misteri, naturalment, no es va desvetllar. Caldrà esperar per saber qui o quins són aquells primers espases mundials que acaben venint.
Els Manel es van fer pregar, però l'espera va valer la pena. Dels quatre concerts que han fet a Vilanova al llarg de la seva història, aquest va ser el més intens i elèctric. Superada l'embranzida inicial, el ganxo i el factor sorpresa d'Els millors professors europeus, (que Vilanova va viure per partida doble el mateix 2009 al Faraday i a la Festa Major), el 10 milles per veure una bona armadura els havia resultat més complicat de defensar en directe, sobretot en escenaris grans a l'aire lliure. A la seva actuació al Faraday Major d'ara fa dos anys, que va ser més que correcta, havien després una certa desgana. Certa o d'actitud buscada. Però la sensació des de baix era que se'ls veia esgotats. I aquest cop es van veure uns Manel que s'ho passaven molt bé dalt de l'escenari. Amb una energia que fins aquesta gira els era desconeguda, van oferir un concert basat en el seu tercer disc Atletes baixin de l'escenari però també van cedir a la massa amb temes com Ai dolors, al Mar, Boomerang o Benvingut. Un concert que va agradar als fans incondicionals, però també els que en algun moment havien dubtat d'ells. Són un gran grup, i ho serien encara que ara les modes marquessin uns altres camins.
La música en directe s'acabava, però la nit encara comptava amb la música electrònica i les projeccions de paisatges de BeGun i tot seguit una sessió dels Djs Indiescabreados.
Aquest és el bloc de la redacció del Surtdecasa Penedès, on deixarem apunts i opinions pròpies, així com crítiques dels diferents concerts o espectacles del territori.
