Gerard Quintana, navegant contracorrent

Que el rock’n’roll en aquest país de rumberos i pseudo-folkies no està de moda és una cosa que més o menys tots tenim assumit des de fas temps, i segurament és una de les raons per les quals un disc gens menyspreable com ‘Tothom ho sap’ passa pràcticament desapercebut. I potser també és una de les raons per les quals una banda tan solvent com la que porta actualment Gerard Quintana no arribi ni a omplir mig Tàg. Però aquí ja hi té més a veure com som al Vendrell.

Gerard Quintana ja fa temps que va a la seva i si ara té ganes de treure un disc de pur rock’n’roll accelerat i desenfrenat doncs ell ho fa i ja està. I després a defensar-lo sobre les taules com ho va fer aquest passat dissabte al Tàg. Sense haver estat mai un gran seguidor d’aquest home, una cosa sí que em queda clara, sempre ha tingut bon gust. Bon gust musical, bon gust cinematogràfic... i bon gust a l’hora de triar els companys de viatge. L’actual banda que l’acompanya ho té pràcticament tot, toquen bé, s’ho passen bé i tenen una gran complicitat entre ells, com es demostra amb les constants bromes que es fan entre cançons.

Destaquen el magnífic guitarra Francesc Bertran i el teclista Frederic Wort, que aporta els aires més psicodèlics / anys 60. Però sobretot Quintana ha tingut la virtut d’acostar-se al talent més gran sortit els últims anys de l’escena catalana, Xarim Aresté. El músic de Flix és una força de la natura que captiva des del primer segon de concert, ja sigui amb la seva explosivitat a la guitarra, la seva perícia amb l’harmònica o la seva entrega física constant. És d’aquells músics que ja valen un concert ells sols i una sola nota de la seva guitarra escombra d’una plomada vacuïtats tant de moda com Txarango o els sobrevaloradíssims i pesadíssims Manel. La seva energia ha rejovenit a Quintana en aquesta aventura, i tots donen bona mostra d’estar gaudint de l’etapa que comparteixen.

El concert comença sense concessions, enllaçant els dos primers temes del nou disc ‘1000 paraules’ i ‘Ara o mai’ com un torrent d’energia desbocada, però amb un so francament millorable, que al llarg del concert es va anar posant a lloc. ‘Tothom ho sap’ és la base de l’actuació, interpretant-se la pràctica totalitat de les seves peces, destacant la juganera ‘Qüestió de temps’, la delicada ‘Pin Ball’, o la memorable ‘Arribarem al cel’. El repertori picoteja algun dels discs anteriors de Quintana – cas de ‘Les claus de sal’ amb la cançó ‘Caic’ – i alguns temes, no masses, de Sopa de Cabra, com ara ‘Si et va bé o ‘El Boig de la Ciutat.

Quintana, voluntariós però amb certs problemes d’afinació, va fer el possible per ser proper i involucrar un públic que no es va treure la mandra de sobre fins els bisos. Potser no caldria que allargués innecessariament les presentacions de les cançons (l’interludi d’abans de ‘Figues de moro’ es va fer etern) i algú li hauria de dir que sobra el moment cassolada reivindicativa, més que res perquè ja cansa estar sentint sempre el mateix. Però a banda d’això poc se’ls pot retreure. Al final es van acabar de deixar anar amb un tema llarg on van passar breument per sobre de cançons de grups com els Stones, Beatles, Zeppelin o The Doors, per deixar clar qui són els seus referents i van finiquitar la nit amb la obligada ‘L’empordà’, en la qual van decidir divertir-se – encara més – i canviar-se els instruments.

En definitiva, molt bon concert per una entrada insuficient. Serà una llàstima que aquesta aposta del Tàg per la música no tingui continuïtat per la manca de públic, perquè realment al Vendrell li fa falta. Però si això passa no ens podrem queixar, doncs nosaltres ens ho haurem buscat.

Marc Guitart