Jump to navigation
L'estiu és temps de festivals, n'hi ha per tot arreu ja que sembla que tota població que es valgui ha de tenir el seu propi festival. L'èxit o el fracàs d'un festival es mesura, en la majoria dels casos, per la quantitat de públic que s'hi ha aplegat, deixant de contemplar molt sovint la repercussió cultural que aquest ha tingut sobre la població que l'acull. Quin sediment queda en les persones que viuen a la població? Com afecta a la vida cultural del lloc en la resta de dies de l'any? Sembla que això moltes vegades no es té gaire en compte.
Si un festival vol tenir èxit pel que fa a quantitat de públic simplement ha d'analitzar quins són els formats artístics més populars i programar en aquest sentit.
La popularitat d'un llenguatge artístic la determinen molts factors. La música, moltes vegades associada al component de festa, és sempre una aposta segura. La narrativa explicita del cinema arriba més fàcilment a l'espectador que la implícita en l'art abstracte. En relació a les emocions, és més comú tenir ganes d'experimentar alegria o eufòria que melancolia o suspens. El circ incorpora el factor risc... Amb tot això no intento fer un judici de valor cap als diferents gèneres artístics, simplement vull constatar que, per múltiples motius, alguns són més popular que d'altres.
Així doncs, si l'únic propòsit d'un festival és aplegar el màxim de públic possible, simplement s'ha de tirar dels llenguatges/gèneres més populars i llestos! El fet però, és que si aquesta acaba essent la lògica dominant en els promotors públics i privats i no s'inverteix en la promoció dels llenguatges artístics menys populars aquests quedaran permanentment relegats i acabarem patint un estancament cultural com a societat.
La inversió pública en la promoció de la cultura no mainstream és molt necessària i, a més, molt eficient culturalment parlant, per una raó molt clara: els agents vinculats a aquestes disciplines tenen la necessitat de crear escola. Els festivals que treballen amb llenguatges poc populars es veuen obligats a fer molta pedagogia perquè el public valori i apreciï les propostes programades i acabi desenvolupant un gust per al llenguatge en qüestió que garanteixi les futures edicions del festival.
Parlaré de dos exemples perquè s'entengui on vull anar a parar. Primer exemple, festival FADE a La Cellera de Ter, un poble de 2000 habitants. El festival que enguany arriba a la seva vuitena edició apropa a la població gironina una cuidada selecció d'instal·lacions, actuacions i performaces vinculades amb les arts digitals i electròniques.
La placeta on tenen lloc les actuacions és ben plena de gent de moltes edats diferents durant gran part de la jornada (a la matinada només hi queden els més joves) i no és difícil sentir parlar ja sigui entre un grup de jovent o a la taula d'un cafè de jubilats sobre sobre l'espectacularitat d'un videomapping, sobre el sentit d'un curt fet amb stop-motion o sobre com d'escaient era el so d'una performance. Un bagatge cultural adquirit gràcies a que un bon nombre de peces compten amb la participació de la gent del poble i rodalies ja que tenen com a origen espais formatius com el FADELab, directament vinculat al festival, o el Tecnoateneu de la població propera de Vilablareix.
A la peça de La Selva TV sobre el festival queda ben palesa aquesta idea.
A casa nostra tenim el festival EVA que porta des de 2005 programant espectacles de cultura oral en espais escènics no convencionals a moltes poblacions penedesenques. El gènere oral, tot hi haver estat molt popular en altres moments de la història, ha caigut en un segon terme en els dies del multimèdia i l'alta definició, i el festival EVA el reivindica i el posa en valor.
En tots aquests anys de festival la iniciativa ha arrelat i ha teixit complicitats amb d'altres agents culturals que treballen en la mateixa direcció, ha inclòs a la programació el Tastacontes de l'espai Zig Zag, ha germinat el Matx de Xarlatans junt amb el Casal Popular de Vilafranca, ha vist néixer el projecte de voluntariat lector EVA354 i l'espai La Cisterna, ha col·laborat amb un bon nombre d'entitats i no ha deixat d'oferir espais formatius en les seves edicions. En definitiva ha aportat al Penedès aquest substrat cultural del que parlàvem anteriorment.
Això contrasta amb el fet que enguany el festival EVA no hagi rebut el suport de l'ajuntament més gran de la comarca com és el de Vilafranca, ajuntament que l'any passat defensava el títol de Capital de la Cultura Catalana durant el qual es van engegar dos festivals nous (Estival i Fira de Festes Majors) dels qual no se n'ha sentit a parlar mai més. Cultura de substrat VS cultura de galeria.
La màquina de vapor marca l'inici de la revolució industrial, i sense la revolució industrial no es pot entendre el modernisme. En aquest bloc parlaré principalment de creativitat, de com aquesta es transforma en una eina tecnològica o en una obra d'art i de com repercuteix això en la societat.
