Removem-nos!

26/03/2018
Barcassa abandonada a Lampedusa
piervincenzocanale
Foto:

Vull parlar del fet de remoure’s, de l’acció de remoure's, allò que passa quan alguna cosa se’t regirà per dins, quan sents coses que t’alteren, quan se't fan un nus a l’estomac i un altre a la gola, quan plores de ràbia o de felicitat, quan et tornes ingràvid o quan t’enfonses talment com si els teus ossos es repleguessin sobre si mateixos, quan sents trontollar els fonaments d’allò que creies des de feia tant de temps.

Darrerament li estic agafant el gust a remoure'm, a les sensacions intenses, un gust semblant al dels aliments intensos, aquells que se surten de la forquilla de la normalitat, al gingebre, al dàtil, a la carxofa, al sèsam ... I dona la casualitat que tot el que m’ha remogut darrerament ha estat transmès per persones i relacionat amb el fet de ser persones.

Remogudes de diferent magnitud. Remogudes casolanes en converses a la barra del Casal Popular sobre la barrera que ens interposem a l’hora de rebre del qui ens vol donar o en converses íntimes sobre com vivim les nostres relacions sexuals i efectives. Remogudes ingents sobre els més grans drames de la humanitat, la violència masclista o els milers de vides ofegades en aigües del mediterrani. Això darrer, a més, m’ha passat en un espai comunitari com és el pati de butaques d’un teatre i això ho ha fet encara molt més interessant.

Agafant el raonament del poeta mallorquí Jaume C. Pons Alorda sobre la literatura i aplicant-la a les arts escèniques em surt el següent «Si surts d’una obra de teatre de la mateixa manera que has entrat és que no era una bona obra» i hi afegeixo «o bé no has aconseguit connectar-hi». I és que dubto que, contradient el vox populi, existeixi que cap dramaturg o dramaturga que escrigui només per entretenir, no crec que ningú renuncii a remoure. Així que no feu cas a les tietes, no aneu al teatre a entretenir-vos, aneu-hi disposats/des a «sentir».

Si en alguna sobretaula hi ha qui despatxa un «Ja tenim prou drames als telenotícies», reveleu-vos, no els tenim a la TV, els tenim al nostre voltant, en el nostre dia a dia i ja és hora que en parlem, que els col·lectivitzem, que els visquem en comunitat, que ens removem col·lectivament. No ens quedem en la superficialitat del «quin desastre», del «pobra gent», del «està tot fatal»... cal socialitzar les sensacions profundes que ens provoquen aquestes injustícies i els teatres són un lloc idoni per fer-ho.

Posaré els meus dos exemples propers per mostrar a què em refereixo. A «Rebota, rebota y en tu cara explota», amb Agnes Mateus, hi ha un moment en què, alerta spoiler, per visibilitzar la cruel normalització dels crims masclistes ella mateixa s’enterra el cap dins una pila de terra i la manté allí mentre es projecten una rista de vídeos virals estúpids un darrere l’altre. Al pati de butaques s’instal·la una enorme tensió, espectadors/es que es miren els uns als altres amb un «Que pari! Ja ho hem entès!» a la mirada, múltiples parelles de mans comencen a suar, cala un sentiment d’impotència però encara cala més el de covardia, o el de vergonya quan descobreixes que tu mateix portes gairebé un minut mirant els vídeos de la pantalla mentre a l’escenari hi ha una persona amb el cap sota terra.

Un segon exemple, El Metge de Lampedusa amb Xiscu Masó, basada en les cròniques escrites pel col·legiat d’aquesta petita illa italiana receptora de centenars d'embarcacions carregades de persones que arrisquen la vida creuant el Mediterrani en busca d’un futur millor. Les crues històries personals s’intercalen amb anècdotes de la vida ordinària per mirar de suavitzar l’experiència. Tot i així, en els moments en què els valors humans es rebaten per terra, quan una persona ha de decidir entre si deixar morir el seu fill o la seva parella, la platea explota en plor, plors de profunda rabia cap a la humanitat i la seva injustícia. Crec que mai havia sentir un plor obertament compartit entre tanta gent en les butaques d’un teatre.

Coneixent aquestes experiències encara hi haurà qui dispari un «Doncs quines ganes de passar-ho malament...» i no! No és un malestar gratuït, és una remoguda col·lectiva, una exposició publica dels sentiments comuns, és un petit pas reconèixer-nos i retrobar allò que ens uneix els un als altres, un sorgit en una teixit esquinçat, un bàlsam davant la deshumanització que vivim. Necessitem aquestes catarsis col·lectives d’humanitat. Quan l’esperança sembla impossible i la impotència ens envaeix, necessitem que l’art posi la humanitat per davant. Necessitem posar-nos a mercè de la sensibilitat per tornar-nos a sentir persones, per recuperar la fe en les persones.

En un moment en què les plataformes de continguts digitals guanyen terreny i les persones ens avesem a accedir a la cultura de forma individualitzada des del sofà de casa, és necessari reivindicar els espais culturals comunitaris, els auditoris, els cinemes, els teatres, les places ... llocs on, en acabat l’espectacle puguis compartir amb els qui t’envolten totes aquelles sensacions viscudes ja sigui amb una conversa, amb una copa de vi o amb una simple mirada acompanyada d’un somriure.

En aquesta mateixa línia, i amb un profund apreci pel cinema, crec que les arts en viu fan encarà una aportació més poderosa, ja que et permeten, a més, de somriure a les persones que des de dalt de l’escenari t’han acompanyat al llarg de cada història i s’han encarregat de servir-te cada sacsejada emocional en directe, de persona a persona. Reconèixer i agrair la tasca dels actors, actrius, ballarins/es, músics ... és també reconfortant, ens apropa a la professió, i ens en fa militants. I és que en aquesta explosió existencial que té la creació i la direcció com a guspira, els i les artistes en són, sens dubte, la benzina.

En definitiva, removeu-vos, removeu-vos conjuntament, en espais culturals, participeu d’espais comunitaris, però no només d’espais comunitaris per anar a fer birres, espais comunitaris que plantegin canvis significatius en les vostres vides. Cal perdre-li la por al transcendent, a afinar la sensibilitat, a fer-nos permeables. Cal sortir de la zona de confort i es pot fer sense haver d’anar de viatge per la Índia, simplement plorant en la platea d’un teatre.

Epíleg

Entre l'escriptura i la publicació d'aquest text ens hem plantat a 24 de març, dia en què Carme Forcadell, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa i Jordi Turull han estat empresonats per la justícia espanyola mentre que Marta Rovira ha estat forçada a exiliar-se. Les sensacions a flor de pell naveguen entre la rabia, la indignació i la tristesa, tenim entrades per anar a veure Ragazzo a Cal Bolet però prèviament ens concentrem a la Plaça de la Vila amb una gernació. Ens assabentem que l'obra s'ha aplaçat mitja hora perquè tothom pugui anar a la manifestació. L'espectacle acaba amb el public en peu. A la post-funció les converses sobre l'obra s'entrellacen amb les dels fets del dia. Hi ha qui es pregunta si s'hauria d'haver cancel·lat la funció, el vestíbul del teatre ple de vida, solidaritat i humanitat deixa clar que no.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.