Per què?

Encara recordo, asseguda en aquest banc de la plaça, l’aroma que desprenies quan te m’acostaves, el teu somriure i les teves ganes immenses de viure la vida i sobretot aquella mirada quan es creuava amb la meva, reflectia la compenetració i la confiança que ens teníem, érem inseparables.

Ara, quan ja ha passat gairebé un any des de que vas marxar, tot ha canviat dins meu; ja no sóc jo, em veig submergida en un món del qual no puc sortir-ne i tot perquè tu no hi ets. Sóc com un titella en aquest escenari tan gran de la vida, perquè al capi i a la fi, la vida és això, una representació teatral on es veuen representats sentiments i sensacions que moltes vegades no desitjaries que et passessin com la sensació que vaig tenir al saber que t’havia perdut per sempre.

Com va poder passar aquella tragèdia? Penso en el moment en què li vaig dir al teu pare el que havia passat, li va caure el cel al damunt. Sí, el teu pare, el que semblava que cada vegada que tenies un problema ell no volgués participar en la manera de solucionar-ho, aquell que deixava que la mare et consolés i que no li interessava res del que et passés, o almenys és el que tu creies. Ara penso i crec que hauries d’haver-li donat una oportunitat a l’hora de mostrar-te tal i com eres i no deixar pas que el seu caràcter fred i distant et frenés per estar amb ell. I ara, l’has deixat i en ell hi resta un buit on res ni ningú l’omplirà com ho podies haver fet.

Em paro a pensar en tot el que et va motivar a fer la gran barbaritat de treure’t la vida, en què pensaves? Odi, menyspreu, enveja, ira. Només tu ho sabies. Sembla un malson, per què? Tenies un aspecte seré, amb aparença de felicitat, quan per dins teu hi corria una ment plena de perversions. Et penses que no sé que ho vas fer tu?

Sé que tu vas matar la teva millor amiga, la Marina i en sé molt bé el motiu: l’estimaves. Ella et tenia com la seva millor amiga, mentre que tu la veies amb uns altres ulls, com molt més que una amiga. No suportaves la idea de veure-la amb un noi, per això ho vas fer, ho sé. I en veure’t impotent davant l’horrorós crim que vas cometre no et vas veure en cor de continuar vivint. Preferies morir que no pas afrontar la realitat. Volies destrossar una família? Ho has aconseguit.

Tots aquests records vull que desapareguin de la meva ment, vull oblidar-te pel que vas fer, però ets la meva filla i l’amor que una mare sent cap a un ésser que ella mateixa ha dut a les entranyes, per molt que es vulgui, no es pot oblidar.