Records...

És l’inici de la primavera, els arbres comencen a florir, les flors són plenes de colors, rosa, groc, blau, verd... Passejo pel carrer ple de gom a gom, la gent somriu i sent la frescor de l’aire que es respira.

De cop i volta, sento una olor que m’és familiar; l’olor de pa calent acabat de sortir del forn. No m’hi puc estar i entro ràpidament a la fleca, aquella fleca de tota la vida on hi anava amb els meus avis. Quan entro en aquesta casa de meravelles, em deixo emportar per les seves olors, aquelles olors de diferents tipus de pa tots barrejats. Rodons, ratllats, quadrats, llargs, curts, grocs, marrons. N’haig de comprar un, no puc marxar sense un d’aquests aliments preuats. N’hi ha un de molt petit que sembla cridar el meu nom. L’agafo, però no puc esperar a arribar a casa, n’haig de menjar un bocí. El pessigo amb molta tendresa, encara és calent, el condueixo cap a la meva boca i de sobte, una explosió de records m’envaeix. Tanco els ulls i em transporto a l’època en què anava a l’escola, veig al meu avi que m’espera a la porta, porta un saquet i me’l dóna, és el meu berenar. L’obro, a l’interior hi ha un panet groc i tou amb una rajoleta de xocolata. El meu avi està content de veure’m i jo també. M’explica les seves històries de guerra mentre menjo el pa, el mateix pa que en el temps del meu avi era un element preuat, un sol tros de pa per a ells era com menjar caviar. Em diu que el moment de tindre el pa entre les seves mans era un tresor, un tresor que s’havia de compartir amb els altres, ja que la fam era per a tots igual. El moment de compartir el pa era una cerimònia com quan Jesús compartia el pa amb els seus deixebles, però aquella no era una cerimònia espiritual, era la cerimònia de compartir el que tens amb aquells que no posseeixen aquest aliment exclusiu. Em conta que aquell era el millor moment del dia, l’instant que feia que tots poguessin oblidar els moments difícils de la guerra i tots assaborien com si fos la fi del món, la fi d’un món ple d’obscuritat i desgracia. Escolto amb molta atenció el que m’explica el meu avi, però sóc petita i no entenc del tot el que em diu.

De seguida, obro els ulls, ara ja entenc el significat de tot el que ha viscut, el pa forma part dels homes, sobretot dels homes i les dones que han patit la misèria d’un temps que no han escollit. Vaig cap a casa passejant pel carrer, trobo el meu avi pel camí que també passeja, dibuixo un somriure als meus llavis i al mateix temps una llàgrima cau del meu ull, em diu per què ploro, no dic res i li dono un tros de pa calent. Somriu i m’abraça.